Scribere scribendo, dicendo dicere disces...


Blog de l'escriptor ENRIC SANÇ (pseudònim literari d'Enric Sanz Hernández). Poeta i professor de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l'École de Commerce du Solvay i l'Université Libre de Bruxelles. Diplomat especialitzat en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves per l'ADEIT, Fundació Universitat-Empresa de la Universitat de València. (Més info a la biografia).

diumenge, 23 de febrer del 2014

La Forest d'Arana



Les xarxes socials: blogs, carallibres, tuits, etc., són una eina de comunicació directa, immediata, et fan arribar a nous públics, promocionen "gratuïtament", creen nous contactes, etc. No seré jo qui les acabe d'inventar. Ara bé, no fa tants anys una colla de noms il·lustres actuals de nostra literatura es reunien cada dimarts al Pub Arana i al Cafè Lisboa per fer tertúlies poètiques i literàries. Per allà han passat entre molts d'altres: Enric Sòria, Joan Vicent Clar, Vicent Berenguer, Antoni Ferrer, Pere Bessó, Paco Mompó, Maria Josep Escrivà, Isidre Martínez Marzo, Marc Granell, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Manel Alonso, Josep Mir, Manel J. Romero, Josep Ballester, Josep Enric Grau, Paco Collado, Vicent Salvador, Montse Anfruns, Manel Garcia Grau, Lluís Roda... Grans de les nostres lletres més recents. Amb visites no menys il·lustres de Joan Brossa, Enric Casasses, etc.

        La paradoxa és que cal reivindicar des d'ací que la gent que comencem a escriure ara, fa poc o que volem seguir aprenent i compartir nostra llengua, cultura i poesia per tot arreu del País ho fem ací i no tractem de reviscolar aquestes tertúlies literàries on es feien créixer les passions comunes, es compartia l'amor per la literatura i la llengua en col·lectivitat: la bellesa, la paraula viva.


      Malgrat que fem alguna trobada que altra, algunes presentacions, jams poètiques entre d'altres actes i esdeveniments. Pense, som una generació més individualista, amb menys contacte humà i potser tot açò caldria capgirar-se: cent-vuitanta graus. Encara que mai no serem ells, per nostra llengua i poesia: pagaria la pena engrescar-se cada dimarts amb noves tertúlies i fer reviscolar l'esperit de La Forest d'Arana


       "Vora una cinquantena de poemaris; tretze números d’una revista de literatura, llibres d’homenatges a Estellés, Joan Brossa, Joan Valls i Jordà; un parell de llibres d’estudi d’autors; i tota l’estima del món per la poesia feren la saó necessària perquè molts dels qui hi començaren acabaren donant fruits ben saborosos." Francesc Mompo.


ENRIC SANÇ
23 de febrer de 2014
Més informació al blog: La Forest d'Arana.

Després de la tempesta d'arena

quan em vaig aixecar del banc del parc després de la tempesta d'arena
que hi havia durant tota la nit a El Paso
i vaig entrar a la biblioteca
em vaig sentir bastant còmode tot i que tenia menys de
dos dòlars
estava sol al món
i em mancaven 20 quilos.
tot i així gairebé em va resultar agradable
obrir aquell exemplar del Kenyon Review el
1940
i em meravellí davant la brillantor amb què se servien
de la llengua aquells professors per reprendre's uns
als altres per la seua manera d'interpretar la literatura.
gairebé vaig arribar a apreciar el seu humor i sarcasme,
encara que no del tot: l'enveja professional que s'havien
era un poc rància i
aferrissada, però al mateix temps envegí les
vides ocioses i segures que la llengua i la literatura
els hi havien fet guanyar: llocs segurs,
privilegiats i institucionalitzats.
era conscient que mai no seria capaç d'escriure ni viure de
aquella manera, i no obstant això gairebé vaig desitjar ser
un d'ells aleshores,
en aquell moment.
vaig deixar la revista al seu lloc i vaig sortir al carrer,
vaig mirar en direcció sud nord est oest

cap era l'adequada.
em posí a caminar.

el que sí vaig percebre va ser que la llengua
utilitzada com és degut
podia ser brillant i bella però
també vaig tindre la sensació que hauria d'haver-hi
coses més importants que
aprendre
abans.

CHARLES BUKOWSKI. Escrutava la bogeria a la recerca de la paraula, el vers, la ruta.

Trad. ENRIC SANÇ
23 de febrer de 2014


dimecres, 12 de febrer del 2014

La tarda

Imatge: obra de Joseph Mallord William Turner

ara no tenen més que el sol delit
de retenir la tarda que ja els fuig
Joan VINYOLI

perquè la tarda és un cadell que esbulla
càlidament la vida.
Miquel MARTÍ i POL


                                                                 LA TARDA

                                          Oig la mudesa quan la fressa de l'aigua
                                          retè l'afable tarda que ja li fuig;
                                          rogenc capvespre, pigat i escull setembre.
                                          Solcs de l'avern arbres com cudols cuits,
                                          terrenys agrests d'arenes cimentades
                                          de vergonyes cobertes i empelts bisbètics.

                                          Un gos mussita, no remou consciències:
                                          brollen núvols de fusta, vespres al vent.
                                          L'oblit cremà les mans, estris i andròmines
                                          d'efluvi autumne. Del cel queien begònies...


ENRIC SANÇ
Les hores concèntriques. (2013)

dilluns, 10 de febrer del 2014

Amb Jesús al Micalet


El divendres 14 de febrer, a les 20 h., l'amic Jesús Girón, company de LletrAEdeta, i jo mateix presentem els nostres llibres de poemes: "Llibre de contemplació" i "Les hores concèntriques" a la Biblioteca de la Societat Coral "El Micalet". Us hi esperem concèntrics i contemplats.

dijous, 6 de febrer del 2014

Llibre de contemplació


L'alosa alça el vol en veure al bell mig del sender un caminant que s'atura. Aquest descansa, reflexiona i decideix contemplar allò que l'envolta. Jesús Girón ens suggereix el viatge des de La mirada dels espills, l'Aspra superfície de l'estèril paisatge, les Tessel·les, l'Estratègia dels records i la Suite per a unes mans de cartó. Per acabar amb les Ales de terrerola, d'aquelles inicials Ales d'alosa de cel.

    Girón ens mostra ací una obra madura, farcida de bona lletra i digna de contemplació. Comptat i debatut, anys de passió i lectures poètiques s'uneixen amb les seues passes viscudes transformades en experiències fetes versos. Uns versos acurats que dialoguen amb la poesia més selecta i dispar: Vidal, Navarro, Ferrer, Gorga, Fuster, Péret, Estellés i Garcia Grau són els acompanyants en aquest vol d'aloses aturades al camí. Tot ver poeta és un gran lector de poesia, i Girón ho és, voraç.

Jesús Girón
    Doncs, si encara no l'has llegit, aquest és un llibre més que recomanable. Per les imatges que evoca, la riquesa lèxica que atresora i la música que desprèn la seua poesia. Girón diu la paraula justa en el vers precís, com un enginyer construeix el poema vehiculant els seus sentiments i experiències, sorprenent al lector constantment. Un llibre que és més llibres. Un “Llibre de contemplació”. Jesús Girón Araque. Editorial Germania, 2013. ISBN: 978-84-16044-29-0. També el podeu seguir pel seu blog: El cau de calpurni.

ENRIC SANÇ
6 de febrer de 2014

Ressenya publicada a La Veu del País Valencià.

dissabte, 1 de febrer del 2014

New Beat generation del segle XXI

La Generació Beat va ser un moviment social i literari sorgit a l'Amèrica del Nord als anys cinquanta. L'origen de la paraula ve de “beaten down” que significa derrotat. De fet, fa referència a la desesperació de la societat americana d'aquell moment afectada per una forta depressió econòmica, entre d'altres problemes. Aquest moviment plantejava una forma nova d'entendre la vida, rebutjar els conformismes socials, obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció de la realitat... En literatura destaquen: Kerouac, Cassady, Ginsberg i Burroughs. De fet “On the road” (A la carretera) de Jack Kerouac és un manifest d'aquest moviment que anava en contra dels valors tradicionals, puritans i els interessos més capitalistes dels EEUU. Al mateix temps que defenia els ideals del poeta Walt Whitman a “Fulles d'herba”. Doncs, al temps que corren, aquest moviment nord-americà és avui en dia més vigent que no mai.  Necessitem d'aquelles maneres de ser, sentir i pensar dels moviments literaris i filosòfics que ens apropen i enriqueixen veritablement, per tractar de donar una solució als problemes de l'actual context social, polític i econòmic.

             Al capdavall, els moments presents els quals ens ha pertocat conviure són molts difícils: retallades en sanitat, educació, crisi econòmica, de valors, corrupció generalitzada, atur, salaris indignes, pressions laborals, etc. Però al mateix temps vivim una època on la gent ha perdut els valors morals, venuts a un capitalisme especulatiu salvatge i a les oligarquies dominants. Més de mig segle després, pensem, la societat és més conformista que no mai. No cal ja que ni parlem dels problemes de nostra llengua vernacla: tancament de mitjans de comunicació, de línies d'ensenyament en valencià, desigualtats legislatives en temes de drets lingüístics, etc. Sembla ser que aquesta crisi està servint per a què els poders que ens malgovernen acaben amb tot allò que no els agrada. Però, com escrigué T.H. Eliot: “es pot privar un poble de la seua llengua, poden eliminar-la i poden implantar l'ensenyament d'una altra llengua a les escoles, però si no s'ensenya a aquest poble a sentir en una llengua diferent, no s'haurà extirpat mai l'antiga, que reapareixerà en la poesia, vehicle del sentir.” Jugar entre el silenci i el misteri de la paraula, també com a excusa per treballar per nostra llengua. Aquesta poesia que té molt a veure amb l'expressió de sentiments i d'emocions. També com a la reflexió de Carles Riba quan afirmava que la poesia (jo ho amplie a la literatura en general  i a la filosofia) se li plantejava com una experiència, com un mètode de pensament i de coneixement sobre si mateix i sobre el món i la realitat que ens envolta.




          De primer antuvi, també sabem que cap sistema econòmic ni polític seria vàlid. Perquè en tot sistema hi ha un control per part d'uns líders dirigents amb tendències cap els seus propis interessos i les conseqüents corrupteles generalitzades, que ja bastant greument patim. A més, s'assumeix que tota esquerra és progressista, quan no és així. Cap ideari de cap partit polític, de dretes ni esquerres, pot representar completament els interessos i drets de tot un Poble. Hauríem de tindre en compte la banalitat de la maldat, és a dir, no hi ha altra maldat que la de l'ignorant que creu capcot en els seus dirigents als quals segueix sense pensar. Deixant així de tenir la capacitat d'éssers humans passant a ser éssers servils, llepaculs i tota una resta d'estomacs agraïts. Més valdria una oligarquia il·lustrada que aquest sufragi universal que ens condemna a la voluntat d'un poble inculte, manipulat i aborregat. D'altra banda, la democràcia està segrestada. Si el significat etimològic grec de la paraula democràcia és “el govern del poble”, no pot ser que aquest poder es cedesca només una vegada cada quatre anys. Deixant-nos, així durant aquest temps, a la voluntat dels oligarques dominants i corruptes. Fins i tot, la possibilitat de fer referèndums no seria vàlida, ja que aquests serien teledirigits pel control dels governs mitjançant els mitjans de comunicació, i del seu sistema mafiós i panxacontent.

              Quines podrien ser, aleshores, les possibles solucions a tant de despropòsit? L'educació, pensar el pensament, restaurar els valors, l'ideari Beat? “Trenquem el camí establert per a seguir el camí de nostres desitjos” -Gregory Corso. Rellegim Chomsky, Passolini, Pavese, Estellés, Fuster, Dante, Camús, Sampedro, Kerouack, etc. Reinicialitzem la societat cap a un nou lliurepensament, sense esclaus ni botxins de cap sistema, ni  cap socialisme ni anarquisme teledirigit. Alguns pensareu que som uns somiadors. Us direm, però, que no som els únics, com deia John Lennon. Imaginem que algun dia tothom en tenim dels mateixos drets i obligacions i que vivim en una societat veritablement justa i democràtica. Mentrestant, com a venjança escrita i espill d'una esperança de la bellesa per un futur més digne i just; llegim i escrivivim. En un principi, sembla que no podem fer grans coses. Però amb l'aportació diària de cadascú individualment amb nostres petits actes podem tractar de canviar el món i fer-lo més just, habitable i solidari. Pensem alternatives; fem un cant a l'alliberament derivat cap als moviments socials, el treballador, els immigrants, la dona, els homosexuals, els catalanoparlants, és a dir, de totes les minories i per l'ascens de nostra cultura pròpia i respecte, assertivitat, empatia i tolerància per tota la resta.  T'engresques amb nosaltres, doncs, a ser un nou Beat home als països d'Ítaca del segle XXI?

ENRIC SANÇ
31 de gener de 2014

Article d'opinió publicat a La Veu del País Valencià.