Scribere scribendo, dicendo dicere disces...


Blog de l'escriptor ENRIC SANÇ (pseudònim literari d'Enric Sanz Hernández). Poeta i professor de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l'École de Commerce du Solvay i l'Université Libre de Bruxelles. Diplomat especialitzat en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves per l'ADEIT, Fundació Universitat-Empresa de la Universitat de València. (Més info a la biografia).

divendres, 29 d’agost del 2014

Decàleg del bon crític

1. La finalitat de la crítica és discernir el bell del no-bell indicant les causes de cada un.

2. Cal que el crític es procure un gust exquisit.

3. Cal, també, que tinga un ple coneixement de la societat en la que ha viscut l'autor: l'estat de la cultura, els prejudicis, les opinions, etcètera.

4. Cal que es lleve de sobre tot el seu afecte d'amor envers l'autor i d'aversió contra ell.

5. Cal no confondre la crítica de l'obra amb la crítica de l'autor.

6. És important que el crític no gose proferir un judici sobre una matèria en la qual no estiga gaire versat. Més enllà, no podria percebre la perfecció o la imperfecció de l'obra.

7. És també important que no siga arrossegat fàcilment pel judici d'altres crítics.

8. La funció del crític és no pas embellir l'obra, ni tampoc enfonsar-la, sinó emetre'n un judici.

9. Cal que el crític dissimule benignament aquelles faltes que s'han esmunyit a causa de la fragilitat humana o de la imperfecció de la matèria. En efecte, l'execució en les obres humanes mai no ateny tota la perfecció de la idea.

10. Cal que lloe moderament, i argüesca amb més moderació. Perquè l'excés indica un apassionament; i la passió provoca la desconfiança.


La bellesa és la perfecció mateixa de les coses en la mesura que delecta l'esperit del qui la contempla. Afí al bell és el sublim. Altrament, el sublim és l'enorme grandesa d'un objecte o d'un fet bell, que la ment a penes pot atènyer. Hi ha tantes menes de bellesa com menes de perfeccions en les coses. En l'artista perfecte són requerides tres facultats: geni, gust i habilitat. El geni gairebé únicament és originari de la naturalesa; tanmateix, es desenvolupa amb l'educació, l'estudi i la diligència. El gust es conrea contemplant les coses de la naturalesa o les més belles de les arts. L'habilitat, finalment, s'obté mitjançant els exquisits preceptes de les arts, i sobretot amb l'exercici assidu.

ENRIC SANÇ
29 d'agost de 2014

(Estret de: L'art de la paraula. Tractat de retòrica i poètica. Jaume Medina. Ed. Proa. Biblioteca Literària Estudis. Barcelona, 2000.)




6 comentaris:

  1. Benvolgut Enric:

    Són interessants els punts d'aquest decàleg. Però atenció a l'aclariment important fet en aquest article, per si t'és útil:
    http://www.barcelonareview.com/25/c_ressen.htm

    "El lector despistat s’assabenta aleshores que el llibre que té a les mans és en realitat una traducció actualitzada de l’obra Elamenta Artis dicendi, publicada l’any 1888 a Barcelona, anònima però atribuïble al jesuïta Jaume Nonell i Mas (Argentona, 1844-Manresa, 1922). A partir d’aquest punt el lector despistat esdevé lector defraudat: es troba davant d’un joc editorial de dubtosa honestedat."

    I tot i així, i situant-nos en el moment real de la redacció, em pareix una obra interessant de conèixer. Gràcies per la referència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Apreciada Maria Josep. Moltes gràcies a tu pel teu aclaridor comentari. Fet i fet, és així, el mateix Jaume Medina ho aclareix en la "Introducció" del seu mateix llibre.

      «Davant de tal evidència, l'autor optà per traduir i reelaborar el tractat anònim "Elementa Artis dicendi", que, entre moltes altres virtuts, posseïa sobretot les de la senzillesa i de la claredat; i, a més, reunia, en un nombre no excessivament extens de pàgines, el conjunt dels coneixements necessaris per al domini complet de l'art de la paraula.»

      Pàg. 26. Línies 19-24. Entre d'altres referències a l'obra traduïda a la introducció de l'edició del seu assaig.

      Elimina
  2. Hola Enric,
    Quan he llegit el títol i el que hi ha escrit per un moment he cregut que aquest llibre podia tenir alguna relació amb les entrades del bloc de La serp blanca en què es comentava el panorama de la crítica en l'actualitat, però veig que no té res a veure, amb tot el decàleg que s'enumera resulta interessant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Mercè. A mi, personalment, em sembla un bon llibre aquest de "L'art de la paraula" de Jaume Medina, i per suposat que el recomane. Gràcies a d'ell estic aprenent bastant sobre retòrica i poètica. Sobre el blog de "La serp blanca" que dirigeix Enric Iborra, el visite sovint i Enric és un professor de llengua i literatura, crític literari i assagista del millor que tenim a tot el territori lingüístic. Tinc pendent llegir-me "Un son profund", però n'estic segur, pels comentaris, premis i crítiques rebudes, que n'és d'una obra mestra i d'obligatòria lectura per a tot aquell que ens apassiona la literatura. Una abraçada, Mercè, i gràcies per la teua visita per aquest humil raconet.

      Elimina
  3. El punt 10 és el més aconseguit. Però jo només faig crítica de les coses bones en una obra generalment. I quan m'agrada molt ho dic.

    ResponElimina
  4. Hola Helena, sí, el punt 10 és veritablement bo: «Cal que el crític lloe moderament, i argüesca amb més moderació. Perquè l'excés indica un apassionament; i la passió provoca la desconfiança». I també n'estic plenament d'acord amb tu en fer crítica del millor de les bones obres. Malgrat que altres companys no ho estaran tant. Salut, i gràcies pel comentari.

    ResponElimina

Elogi del no-res