Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dimarts, 11 de juny de 2013

Salsa en set temps



Mà en la cintura,

creuada de mirades

i el sentiment.


A frec de pell

al ritme del Carib

ella s'amolla.


Al balanceig

d'ell es deixa portar,

la pell tibant.


So del timbal:

un, dos, tres         cinc, sis, set...

el to és la clau.


I l'alegria

d'origen africà

mescla d'esclaus.


Per quins set sous?

Ballem segons el so

del blanc sospir.


Percussió

i el misteri sensual:

desig carnal.


ENRIC SANÇ
Poema inclós a "Les hores concèntriques"
Editorial Germania, 2013.



Aforisme per a ociosos

El pensador de Rodin al tauler d'escacs.

"El cant i els versos disfressen els núvols
que empaiten la ment de l'home absurd."
JORDI TENA i GALINDO


La gent (inclosos tu i jo, per al·lusions passades i ben estimades de nostre desaparegut mestre, Joan Fuster al seu Diccionari per a ociosos, 1964), usem nostre temps de lleure en fer exercici i esport, connectar-se a la xarxa, veure la televisió, quedar i xerrar amb amics, viatjar (qui pot), fer sexe (qui en té la sort), etc.

Tot això està molt bé, però qui s'atura un moment a pensar? Qui s'atura eixe precís instant on es trenca l'espai i el temps conscient de nostra solitud perenne? Qui es baixa del feixuc tren en marxa i s'aixeca murs de vidre per defugir de tothom i fins i tot fer-se salpar d'un mateix? És en eixe ai quan s'escolta el subtil murmuri, la feble fressa de la naturalesa humana (per què encara hi ha gent que sent una contradicció entre aquests dos darrers termes?), i llavors brolla fins vessar el degoteig del fontinyol aveciat de la paraula indolent. És quan penses la mort, lliges el prohibit, passeges íntim o fas música de la quotidianitat que et cerques més a prop de tu..., o no? 

Si fos així potser podríem enderrocar les llémenes dels ciments d'aquesta dolenta i cada vegada més fastigosa i decadent societat. Però, jo no en tinc la solució, la tens tu? No cal deixar-se engolir algeps per a tindre ganes de treure convulsivament lletres ferides del més fons del fetge i escopir la seua bilis negra sense dringar.

ENRIC SANÇ
11 de juny de 2013

dijous, 6 de juny de 2013

Tribut a ma besàvia Conxeta la catarrogina

Ma mare i ma besàvia l'any 1969 a Catarroja.

CATARROJA, situada a la comarca de l'Horta Sud del País Valencià, es troba a 8 km de València i molt a prop de l’Albufera. El seu port és famós, gràcies al qual es va convertir en el bressol de l’all i pebre. S'estén per una extensa plana enfonsada que s'eleva des de la mar Mediterrània fins als turons de l'oest. L'horta i la marjal són els elements més definitoris del paisatge, on l'Albufera amb les seues barques, la pesca, el port i el conreu de l'arròs han sigut sempre la raó de la seua existència. Els camps d'arròs amb les xicotetes construccions que alberguen els motors d'aigua i els horts de tarongers conformen el paisatge agrari fins a l'actualitat. El clima és mediterrani. Malgrat que en les partides de l'Hort de Pepica i de l'Alter, s'han trobat deixalles romanes, la fundació del poble és musulmana. En 1238 Jaume I donà el lloc a Pelegrí d'Atrossillo. A principis del segle XIV el lloc era propietat de Berenguer Dalmau, d'origen català, qui va dividir els termes de Torrent i Catarroja. En 1315 va negar-se, recolzat pel poble, a pagar el delme a l'església per la qual cosa va ser excomunicat...

    No és precisament dels orígens i singularitat de l’espai on són les meues arrels que us vull parlar avui, sinó de la meua besàvia Conxa. Aquesta gran dona de les fotos en blanc i negre. Junt a ella ma mare al voltant dels seus setze anys que just ahir, cinc de juny, va fer-ne seixanta precioses primaveres. Elles són al pati de la seua llar, a Catarroja. Fet i fet,  tota la meua família, que jo conega fins als rebesavis, són valencians: Catarroja, Albal, València i Vinaròs.

  Estic ben orgullós d’ella pel seu coratge, per la seua entrega, per tot el que va patir: guerres, postguerres, dictadures, etc. Però sobretot pel seu seny, per la seua estima a la vida i pel seu desafiament a la mort, als 108 anys. Conxeta va desafiar la mort i va creuar l’altra vora de la vida amb molta dignitat. Tanmateix, un diumenge estava el meu pare a la casa dels seus sogres. Venia de trencar-se el maluc. Ella amb els seus cent-vuit anys i amb tot el seu coneixement encara es cuinava, sortia a fer la compra i feia qualsevulla tasca de la llar. Llavors li va dir al meu pare: “Enric, no vull ser un destorb per a la meua filla (la meua àvia), vull morir-me.” De fet, aquella mateixa setmana va deixar de menjar. I ens va deixar per sempre.

Ma besàvia i un cosí germà l'any 1976.

  Nascuda el 2 de novembre de 1872, Conxa Asins Torromé, cinc anys major que el seu marit, Antoni Muñoz Vilaplana. Va tindre 3 fills: Antoni, quan ella en tenia 31, Isidre als 36 i Roser, la meua àvia, als 47 anys. Ens va deixar el 5 d’octubre de 1980. Jo en tenia quatre anyets. Encara que no ho cregueu, malgrat no recordar les seues cançons de bressol si recorde la seua hamaca oscil·lant de vímet, les seues velles i arrugades mans, així com la seua tendra mirada.

    Per cert, encara estic buscant per casa la revista de l'entrevista que li van fer per allà l’any 1972 en motiu del seu centenari. Una preciosa foto, al pati de sa casa amb els seus 100 ciris d’aniversari i un gran somriure. Va ser anomenada: la iaia del País Valencià. Era la dona més vella en vida de nostra terreta en aqueix moment. I quina vida: revolucions, restauracions borbòniques, colps d'estat, dictadura de Primo de Rivera, instauració de la República, guerra civil, dictadura de Franco, postguerra, fam, misèria, transició... Per acabar morint en una nova constitució, «autonomia» i nostra actual «democràcia». Història viva! Ai, si encara poguéssim parlar amb ella.

ENRIC SANÇ
6 de juny de 2013