Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Inscripció

José Luis Parra

"Ja no queden princeses.
No és un conte la vida. Pel llarg passadís
els tacons s'allunyen."
JOSÉ LUIS PARRA

"I cremo tot en cant."
JOAN VINYOLI

INSCRIPCIÓ

Ací va beure i fumar, buròcrata de l'abisme,
des de les huit de la vesprada
a les tres de la matinada;
ací, grotesc desdentat que taca quan besa,
es va enamorar d'uns ulls on el món es feia de dia;
ací va quedar un fosc
no sé què que restava balbucejant ...

Parra
            i gos
                       i fins i tot fotut cràpuleta
de ridícul saldo,
ací, en aquesta humil porteria,
lloc envellit, cordial i literari,
consensuat amb la seua vida marginada,
somiava el perseverant Parra
les darreres nostàlgies del seu regne.

Ni Ferrater, ni Lowry, ni Li Po o Dylan Thomas.
Va escriure caminant i de vegades amb la granera.
Mal borratxo i qui sap si també
mal poeta, ell,
que de tan bones arrels venia
abraçà el fang de la lluna
al bassal escumós de la seua orina.

JOSÉ LUIS PARRA (Traducció del castellà: Enric Sanç)



"Ya no quedan princesas.
No es un cuento la vida. Por el largo pasillo
los tacones se alejan."
JOSÉ LUIS PARRA

"Y quemo todo en canto."
JOAN VINYOLI


INSCRIPCIÓN

Aquí bebió y fumó, burócrata del abismo,
desde las ocho de la tarde
a las tres de la madrugada;
aquí, grotesco desdentado que mancha cuando besa,
se enamoró de unos ojos donde el mundo amanecía;
aquí quedó un oscuro
no sé que que quedaba balbuciendo...

Parra
           y perro
                         y hasta puto crapulilla
de ridículo saldo,
aquí, en esta humilde portería,
local envejecido, cordial y literario,
acorde con su vida marginada,
soñó el perseverante Parra
las últimas nostalgias de su reino.

Ni Ferrater, ni Lowry, ni Li Po o Dylan Thomas.
Escribió andando y a veces con la escoba.
Mal borracho y quién sabe si también
mal poeta, él,
que de tan buena cepa procedía
abrazó el fango de la luna
en el charco espumoso de su orina.

JOSÉ LUIS PARRA. "La pérdida del reino" POESIA EDICIONS DE LA GUERRA & CAFÉ MALVARROSA. València, 1997.

dimecres, 23 d’octubre de 2013

Agost és el mes més cruel

José Luis Parra

AGOST ÉS EL MES MÉS CRUEL

A Enric Sòria

No és l'estiu el temps de la benaurança;
ja no.
Ni tan sols és agost
el mes del més radiant, ple del seu poder
de la carn. No ací, no ara, en l'aire estancat

del suburbi . Hi va haver, sí,
estius més hospitalaris,
qui sap si feliços -tantes trampes
ens tendeix la memòria...-, però el cos era jove
i intacta l'esperança floria.
Ja visc en el després aquest futur
lluminós que ara es revolta
desoladora pèrdua del regne.
Ni en el més neguit de la cruïlla
haguessis pressentit aquest desert.
Es podreixen els records, s'evaporen;
de vegades reverberen com ossos calcinats .
Has desgastat la paraula mort,
has omplert la boca amb la paraula mort
fins a deixar el seu nom sens tast i gairebé sens sentit
en un festí inacabable.
Com nomenar llavors el tremolor que, bruscament,
a la nit et desperta?

                                     Aquesta pau...,
aquest pànic fred
en escoltar en el silenci
el gran cruixit de la vida...

Tant de bo arriben aviat les pluges de la tardor,

dilueixen la calitja de la llum,
torne algun amic...

Perquè pesa la vida clausurada,
el salt de la bèstia suspès en l'aire.
Han cremat els boscos i respire les seues cendres.
NO;
no és l'estiu el temps de la benaurança.

(Traducció del castellà: Enric Sanç)


AGOSTO ÉS EL MES MÁS CRUEL

A Enric Sòria

No es el verano el tiempo de la dicha; 
ya no.
Ni siquiera es agosto
el mes de los radiantes apogeos
de la carne. No aquí, no ahora, en el aire estancado
del suburbio. Hubo, sí,
veranos más hospitalarios,
quién sabe si felices -tantas trampas
nos tiende la memoria...-, pero el cuerpo era joven
e intacta la esperanza florecía.
Ya vivo en el después. Ese futuro
luminoso que ahora se revela
desoladora pérdida del reino.
Ni en la más inquietante encrucijada
hubieras presentido este desierto.
Se pudren los recuerdos, se evaporan;
a veces reverberan como huesos calcinados.
Has desgastado la palabra muerte,
has llenado tu boca con la palabra muerte
hasta dejar su nombre sin sabor y casi sin sentido
en un festín inacabable.
¿Cómo nombrar entonces el terror que, bruscamente,
en la noche te despierta?

                                             Esa quietud...,
ese pánico frío al escuchar en el silencio
el gran crujido de la vida...


Ojalá lleguen pronto las lluvias del otoño,
diluyan la calima de la luz,
regrese algún amigo...

Porque pesa la vida clausurada,
el salto de la bestia suspendido en el aire.
Han ardido los bosques y respiro sus cenizas.
NO;
no es el verano el tiempo de la dicha.

JOSÉ LUIS PARRA. "La pérdida del reino" POESIA EDICIONS DE LA GUERRA & CAFÉ MALVARROSA. València, 1997.

diumenge, 13 d’octubre de 2013

Amagatalls


El passat divendres, 4 d’octubre de 2013 vaig tindre la sort de poder assistir a la presentació del poemari Amagatalls de Jordi Guerola a Castelló de la Ribera (Ribera Alta, País Valencià). Presentat magníficament per la companya, també poeta, Xelo Llopis i envoltats d’amics, de companys i d’un nombrós públic com es pot veure a les fotografies. La sala on es va celebrar l’acte es va omplir de gom a gom i va quedar menuda front les més de cent persones que vam assistir-hi.


       Guerola ens ofereix un llibre intimista, madur i intel·ligent, profund, però alhora ple de música i lletra renovadora. Una altra mirada més que afegir a la poesia valenciana en aquesta seua opera prima. Una veu de saviesa d’un poeta que ha traçat lentament el país de les paraules i dels sentiments. Aquest lletraferit que “Estudiava antentament / l’elecció de cada mot” on “Cada minut, la blancor del full / derrotava l’exèrcit de vocables / i va comprendre per fi / el significat d’aquelles línies: / estem sols”, però ara,  –entre tant de lector atent- ja no ho és. Com amb la delicadesa de les seues paraules ens reclama l’atenció: “Si m’escoltes et donaré batecs de somriures / i gaudirem del soroll del teu esguard consirós”. Malgrat tot, i sabut de què aquesta aventura poètica tan sols acaba de començar, manté els peus al terra quan diu: “Estic ple de tot, / de saber que tot s’atura, / de problemes intangibles, / de promeses de paper.” La lectura d’aquest poemari pot despertar les emocions més íntimes que hom porta endins i s’adreça a una segona persona propera i familiar: “Seu al meu costat i parlem del pas del temps, / explica’m aquelles coses que mai no em vas dir”. Com quan canta “Que m’he cansat de pensar [...] que com la pluja d’abril / retorne sense avisar”, Guerola no és un escriptor que llanci ràpidament la tovallola.


          Segons el propi autor, tots tenim Amagatalls, indrets secrets que existeixen però que ningú no pot veure. Hom pot passar per indrets ombrívols i driblar abismes o fer-ne de malabarismes sobre una corda. Així, entre esguards i mots concrets que ja s’han dit, però sense la veu del Guerola i amb la seua aparent senzillesa i brevetat de qui es sap o no funàmbul que camina i dansa sobre la corda estirada de la millor literatura actual en nostra llengua. Literatura que amb un passat inesborrable andareja per la xarxa i el virtuosisme trencant les fronteres de vidre de no importa quins països de paper.

           I així sense penedir-nos, avancem cridant nostra paraula i oportunitat. Perquè a veure qui gosa a dir que no som i que mai no serem qui volem ser? Com ell, Xelo Llopis, Alba Àlvarez, Alba Fluixà, Hèctor Serra, Antoni Martínez, Joana Navarro, Agustí Campos, Alexandre Ros, Jesús Girón, Rafael Estrada, Miquel Català, Joan Femenia i un llarg etcètera de companyes i companys de versos que són a la col·lecció Mil poetes i un país, junt a d’altres que ja hi són arribant. Junt a la magnífica veu d’Sterxu Villanueva, gran rapsoda i amiga.


"Repassava cada pocs minuts"
Sterxu VILLANUEVA
Poema: Jordi GUEROLA.

Jordi GUEROLA (València, 1972) és filòleg i professor. Ha fet traduccions i elabora materials didàctics. També col·labora en diferents mitjans literaris. Pertany al col·lectiu LletrAEdeta: com a un més dels escriptors en llengua vernacla a la comarca del Camp de Túria.  El podeu trobar al blog de literatura «Libres a estones».

Podeu trobar el llibre de poemes Amagatalls al següent enllaç de l’editorial Germania:
http://tienda.germania.es/mil40 o encomanar-lo en qualsevol llibreria, indicant l'ISBN: 978-84-15660-99-6.

ENRIC SANÇ
13 d'octubre de 2013

Article publicat a La Veu del País Valencià.

dijous, 3 d’octubre de 2013

Descobreixes

(Imatge presa de la xarxa)


DESCOBREIXES
en el teu camí cap a la certesa
cuques de llum, dibuixant en la nit
brases, presagis del misteri.

Acceptes cremar
i remetre el teu silenci passat
a la vital ferida d'aquesta nit.

Després de tot, cremar
sempre és purificar-se.

Mar Busquets. València, 1992. "La Pausa". I Premi de Poesia "La Buhardilla". (Trad. del castellà, Enric Sanç, 2013).

XXIV Le cimetière marin

Paul Valéry (1871-1945)


XXIV LE CIMÈTIERE MARIN


El vent s'aixeca! ... I cal que temptem el viure!
La immensitat de l'aire obre i tanca el meu llibre,
l'onada en pols gosa brotar de les roques!
Feu-vos fonedís, pàgines del tot enlluernades!
Trenqueu-se, onades! Trenqueu-se aigües trempades
aquest sostre tranquil on s'espicossaven els flocs*!

---

Le vent se lève!... Il faut tenter de vivre!
L'air immense ouvre et referme mon livre,
La vague en poudre ose jaillir des rocs!
Envolez-vous, pages tout éblouies!
Rompez, vagues! Rompez d'eaux réjouies
Ce toit tranquille où picoraient des focs!


PAUL VALÉRY: "Le cimetière marin". Editions Gallimard, Paris, 1922. (Trad. del francès, Enric Sanç, 2013)

*S'anomena floc a la vela de tallant de forma triangular que va envergada a un estai de proa. El caient de proa s'enverga a l'estai mitjançant garrutxos, mosquetons o mitjançant un mecanisme enrotllador. (Font i més info: http://ca.wikipedia.org/wiki/Floc)