Scribere scribendo, dicendo dicere disces...


Blog de l'escriptor ENRIC SANÇ (pseudònim literari d'Enric Sanz Hernández). Poeta i professor de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l'École de Commerce du Solvay i l'Université Libre de Bruxelles. Diplomat especialitzat en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves per l'ADEIT, Fundació Universitat-Empresa de la Universitat de València. (Més info a la biografia).

dijous, 26 de juny del 2014

Bunyol sense forat

L’escriptor i guionista de cinema italià, Francesco Piccolo deia que «escriure és un tic», fent-hi referència als mètodes i les dèries dels escriptors. És una falsa creença que tots els escriptors siguen poetes i que aquests escriuen tan sols quan en tenen de mal d’amors, hi ha lluna plena i, sobretot, quan els hi arriba la musa, la inspiració. Perquè no és així, s’escriu quan hom vol, i la inspiració, tal vegada no existesca. Tindre ganes d’escriure és sentir el plaer, el gaudi d’escriure i de transmetre en el paper idees i sentiments com escrigué Giorgio Scervanenco. O com ens confessava John Ashbery: «per a ser escriptor i escriure coses cal tenir experiències sobre les quals escriure. Viure no és prou». Els escriptors dotats de talent o no, sinó si en tenen de vocació; n’és la paciència  i el temps el que els fa escriure les seues obres i no la mítica.
    Fet i fet, Andreu Mut en el seu primer poemari publicat en la col·lecció Mil poetes i un país de l’Editorial Germania: Bunyol sense forat ens presenta una obra madura i reflexiva. Cert és que publicar a una certa edat li atorga a hom un bagatge literari i personal més ampli si s’ha estat un bon lector i observador de la realitat i les manies que li envolten. Mut escriu poesia connectant amb el seu espai intern propi. Com una forma de coneixement i d’exploració de la seua identitat personal. Així, el poeta confia en el poder de les paraules, i amb aquestes en fa de jocs que hi poden contenir un món sencer. En la dimensió del poema Mut tracta de captar la realitat i transformar-la, fent perfecta coneixença dels materials i els mecanismes que domina en els efectes creats per ell.


    Una primera lectura del poemari sense profunditat faria passar desapercebut la riquesa i la diversitat de la poesia que el poeta transmet en els seus versos divertits, àcids, sarcàstics, fallers i, en tot cas, comestibles i maridats amb un bon vi de la casa. Perquè ja des del primer poema ens fa reflexionar amb el toc de campana del gos de Pavlov, aquell que li va donar el Premi Nobel al metge i investigador rus a principis del segle XX. Quina serà nostra resposta (estímul-comportament) quan toca aquesta campana i els aliments ja hi són a taula? No caldrà que Mut siga cruel i ens forade l’abdomen o ens talle la connexió entre el sistema nerviós i el suc gàstric perquè els seus poemes ens estimulen i bescanvien nostre comportament vers el seu lirisme. Entre aforismes i versos lliures Mut compara l’home amb l’arròs l’Oryza Sativa, o amb les treballadores abelles front les ànsies de beure vi de les persones. Ens sorprèn amb jocs de paraules i poemes eròtics per l’amor a una carxofa. Descriu el sadisme en la transformació d’una tomaca i d’altres verdures per arribar-hi a suc de gaspatxo, personificant-les. Crea sentències morals per no demorar la cuina dels aliments. Inventa neologismes com «versmut» per gaudir «recolzat cap enrere somrient / amb un posat interessant» del licor i la poesia com un Omar Khayyam del segle XXI. No podem negar-li una gran frescor i naturalitat com quan relaciona l’amor i les paelles de tota una vida amb el pas del temps i la fugacitat de l’ésser. Fa Odes, recreant-se amb el humor absurd, al sofregit, a la cervesa que s’hi ha begut durant la vida que li podria omplir un oceà, als elements (terra, aire, aigua i foc); que bescanvia pel Foc, l’Arròs i la Paella amb tots els seus complements. Com un nou carpe diem, ens fa partícips dels seus petits plaers de la vida: «Bona taula, millor vi, / un cel clar, / i deixem ja de xerrar / per dinar». El poeta ens fa jugar amb els menjar, assaborir-los com Josep Carner en Els fruits saborosos. Tanmateix ens visualitza en un poema les imatges quotidianes de la casa i del carrer que li poden recordar el penis, citant-nos a Príap; fill de Donís i d’Afrodita, déu dels jardins, de la fecundació i de la procreació. Sent el seu símbol el fal·lus.
    Una segona part del poemari: Vins, Mut ressegueix amb els seus encertats versos lliures que sorprenen, els jocs de paraules; sempre en un doble sentit, fent-nos tornar a llegir el vers:

Fa un grapat d’anys
quan els romans feien els seus numerets
van descobrir que afegint vi
a un altre vi
tenien dotze.

    Espai en blanc, la tercera part del llibre de poesies el jo líric es mostra escèptic amb l’ésser humà, entre línies, hom pot suposar que accepta la tesi de Rousseau de què l’home és bo per naturalesa i s’hi corromp en societat, o dit d’altra manera, amb el pas del temps s’embruta i es fa lleig i vago. De fet, Mut torna amb el joc de conceptes i idees per fer-nos reflexionar sobre l’origen de la temptació original: la poma. Entre versos autocrítics, el to líric agafa una òptica optimista amb un simple forat d’un bunyol de carabassa malgrat el merder que hi puga embolcallar la seua oliosa i bruta realitat. Utilitza el recurs dels avantguardistes o surrealistes fent versos visuals en forma d’escala com en el poema Bombolletes ballarines, tracta l’assumpte de la seua panxa amb la barreja de l’alcohol i el cafè, ens condueix per viatges astrals, soledats amargues, penes que «amb pa, engreixen»,  nords i suds, brindis, veus i apocalipsis. Ara bé no es perdeu la seua Traca final, malgrat que pense no li agrada el soroll, no en té de deixalla.

ENRIC SANÇ
26 de juny de 2014

dimarts, 24 de juny del 2014

Després del silenci

Enric Lluch (Algemesí, País Valencià, 1949) és un dels novel·listes en llengua catalana dedicat de ple i encert a la literatura infantil i juvenil, gènere del qual ha publicat més de setanta llibres, i ha estat traduït a diverses llengües. El llibre Després del silenci publicat en l’editorial Onada Edicions, va ser el primer títol de la col·lecció Maregmanum. Després li han resseguit: Pep Castellano, Jordi Santasusagana, Jordi Sierra i Fabra, Joan Pla, Jordi Tiñena, Vicent Palatsí i Margarida Aritzeta. Amb aquesta obra, Després del silenci, va guanyar el 12è Premi de Narrativa  Ciutat de Sagunt, 2010.


    La història comença en una funerària un dia de pluja. La difunta és Natàlia Font Pujades, mare de Joan Queralt Font; fill únic i solter de cinquanta tres anys. Mateu Font és el seu avi i Carme Pujades, la seua àvia qui no podia quedar-se prenyada. Llavors és Eduardo, el metge, qui convenç el seu avi per a recollir una criatura a Madrid. Amb quaranta-nou capítols breus d’entre quatre i cinc pàgines, Lluch juga entre el passat i el present per contar-nos una història d’un narrador en tercera persona, omniscient conforme s’hi va desenvolupant la trama. El protagonista-narrador,  d’aquesta història basada en fets reals, va descobrir el «secret» de la seua família arran de la mort de la seua mare. Qui era realment la seua mare i per què el seu pare els va abandonar.

    El desenvolupament de l’acció  de la novel·la s’hi dóna lloc durant diversos espais temporals i històrics:  la Segona República, la Guerra Civil, la postguerra i el present actual, on s’hi mesclen diferents gèneres  com la intriga i l'amor. Aquestes accions transcorren entre Algemesí, Xirivella, València, Madrid, Aranjuez i Roma. L'ús del llenguatge és senzill, col·loquial, natural i directe. El que li dóna credibilitat als personatges. Fins i tot, Lluch empra el castellà quan s’escau, o el registre que li correspon a cadascun segons la seua condició social. Les converses mantenen el to, les expressions i també les frases fetes del temps que li pertoquen, des dels anys trenta i quaranta fins els nostres dies.


    La finalitat de l’obra és fer conèixer una trama familiar en un període dur i fosc del nostre passat: com els conflictes entre republicans, conservadors, la CEDA i els radicals, la lluita de classes per la propietat de la terra entre els terratinents i els camperols, la dura i llarga postguerra, etc. En aquesta novel·la Lluch tracta de ser fidel a la realitat malgrat inclouré la ficció en determinats moments per acabar fonent les dues en una sola, d’aquesta ben entrellaçada història.

    Segons J. Enric Estrella Lluch ens ofereix «en diversos episodis una història complicada —amb històries secundàries— de manera que l’espectador no perda el fil argumental ni l’interés, més aviat el contrari, s’hi fidelitze». Manel Alonso diu que «és sobretot una historia producte de l’estima. En resum, una novel·la de lectura molt recomanable». O Carles Lluch qui assegura que «es tracta d’una novel·la digníssima, perfectament estructura i treballada, com mostra els fets del passat històric amb domini idiomàtic i riquesa lingüística». Tanmateix, amb un llenguatge fet amb una gran cura, una sintaxi correcta i una gran habilitat per a descriure els fets quotidians i històrics; aquesta novel·la és totalment recomanable per als estudiants de Secundària i per a tot el públic en general.

ENRIC SANÇ
24 de juny de 2014

diumenge, 22 de juny del 2014

Icària

Joan Castellano (Benissanó, Camp de Túria, 1987) ha començat la seua producció poètica amb el llibre de poesies Icària editat per l’Editorial Germania en la col·lecció Mil poetes i un país. Un excel·lent poemari per a un poeta novell, arrodonit amb un magnífic pròleg del professor de la Universitat de València, Alexandre Bataller. Amb aquesta obra Castellano s’endinsa pel laberint dels territoris clàssics grecs, solidaris i ferms amb un clar sentit col·lectiu i de crida a la revolta. Així com també d’amor, erotisme, ambició i dubtes més personals i existencials.


  En Icària trobem uns versos suggerents,  concisos i tensos, en tot cas cívics. Castellano amb un llenguatge acurat també cuida l’estructura formal poètica i usa un ampli ventall de formes mètriques: així hi trobem uns quants poemes de ritme lliure, altres amb mida parasíl·labica, així com alguns decasíl·labs ben construïts.

Has vist la desena filla de Zeus,
ella regna en el teu món a palpentes,
mussita el fil melòdic que et corprén
i ja t’invoca.

   Un poemari dividit en quatre parts: Temple de Minos, Mites i muses, Episodis d’Ícar i Reiniciada Acròpoli. En Icària Castellano fa un cant, un crit contra la inacció i la ignomínia. Aixoplugat i reinterpretant el mites i la història, el poeta descriu el present amb la seua mirada, comparant-nos certes situacions passades d’altres llocs i èpoques amb nostre present més immediat i proper. En la primera part podem destacar que «La vella Creta ens ha reclòs. / Parpellegen els llums d’esguard insuficient / per camins opacs i falses dreceres. / Els eterns inquilins de la llar d’Asterió / tributen els seus béns nafrats per la cobdícia». Inevitable, doncs, no pensar amb el «suc de la sang dels nostres dies» de nostra terra avui en dia. O d’alguns mals governants actuals: «Àvids voltors l’habiten / afermats al no-res...». Així, «Heu assistit al dolor dels miserables; / al banquet de jutges i cleptòmans, / d’artesans de la ignomínia». Però Castellano ho té clar, entre els versos: «No fou el botxí sinó la víctima / el monstre emmanillat i servil / als cruels embats del Temple de Minos» o la encertada citació de d’Ibn Khafaja: «Deteste l’impassible home immòbil com estàtua» la inacció es la que veritablement ens converteix en esclaus. En la segona part Mites i muses Castellano ens confessa: «Camine a recer del teu nom, Ariadna, / cabdell etern de connexió perpètua». D’aquesta manera el poemari s’inicia no només en un crit social sinó també en un silenci personal on també hi entra l’amor i l’erotisme: «Delerós has acudit a la crida / recorrent pam a  pam els nous camins; / l’ànsia de mossegar la fruita dolça / t’encega l’ànima». En Episodis d’Ícar, la tercera part, Castellano ens descriu els seus anhels i desitjos: «Enlaira el teu vol / com sempre el somiares. / Clou els ulls i pensa l’infinit / més enllà de les talaies». Per a conclure el poemari Castellano a Reiniciada acròpoli ens incita a renàixer i refer-nos com a poble: «Caldrà resorgir de les cendres / -ho diuen des d’antic-, / refermar-se des de l’abisme / i assajar nous salts».


    Icària (en grec Ικαρία) és una illa de Grècia situada en el mar Egea. L’origen del seu nom és Ícar, fill de Dèdal, qui va caure al mar prop de l’illa, a l’oest de Samos. Illa que fou repoblada per Milet el 750 aC. Tornant a la mitologia grega, Ìcar va ser empresonat amb el seu pare en el laberint de Minos, rei de Creta. Per poder escapar del laberint, el pare fabricà unes ales. Però aquestes subjectades amb cera es van fondre del sol, fent que Ícar caigués i s’enfonsés en el mar. Just, on el pare trobà les ales anomena aquella terra Icària. I oferí les seues ales al déu Apol·lo com una ofrena i li creà un temple.

    Fet i fet, l’Estat Lliure d’Icària (ïlla del mar Egeu) va ser un efímer estat independent format a principis del segle XX fins que s’uní al Regne de Grècia, després d’haver estat otomana. És més, també, Icària, és l’illa imaginària que el filòsof i socialista utópic francés Étienne Cabet (1788-1856) hi situà en el seu relat filosòfic Voyage en Icarie. Llavors hom pot trobar un cert paral·lelisme entre la poesia de Castellano i la novel·la de Cabet. Tant el literat francès com el poeta català propugnen una societat amb altres ideals, més igualitaris, de fraternitat i justícia social. Tot i que salvant les diferències, car Cabet en el seu assaig és explícitament defensor del comunisme i la col·lectivitat. Però sí podem trobar en ambdues utopies un viatge a Icària amb certes reivindicacions de les capes socials més humils i desfavorides. Tanmateix apartades de la vida social i de les preses de decisions que puguen afectar el seu present i futur.

    No obstant, Castellano, més que cercar una nova Icària a Texas, com va fer Cabet des de França i acompanyat per alguns catalans, el que canta el poeta és que com l’au fènix la seua terra puga ressorgir de les cendres i refondre-la amb governants més idonis i amb una veritable democràcia per al poble. Com el ressò que va tindre l’obra de Cabet en el moviment obrer i llibertari de Barcelona de republicans i progressistes catalans com Narcís Monturiol o el poeta i compositor Josep Anselm Clavé. Els qui, fins i tot, referen el barri de Poblenou. Actualment l'avinguda Icària de Barcelona.


  En aquest llibre de poemes, Icària, de Joan Castellano el lector hi podrà trobar veritables reminiscències de Borges, Auden, Durrell, Piera, A. Ferrer, Catul, Khafaja, com no del gran Estellés i, fins i tot, d’un dels seus musics de capçalera: F. Ventura. Difícilment hom pot trobar, avui en dia, una primera obra d’un autor de poesia amb la gran qualitat i perfecte equilibri entre la forma i el contingut expressats com Castellano ho assoleix en aquest llibre de poemes. Només em queda que recomanar la lectura del poemari perquè n’estic segur que gaudireu d’ella i, tanmateix, no us deixarà indiferents.

ENRIC SANÇ
22 de juny de 2014
Article publicat a La Veu del País Valencià.

dijous, 19 de juny del 2014

Ei, que ja sé francés!

L’altre dia anava al Café Lisboa per prendre un Suc de magrana a la salut de Francesc Mompó, però abans andaregí esmaperdut pel Café Malvarrosa, acompanyant l’amic i bon poeta Juli Capilla amb Els mots, i no. Qui m’haguera dit que en un dia tan especial i literari m’anava a trobar el bo de Pere Císcar. Amb Pere recordàvem: «Què és poesia? Poesia eres tu. Ara n’és una altra», mentre ens rèiem, ell treia d’una bossa màgica un parell de llibres de Josep Vicent Cabrera: Ei, que ja sé francés! i Dos poals de sabó i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure. Aquest darrer poemari va merèixer el XXIV Premi de Poesia 25 d’abril de la Vila de Benissa 2004 i publicat per l’editorial Viena. Formava el jurat: Josep Ballester, Tomàs Llopis i Pasqual Mas. Ei, que ja sé francés! és la segona part o continuació  d’aqueix llibre, deu anys més tard, i autoeditat: «Es pot saber qui ha deixat / la porta oberta». Quan li dic al Pere què li dec em diu que no res. Que Josep Vicent li ha encomanat regalar els dos llibres als amics i companys, i que si volia podia escriure’l un correu-e, bé en agraïment, bé per a comentar-li el llibre. Bo van passant els dies i crec que ja era hora de dir quelcom.


   «El de Josep Vicent Cabrera, amic de títols llargs i descreguts, és el regne de la causticitat desfermada, de la jovialitat que ensenya les ungles i que en algun moment pot recordar l’inquietant humorisme del Cortázar d’«Instrucciones para subir una escalera». Opinava Enric Sòria com a prologuista on surt Josep Vicent en aquesta mostra poètica: Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual. Editat per Triallibres. Nogensmenys, en una atenta lectura d'aquesta obra de Josep Vicent hom pot delectar-se amb les seues diverses i riques reminiscències, brillantment destriades. Fet i fet, els originals versos dissemblants en aparença, locucions llibresques que, potser,  ni plauen ni desplauen tothom,  hi recorden l’estirp terral de Foix. Hàbil professional de la sintaxi, dels signes orals i del codi escrit. Com Brossa, la seua lectura demana un lector atent, intel·lectual i neguitós. Trobant-nos entre acurades poesies i formes que sacsegen la ment per colpir i sorprendre el receptor. Què és sinó la poesia? En tot cas, no deixarà indiferent a ningú. Amb un llenguatge modern, igual que amb un perfecte català medieval, mai no sabràs si ço el va escriure fa segles Roís de Corella, Homer, Shakespeare o el mateix Josep Vicent.


    Perquè és la seua, una poesia que parla directament i sense embuts, amb unes propostes no sempre convencionals, inesperades, tanmateix personalíssimes de Josep Vicent. És l’actitud del jo poètic, qui ens fa pensar en profunds i tel·lúrics significats: els Sonets de Shakespeare, L’Odissea d’Homer, com una Ronda  naval sota la boira de Calders: la ironia, els elements imaginatius i fantàstics, perquè l’autor puga meditar sobre aspectes personals i socials diversos del dia a dia. Entrellaçant amb ...Olivetti, Moulinex, chaffoteaux et maury de Monzó: amb un prodigiós devessall imaginatiu i la seua perfecció formal d’una lírica visionària: «Ciutadà, sigueu cívic. Els gossos no són / joguines, un objecte de què desfer-se / quan se n’està avorrit. No els abandoneu: / ells de ben segur que no ho farien». Com una veu provocadora i divertida alhora. Amb unes imatges que en són reflex d’una obra elaborada i exigent: «T’has llevat de damunt cadenetes i el / rellotge; d’anells i d’arracades no n’has / dut mai; fins i tot, t’has desfet de / l’apèndix, en un gest d’espolsar-se la / superficialitat». Com un descàrrec foixià l’aparent senzillesa d’aquesta obra queda arrodonida amb el seu llenguatge acurat i versos que hi són veritables dards enverinats:

És penós matar-se d’alegria de bestreta,
quan arriba l’hora d’eixir; altrament,
fa la sensació que em treuen a passejar
per a abandonar-me, amb la satisfacció
de la faena ben feta.

Bé, és una manera de dir.

    Josep Vicent Cabrera Rovira (el Verger, la Marina Alta, País Valencià, Països Catalans, 1976) ha estudiat Filologia Catalana i actualment treballa de professor en l’ensenyament secundari. Ha fet feines de traductor i corrector; ha escrit ressenyes literàries en revistes de llibres i també ha participat en recitals de poesia. Ha guanyat el Premi de Poesia de Benissa, 2004, ha quedat finalista en el Premi Ausiàs March de Poesia de Gandia l’any 1998, amb l’obra inèdita L’aburgesament dels sentits, i en el Premi Marc Granell de Poesia d’Almussafes, l’any 2008, amb l’obra U. Ha publicat el poemari Els hòmens primer si és home i després les dones i al contrari. Setzevents, 2010. El podeu seguir al blog: http://versostriats.blogspot.com.

ENRIC SANÇ
19 de juny de 2014
Article publicat a La Veu del País Valencià.

dilluns, 16 de juny del 2014

En el camí

Recentment el poeta i llibreter de Barcelona Jordi Valls ha fet una petita menció al meu segon poemari: Les hores concèntriques en el seu "Balance de la poesía catalana 2013" en La Estantería Reseñario de Poesía. (Revista crítica especialitzada en poesia): «Les hores concèntriques (Germania), de Enric Sanç, es una propuesta de poesía popular y al mismo tiempo un terreno para experimentar poéticas.» 



    L'any passat va ser Miquel Lluís Muntané, sociòleg, escriptor i traductor barceloní, qui anomenà el meu primer poemari: El plany de les lletres ferides en la revista literària "Serra d'Or" en el seu article: "Panorama de poesia 2012". Fet i fet, "Serra d'Or" és una revista literària nascuda l'any 1959 i editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, amb un tiratge d'uns 8.000 exemplars mensuals. La revista més antiga de les terres de parla catalana, la qual ha aglutinat els millors intel·lectuals.






    D'altra banda, Carles Fenollosa aconsellava particularment en el "Recomanem" del Quadern del diari El País, el 5 de març de 2014, la mostra poètica: Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans. Editorial Germania, 2013, on participe amb quatre poemes esparsos amb altres companys del territori lingüístic: «Otro trabajo ambicioso es Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans. (Germania), en que la alternativa de nombres y propuestas poéticas renova el panorama de visualización de la poesía catalana.» 

    Podem estar d'enhorabona.
(http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/03/04/quadern/1393964468_964462.html).






    Tanmateix, aquests petits reconeixements per a un humil i novell poeta en projecte com jo, només fa que engrescar-me per resseguir llegint, aprenent i "escrivivint". El que s'ha convertit des de fa just dos anys en una assenyada dèria per a mi.

ENRIC SANÇ
15 de juny de 2014

dimecres, 4 de juny del 2014

Suc de magrana

Francesc Mompó (l’Olleria, la Vall d’Albaida) ha publicat diversos poemaris i ha estat inclòs en bastants mostres poètiques.  A més, és un autor prolífic qui també ha conreat amb mestratge i desimboltura la prosa. Mompó és un escriptor ben arrelat a nostra terra, fet i fet, el podem trobar recolzant i participant en diferents actes cívicoculturals arreu del país. També ha guanyat diversos premis literaris. Com un músic, un pintor o un picapedrer li dóna vida a les lletres amb la seua particular partitura, color i cisell.


    El haikú (o haikai) és una composició anisosil·làbica breu, limitada a tres versos curts. Un d’ells, el segon, més llarg que els altres dos. Amb un total de disset síl·labes, la versió més habitual i ortodoxa en la nostra poètica és: 4(+1) / 6(+1) / 4(+1). Encara que Mompó, -com altres: Enric Sòria, Enric Cassasses o jo mateix en el meu darrer poemari-, utilitza també versos masculins i femenins esdrúixols sense respectar sempre les disset síl·labes del haikú. Tot sovint el poeta dóna un haikú rere un altre i els encadena pel contingut. D’origen japonès, aquestes composicions cerquen la impressió de la natura en el poeta i la vida sobre l’instant, mitjançant la suggestió amb un fort contingut del jo líric. Hi arribà a Europa a començaments del segle XX, de la mà dels simbolistes i els avantguardistes.


    Suc de magrana recull vora un centenar de haikús; noranta-vuit exactament, el fil conductor dels quals és l’erotisme. Afirmaven els grecs, però, que la magrana és el fruit de l’oblit. Llavors hom pot entreveure en l’encertat títol del llibre de haikús un orgasme, un esclat dels sentits, més profund. On en eixos breus instants, tal vegada mil·lèsimes de segon, s’oblida tot,  la vida la mort i ens deixem dur per l’èxtasi, la joia i el goig. Com quan acabem de llegir-ne algun dels acurats i bells haikús que ens regala Mompó.

De la sal tèbia
a la llum dels genolls
llostreja el dia.

  Tanmateix, hom troba entre aqueixos delicats versos l’essència de la poesia momporiana. Un llibre amb una mirada que conforma un recorregut emocional i existencial. Un desig de terra; hedonista, en la recerca dels plaers:  tant sibarita en la bona taula com en el joc de la seducció. Alhora una reflexió sobre el pas del temps: «Vénen les hores / dels guaites de l’asfalt; / deixe l’espill». Amb una sintaxi i un ritme suggeridors, amb petites i precises instantànies, Suc de magrana ens aboca a una almadrava de sensacions i sentiments universals. Un llibre de poesies que és un regal dels déus més terrenals i que recomane perquè estic convençut que en gaudiràs tant com ho he fet jo.

ENRIC SANÇ
4 de juny de 2014
Article publicat en La Veu del País Valencià.

dilluns, 2 de juny del 2014

L'Estirp de la Sang Reial

Pep Castellano (Sant Pau d’Albocàsser, 1960) és un escriptor que publicà el seu primer conte l’any 1978 en una revista d’estudiants a la Universitat de Castelló. Després ha guanyat importants premis literaris i li han editat una trentena de llibres, la majoria de literatura infantil i juvenil. Destaquen: L’herència dels càtars, premi Samaruc (2000), Ferum de silenci, premi Enric Valor (2004), Els pirates no ploren, premi Carmesina (2008), o Raons de sang i foc, premi Blai Bellver (2010).


    L’estirp de la Sang Reial. Onada Edicions, 2013 és un dels darrers llibres de Castellano i ja en té d’una segona edició. Una novel·la d’intriga i misteri ambientada en la comarca del Baix Maestrat que s’inicia en les festes de carnestoltes de la ciutat de Vinaròs. Amb una acurada escriptura, directa i àgil on l’autor ens capbussa en una investigació pel cadàver d’un monjo, entremesclat amb la història d’una jove disposada a tot per esclarir la mort dels seus pares.

    Castellano com a bon narrador experimentat li parla de tu al lector perquè puga seguir-li la trama, car és un narrador omniscient qui ho sap absolutament tot, allò que ha passat, i fins i tot, allò que senten els personatges i el que ha de venir. Llavors actua com a intermediari entre els fets de la narració i el seu lector. La narració avança mitjançat l’acció amb un discurs coherent i cohesionat on s’usa un llenguatge clar, precís i ric d’expressió.


    El llibre proposat és un text per a lectors a partir de dotze anys. Una novel·la entretinguda, de fàcil lectura, però alhora tan ben escrita que és una tria immillorable per l’aprenentatge de nostra llengua tant per als nostres menuts com per als més adults. Fet i fet, una novel·la dinàmica i documentada on, fins i tot, apareix la història del sant Calze o la visita a València l’any 2006 de Benet XVI. Una lectura ben bé recomanable d’un dels nostres millors autors de literatura infantil i juvenil.

ENRIC SANÇ
2 de juny de 2014