Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

diumenge, 11 de maig de 2014

Si em parles del desig

El desig carnal i la literatura han estat associats a l’ésser humà des l’inici dels temps. Ja en l'Antic Egipte, s’hi van redactar tractats sobre el sexe en alguns papirs,  on s’hi proposava la «confecció d'una imatge de l'amor». Tanmateix, els primers escrits de literatura eròtica es remunten a l'Antiga Grècia, entorn de l'any 400 aC, quan el dramaturg Aristòfanes va escriure l'obra de teatre «Lisístrata». També cal destacar «L’art d’estimar» d’Ovidi a Roma. Al segle IV, va aparèixer en l'Índia el «Kamasutra». Procedent de l'Orient Pròxim musulmà és l'obra medieval «Les mil i una nits», del segle IX. També d'origen musulmà és el manual «El jardí perfumat», de Cheik Nefzaoui. En Occident al segle XII sorgeix l'ideal de l'amor cortès i la «Divina Comèdia» de Dante entre d’altres. Amb el Renaixement sorgeix el «Decameró» de Boccaccio. A la Península Ibèrica es poden destacar el «Llibre del bon amor» de l'Arcipreste d'Hita o «La Celestina». Dissortadament, no va ser molt més perquè la moral cristiana no ho va permetre durant segles obscurs. Fet i fet, encara podem trobar fragments amb escenes eròtiques en el «Quixot» de Cervantes, en el «Tirant lo Blanch» de Martorell o, ja més proper, en l’«Ulisses» de Joyce.


    Segons Josep Pla la literatura catalana era: «pobra de tendresa, de voluptuositat, d’erotisme i de pornografia distingida». Potser per això, nostre autor Manel Alonso en aquest poemari: «Si em parles del desig», Premi de Poesia Antoni Matutano 2010, Vila d’Almassora i publicat per Onada Edicions, rendeix-hi un petit tribut o homenatge a alguns dels nostres escriptors, autors entre d’altres gèneres de novel·les i poemes eròtics com l’otosí Joan Olivares, el catarrogí Ramon Guillem o el cullerà Manel Joan i Arinyó. Alonso ha sabut barrejar l’art amatori entre els seus versos de forma enriquidora. Com Octavio Paz afirmava: «l’erotisme és una metàfora de la sexualitat, i la poesia, una erotització del llenguatge». Alonso revaloritza en uns versos lliures i una poesia blanca, l’erotisme subtil i la idea de l’amor en un llenguatge eròtic, sovint acurat i suggestiu. Vint-i-cinc poemes esparsos, on en l’últim s’inclouen trenta-un petits versos o breus poemes, encabits en un similar motlle estilístic.

    El subjecte líric es dirigeix a un “tu”, un subjecte amatori com resseguint un diàleg. Aqueix “jo” que hom suposa “dominador” i no es deixa dominar, per tant, en el terreny sexual per la repetició en les pàgines 11 i 20 d’un “Calla!” o en la pàgina 35 d’un “Abaixa’t les bragues!”. D’altres vegades el poeta s’adreça directament al lector en tercera persona com en una crida al voyeurisme i segons li convé en el seu temps poètic. Alonso, hedonista i coratjós, també es mostra i no s’amaga en el poema LA CASA A FOSQUES on el jo poètic s’escorre com a satisfacció del desig dels instints bàsics individuals. Per això el sexe li dóna plaer propi en els següents versos: «en l’inesgotable afany de fer l’amor / amb tu mateix». Podem apreciar-ne en alguns d’altres poemes les influències estellesianes o de Bernat i Baldoví en versos com: «SOBRE una taula el seu pubis» i «Com un bodegó, / el teu cos fruita i càntir. / Sadolla’ns de llum!» o la ja esmentada “Abaixa’t les bragues!”. També recorren el cos de l’estimada les traces de la tinta del paper amb la repetició de paraules com geografia o cartografies. En GANIMEDES, un dels meus poemes favorits, el poeta ens mostra aqueixa mitologia grega on hom suposa fa una denúncia de la pederàstia. Car, Zeus segrestà a Ganimedes com a catamita (amant jove homosexual i passiu), i li mostra la copa com a lluïssor del desig i el gaudi. Important quan obri i tanca aqueix poemari amb el verb agombolar. Alonso tracta ací de tenir sol·lícitament cura per fer tot allò que ell tot sol no podria o no sabria fer-ne. I no demana més que ser llegit pels seus lectors –allò que tot escriptor volgués.


    Per últim, Manel Alonso, veterà escriptor de trinxera, conrea diversos gèneres i temàtiques: l’assaig, la narració, l’article d’opinió, els contes, ressenyes literàries, la poesia, etc. Amb una ferma voluntat de ser-hi cada dia més una de les veus destacades de les nostres lletres va escriure aquest poemari sensual en la mirada. Com un intent agosarat, que va tindre el seu fruit en el Premi de la Vila d’Almassora, d’escriure aquesta poesia perquè arribe a un ampli lector. Des de la meua humil opinió, recomane la seua lectura, malgrat –pense- no és el millor que ha escrit. Sobretot, tenint en compte tot el que ha evolucionat els darrers quatre anys en quantitat i qualitat literària. Trobaran vostès ací una poesia íntima, eròtica -sense pujar-se massa de to-, evocativa en l’expressió i la construcció d’un ésser poètic amb un esperit concupiscent i voluptuós.

ENRIC SANÇ
10 de maig de 2014

Article publicat a La Veu del País Valencià.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Elogi del no-res