Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

diumenge, 23 de febrer de 2014

Després de la tempesta d'arena

quan em vaig aixecar del banc del parc després de la tempesta d'arena
que hi havia durant tota la nit a El Paso
i vaig entrar a la biblioteca
em vaig sentir bastant còmode tot i que tenia menys de
dos dòlars
estava sol al món
i em mancaven 20 quilos.
tot i així gairebé em va resultar agradable
obrir aquell exemplar del Kenyon Review el
1940
i em meravellí davant la brillantor amb què se servien
de la llengua aquells professors per reprendre's uns
als altres per la seua manera d'interpretar la literatura.
gairebé vaig arribar a apreciar el seu humor i sarcasme,
encara que no del tot: l'enveja professional que s'havien
era un poc rància i
aferrissada, però al mateix temps envegí les
vides ocioses i segures que la llengua i la literatura
els hi havien fet guanyar: llocs segurs,
privilegiats i institucionalitzats.
era conscient que mai no seria capaç d'escriure ni viure de
aquella manera, i no obstant això gairebé vaig desitjar ser
un d'ells aleshores,
en aquell moment.
vaig deixar la revista al seu lloc i vaig sortir al carrer,
vaig mirar en direcció sud nord est oest

cap era l'adequada.
em posí a caminar.

el que sí vaig percebre va ser que la llengua
utilitzada com és degut
podia ser brillant i bella però
també vaig tindre la sensació que hauria d'haver-hi
coses més importants que
aprendre
abans.

CHARLES BUKOWSKI. Escrutava la bogeria a la recerca de la paraula, el vers, la ruta.

Trad. ENRIC SANÇ
23 de febrer de 2014


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Elogi del no-res