Scribere scribendo, dicendo dicere disces...


Blog de l'escriptor ENRIC SANÇ (pseudònim literari d'Enric Sanz Hernández). Poeta i professor de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l'École de Commerce du Solvay i l'Université Libre de Bruxelles. Diplomat especialitzat en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves per l'ADEIT, Fundació Universitat-Empresa de la Universitat de València. (Més info a la biografia).

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Inscripció

José Luis Parra

"Ja no queden princeses.
No és un conte la vida. Pel llarg passadís
els tacons s'allunyen."
JOSÉ LUIS PARRA

"I cremo tot en cant."
JOAN VINYOLI

INSCRIPCIÓ

Ací va beure i fumar, buròcrata de l'abisme,
des de les huit de la vesprada
a les tres de la matinada;
ací, grotesc desdentat que taca quan besa,
es va enamorar d'uns ulls on el món es feia de dia;
ací va quedar un fosc
no sé què que restava balbucejant ...

Parra
            i gos
                       i fins i tot fotut cràpuleta
de ridícul saldo,
ací, en aquesta humil porteria,
lloc envellit, cordial i literari,
consensuat amb la seua vida marginada,
somiava el perseverant Parra
les darreres nostàlgies del seu regne.

Ni Ferrater, ni Lowry, ni Li Po o Dylan Thomas.
Va escriure caminant i de vegades amb la granera.
Mal borratxo i qui sap si també
mal poeta, ell,
que de tan bones arrels venia
abraçà el fang de la lluna
al bassal escumós de la seua orina.

JOSÉ LUIS PARRA (Traducció del castellà: Enric Sanç)



"Ya no quedan princesas.
No es un cuento la vida. Por el largo pasillo
los tacones se alejan."
JOSÉ LUIS PARRA

"Y quemo todo en canto."
JOAN VINYOLI


INSCRIPCIÓN

Aquí bebió y fumó, burócrata del abismo,
desde las ocho de la tarde
a las tres de la madrugada;
aquí, grotesco desdentado que mancha cuando besa,
se enamoró de unos ojos donde el mundo amanecía;
aquí quedó un oscuro
no sé que que quedaba balbuciendo...

Parra
           y perro
                         y hasta puto crapulilla
de ridículo saldo,
aquí, en esta humilde portería,
local envejecido, cordial y literario,
acorde con su vida marginada,
soñó el perseverante Parra
las últimas nostalgias de su reino.

Ni Ferrater, ni Lowry, ni Li Po o Dylan Thomas.
Escribió andando y a veces con la escoba.
Mal borracho y quién sabe si también
mal poeta, él,
que de tan buena cepa procedía
abrazó el fango de la luna
en el charco espumoso de su orina.

JOSÉ LUIS PARRA. "La pérdida del reino" POESIA EDICIONS DE LA GUERRA & CAFÉ MALVARROSA. València, 1997.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Elogi del no-res