Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dijous, 22 de maig de 2014

La dansa de les hores

Seré breu: la llum de l’excel·lència, el ritme harmònic, la tècnica exquisida i l’acurada paraula arribà a la poesia valenciana en llengua catalana, entre poques d’altres,  amb l’obra Partitura laberint (1983) del poeta Antoni Ferrer i les seues següents: Cançó de bressol per a ajudar a benmorir galàxies (1986), Bagatel·les (1990), Cant espiritual (1992), Pietà (1993), Cant temporal (2000) i l’obra que ens ocupa La dansa de les hores (2006). Sense oblidar els seus inicis poètics en llengua castellana, com escrigué Isidre Martínez Marzo: «que no cal perdre de vista, per tal com ja en aquella tramesa prèvia prenien forma les inquietuds i els motius que orienten la seua trajectòria».


    Després d’una efervescent i desmesurada dècada dels setanta que tractava de significar l’acta de defunció del realisme poètic anterior: Joan Valls, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés, Emili Rodríguez-Bernabeu, Martí i Pol, Pere Quart o Lluís Alpera, -ni que fos una part de les seues obres- de la mà introductòria, potser, del reusenc Gabriel Ferrater. Tal vegada, mirant més cap a les innovacions europees més que la pròpia realitat valenciana del moment: l’analfabetisme en llengua pròpia, una literatura inexistent i un problemes culturals i polítics de pes. S’hi endinsaren, així, en una torre d’ivori amb trets avantguardistes, surrealistes, simbolistes, però, –i sempre des del meu parer- amb una poesia en prosa excessivament subjectiva, surrealista, hermètica, i en tot cas, difícil d’entendre o bastant cridanera que no sempre tenia en compte els nostres clàssics, ni el que jo humilment entenc com a transmissió d’unes idees o sentiments i la bellesa en la poesia. A més, com el temps ha demostrat, un intent fallit de dignificar la poesia i la literatura front la política. Tampoc seria just no reconèixer que en trets particulars, -molts d’ells, savis i literats d’immensa cultura que encara aletegen avui-, assoliren alguns versos i obres interessants per a la història de nostra literatura com Salvador Jàfer o Joan Navarro.

    Per això, la poesia ferreriana es distancià respecte a aquesta poesia dels setanta perquè sabé combinar la poesia moderna amb la cultura clàssica, farcida d’una gran varietat de models estròfics i mètrics, d’una manera àgil i magistral. Com Francesc Calafat, en aquesta ocasió encertadament, descrigué en Camp de mines: «tenen l’atractiu d’estar gestats com a composicions musicals, en les quals cada poema demana un to i un tempo concret», fent referència als seus dos primers llibres en vers escrits en català.


    La dansa de les hores ressegueix Ferrer amb les seues referències a la mitologia hel·lènic-llatina, a la religió judeo-cristiana i a la música clàssica, vertaders leitmotivs de la seua obra en vers. La mètrica sil·làbico-accentual emprada en aquesta ocasió, quasi en la totalitat de l’obra és l’alexandrí, un vers per definició cesurat. Que presenta dos hemistiquis de sis síl·labes cadascun (com la mètrica francesa). De forta tradició en la literatura catalana, el seu conreu ha estat llarg. També hi trobem, però, algun composició en decasíl·labs i algun vers solt encapçalant poemes de versos alexandrins. Entre els versos de deu síl·labes mètriques el més usat és amb cesura i dos hemistiquis el decasíl·lab mesurat a minore: és el vers per excel·lència de la poesia catalana i conforma una rica tradició medieval. En paraules de Francesc Collado: «és la seua poesia que camina entre el deler existencial de vegades neoromàntic; el retoricisme classicista neonoucentista i la reflexió paratextual». Fent referència als seus tres primeres llibres i destaca els referents ferrerians en Boscán, Góngora, Quevedo, Rilke, T.S. Eliot, Formosa, Foix, Brossa, Desclot o Pinyol.

    Fet i fet, podem trobar-hi en La dansa de les hores cinc parts clarament diferenciades: 1. Sol d’aigua. 2. Tessel·les per l’arena 3. Tres trens inexorables i un de llanda 4. Vint-i-quatre juejus de la Costera i 5. Foc últim. Inicia la primera part amb tota una declaració d’intencions:

Plou i fa sol. La llum s’agafa festa.
Ja seguirà com sempre la cursa inexorable.
Que ara vol mirar-se les bruixes pentinades
i veure com es queda el món, de ben rentat.

    La segona Tessel·les per l’arena ens transporta per «El vent de la pigota cristal·lina» per endinsar-nos en una «grata l’orla, la dermis, l’epitel·li / del vell mosaic romà, de la saviesa» i com a resultat «el sol busca tessel·les per l’arena», entre l’Aqüeducte dels Miracles, Termes, Teatre I i II, Yuste i Càceres. En la tercera part Tres trens inexorables i un de llanda la seua primera parada és a Xàtiva de «La mà de l’avi, sàvia, la meua m’arrecera», viatjant des de la Fira d’agost de Xàtiva, potser Alcoi denunciant des del pont de Sant Jordi els «obrers parats del tèxtil» i «El tren avança» cap al Tren de llanda. Les Vint-i-quatre juejus de la Costera conformen poemes amb imatges suggeridores i vives de tresors irrenunciables de la natura «com dins l’ànima dormen les hores més intactes», «els ulls cotó de l’avi», i de sobte «Es fa de nit. I em creixen els grill, els murs, les aigües». Família, records, enyorances marquen el ritme dels versos «D’aquesta penya estant, el meu reialme plore. / Que els horts se m’assecaven del Xúquer a l’Albaida. / Que rius amunt fugien els palmerars d’Alzira». Caldria no oblidar els poemes Castell de Xàtiva, Retrat reial o Guerra Civil, on el poeta rebutja les vileses i que «Avui, de sols i pluges, s’esborren creu i lletres». Tanca el poemari, signat a L’Eliana, en gener de 2006, un vers que considere sublim,  i que hi dóna títol al poemari: «Les hores m’han dansat. Somnie el seu foc alt».



    Antoni Ferrer i Perales (L’Alcúdia de Crespins, La Costera, 1943). Estudis de Filosofia i Teologia. Professor de Secundària. Membre, des de 1978, del Consell de redacció de la revista SAÓ i membre del CEL Centre d’Estudis Locals de l’Eliana del Camp de Túria. Aquesta tardor, si déu vol, i de la mà de l’editorial Denes els qui valorem la seua gran obra i l’apreciem esperem amb un inflexible neguit una nova entrega de la seua acurada, treballada i musical obra poètica.

ENRIC SANÇ
22 de maig de 2014
Article publicat a La Veu del País Valencià.

2 comentaris:

  1. Has fet, Enric, una encertada ressenya de l'obra del mestre Antoni Ferrer, poeta que sap com enllaçar espiritualitat i humanitat. Gràcies per la tasca ben feta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu company per l'afable comentari. L'Antoni i la seua obra ben bé s'ho mereixen.

      Elimina

Elogi del no-res