Seré breu: la llum de
l’excel·lència, el ritme harmònic, la tècnica exquisida i l’acurada paraula
arribà a la poesia valenciana en llengua catalana, entre poques d’altres, amb l’obra Partitura
laberint (1983) del poeta Antoni Ferrer i les seues següents: Cançó de bressol per a ajudar a benmorir
galàxies (1986), Bagatel·les (1990),
Cant espiritual (1992), Pietà (1993), Cant temporal (2000) i l’obra que ens ocupa La dansa de les hores (2006). Sense oblidar els seus inicis poètics
en llengua castellana, com escrigué Isidre Martínez Marzo: «que no cal perdre
de vista, per tal com ja en aquella tramesa prèvia prenien forma les inquietuds
i els motius que orienten la seua trajectòria».
Després d’una efervescent i desmesurada
dècada dels setanta que tractava de significar l’acta de defunció del realisme
poètic anterior: Joan Valls, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés, Emili
Rodríguez-Bernabeu, Martí i Pol, Pere Quart o Lluís Alpera, -ni que fos una
part de les seues obres- de la mà introductòria, potser, del reusenc Gabriel
Ferrater. Tal vegada, mirant més cap a les innovacions europees més que la pròpia
realitat valenciana del moment: l’analfabetisme en llengua pròpia, una
literatura inexistent i un problemes culturals i polítics de pes. S’hi endinsaren,
així, en una torre d’ivori amb trets avantguardistes, surrealistes,
simbolistes, però, –i sempre des del meu parer- amb una poesia en prosa excessivament
subjectiva, surrealista, hermètica, i en tot cas, difícil d’entendre o bastant
cridanera que no sempre tenia en compte els nostres clàssics, ni el que jo humilment
entenc com a transmissió d’unes idees o sentiments i la bellesa en la poesia. A
més, com el temps ha demostrat, un intent fallit de dignificar la poesia i la
literatura front la política. Tampoc seria just no reconèixer que en trets
particulars, -molts d’ells, savis i literats d’immensa cultura que encara
aletegen avui-, assoliren alguns versos i obres interessants per a la història
de nostra literatura com Salvador Jàfer o Joan Navarro.
Per això, la poesia ferreriana es distancià respecte a aquesta poesia dels setanta perquè
sabé combinar la poesia moderna amb la cultura clàssica, farcida d’una gran
varietat de models estròfics i mètrics, d’una manera àgil i magistral. Com
Francesc Calafat, en aquesta ocasió encertadament, descrigué en Camp de mines: «tenen l’atractiu d’estar
gestats com a composicions musicals, en les quals cada poema demana un to i un tempo concret», fent referència als seus
dos primers llibres en vers escrits en català.
La
dansa de les hores ressegueix Ferrer amb les seues referències a la
mitologia hel·lènic-llatina, a la religió judeo-cristiana i a la música
clàssica, vertaders leitmotivs de la
seua obra en vers. La mètrica sil·làbico-accentual emprada en aquesta ocasió,
quasi en la totalitat de l’obra és l’alexandrí, un vers per definició cesurat.
Que presenta dos hemistiquis de sis síl·labes cadascun (com la mètrica
francesa). De forta tradició en la literatura catalana, el seu conreu ha estat
llarg. També hi trobem, però, algun composició en decasíl·labs i algun vers
solt encapçalant poemes de versos
alexandrins. Entre els versos de deu síl·labes mètriques el més usat és amb
cesura i dos hemistiquis el decasíl·lab mesurat a minore: és el vers per excel·lència de la poesia catalana i
conforma una rica tradició medieval. En paraules de Francesc Collado: «és la
seua poesia que camina entre el deler existencial de vegades neoromàntic; el
retoricisme classicista neonoucentista i la reflexió paratextual». Fent
referència als seus tres primeres llibres i destaca els referents ferrerians en Boscán, Góngora, Quevedo,
Rilke, T.S. Eliot, Formosa, Foix, Brossa, Desclot o Pinyol.
Fet i fet, podem trobar-hi en La dansa de les hores cinc parts
clarament diferenciades: 1. Sol d’aigua. 2.
Tessel·les per l’arena 3. Tres trens inexorables i un de llanda 4.
Vint-i-quatre juejus de la Costera i
5. Foc últim. Inicia la primera part
amb tota una declaració d’intencions:
Plou i fa sol. La llum
s’agafa festa.
Ja seguirà com sempre
la cursa inexorable.
Que ara vol mirar-se
les bruixes pentinades
i veure com es queda el
món, de ben rentat.
La segona Tessel·les per l’arena ens transporta per «El vent de la pigota cristal·lina» per endinsar-nos en una «grata l’orla, la dermis, l’epitel·li / del vell mosaic romà, de la saviesa» i com a resultat «el sol busca tessel·les per l’arena», entre l’Aqüeducte dels Miracles, Termes, Teatre I i II, Yuste i Càceres. En la tercera part Tres trens inexorables i un de llanda la seua primera parada és a Xàtiva de «La mà de l’avi, sàvia, la meua m’arrecera», viatjant des de la Fira d’agost de Xàtiva, potser Alcoi denunciant des del pont de Sant Jordi els «obrers parats del tèxtil» i «El tren avança» cap al Tren de llanda. Les Vint-i-quatre juejus de la Costera conformen poemes amb imatges suggeridores i vives de tresors irrenunciables de la natura «com dins l’ànima dormen les hores més intactes», «els ulls cotó de l’avi», i de sobte «Es fa de nit. I em creixen els grill, els murs, les aigües». Família, records, enyorances marquen el ritme dels versos «D’aquesta penya estant, el meu reialme plore. / Que els horts se m’assecaven del Xúquer a l’Albaida. / Que rius amunt fugien els palmerars d’Alzira». Caldria no oblidar els poemes Castell de Xàtiva, Retrat reial o Guerra Civil, on el poeta rebutja les vileses i que «Avui, de sols i pluges, s’esborren creu i lletres». Tanca el poemari, signat a L’Eliana, en gener de 2006, un vers que considere sublim, i que hi dóna títol al poemari: «Les hores m’han dansat. Somnie el seu foc alt».
Antoni Ferrer i Perales (L’Alcúdia de
Crespins, La Costera, 1943). Estudis de Filosofia i Teologia. Professor de
Secundària. Membre, des de 1978, del Consell de redacció de la revista SAÓ i
membre del CEL Centre d’Estudis Locals de
l’Eliana del Camp de Túria. Aquesta tardor, si déu vol, i de la mà de
l’editorial Denes els qui valorem la seua gran obra i l’apreciem esperem amb un
inflexible neguit una nova entrega de la seua acurada, treballada i musical
obra poètica.
ENRIC SANÇ
Has fet, Enric, una encertada ressenya de l'obra del mestre Antoni Ferrer, poeta que sap com enllaçar espiritualitat i humanitat. Gràcies per la tasca ben feta.
ResponEliminaGràcies a tu company per l'afable comentari. L'Antoni i la seua obra ben bé s'ho mereixen.
Elimina