Tot està erm, i tot se perd,
tan tard hi plou!
JAUME GASSULL
A Alícia.
L’AMOR
La pluja dibuixa el seu cos sense neguit.
I mentrestant jo no puc deixar de mirar
els seus bells ulls d’arrop de xuclamel.
Regalim de paraules
que brollen de la seua boca
mentre els dits els seus llavis palpen, una dèria
sense fi. Canviem el color als ulls del mar, subtils,
fent del fugisser i efímer pas del temps, viva
passió, feta eterna.
Ferma i duradora,
la lluna somriu a la nit i escriu el
seu nom.
Les nostres petjades
sobre l’arena
del Mediterrani caminen fràgils com a dos pètals
de roselles. L’obscura foscor del final
del dia més encenia nostra pell al desig
pel seu olor de jove rosa al tall
del seu cor.
Dues ànimes no esborrades de la memòria
dels records embriagats d’estels. Escoltem la fressa,
vent llevantí d’aquest antic doll, que confon
cel i terra amb estima
i molt més que l’amor.
Realisme intimista per un crit de socors.
Per tancar les ferides s’inventen paraules
que obren camins, punxes i gessamins.
Enric Sanç. Les hores concèntriques. (2013)
*Pots escoltar el poema de la veu del rapsode Joan Femenia clicant al següent enllaç:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Elogi del no-res