Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

divendres, 1 d’agost de 2014

El rastre blau de les formigues

«No s'està de res, no defuig cap tema humà ni diví. Es despulla poèticament per dir-nos el que pensa de tot el que l'envolta», llegia, al mateix poble d'Alaior, en la ressenya que li havia escrit l'escriptor Joan Guasp el 25 de juliol en un diari de Menorca sobre el darrer llibre publicat de Ponç Pons: El rastre blau de les formigues. Així és, el poeta més universal de sa petita, màgica i formosa illa, i un dels màxims literats de les lletres catalanes no defuig de res i traspua literatura i humanitat per tots els seus porus. Com molt encertadament escriu Jordi Cervera al seu blog: «Ponç Pons és un savi, un d'aquells personatges sense temps que, si realment no ens entestéssim a anar contra la nostra pròpia naturalesa, ens haurien de servir de model i de guia».
    Certament llegir el seu llibre just després d'haver-hi tingut la sort d'haver-lo conegut en persona, fa entendre el seu saber i bagatge literari, des de la humilitat de sentir-se abans que tot, una gran persona. En aquestos aforismes poètics, escrits a mode de dietari, hi podem trobar la més pura essència ponsiana: els seus anhels, desitjos, estimes i, àdhuc, el seu propi leitmotiv i modus vivendi i operandi. Parla al lector de tu a tu, amb un llenguatge senzill i acurat alhora. Ens transmet la seua irrenunciable estima per l'illa de Menorca, per la vida senzilla, allunyada d'afalacs i luxes innecessaris, la seua passió per la literatura, la música, el cinema, el seu rebuig contra els dogmes de l'església i de qualsevol religió, la bondat i l'austeritat com a formes de vida i símbols de llibertat, els seus literats de capçalera: Steiner, Pessoa, Spinoza, Thoreau, Brenan, Graves, Novalis, Faulkner, Shakespeare, Cervantes, Camus, entre molts d'altres. També ens confessa una gran admiració per Bach: «Déu: gràcies per Bach».


  «Ponç Pons, diguem-ho clar, és un poeta de gran envergadura, un dels millors del panorama literari en les llengües catalanes [...] i un dels pocs homes de lletres que hi ha al país que, sense molestar ningú, refugiat en una cabana [...] ha fet una obra pausada, serena, mesurada en els versos i avaluada en l'obrador del pensament i l'experiència». Ha escrit Jordi Llobet sobre ell en el Quadern El País. D'aquesta manera com diu Miquel Colomer en el seu blog, jo també hi visc amb Ponç Pons i les seues formigues aquests dies. A més, amb l'estranya sensació de compartir tantes coses: pensaments, sentiments i voluntats. Hom s'hi troba enxampat en la seua lectura i s'hi sent molt a prop de les idees de Ponç Pons. Mai no hi havia trobat cap altre literat que me despertés aquest sentir. Llegir-lo és com trobar-te un company de viatge, un mestre que t'ensenya i sempre està al teu costat.
    «Pons es despulla en aquest quadern fent que la poesia vagi més enllà del vers i es transformi en pensament aforístic i entri circumstancialment en un més enllà en el que reclama que hi ha d'haver arbres i animals». Ens assenyala Lluís Vergés en el Lector de Guardia. Nogensmenys Ponç Pons ens proclama als quatre vents que: «Cerc en la Literatura sentit i veritat». El rastre blau de les formigues, farcit de citacions d'obres i d'autors, no tan sols hi trobem Literatura, sinó també la seua illa de Menorca, política, la llengua i el seu posicionament, l'ofici de professor, art, música, filosofia, i tot açò amb la humilitat i eficàcia d'un boli Bic. Albert Ventura per la seua part defineix l'obra com a genial en elSingular.cat. Per tot açò que es diu i que es dirà, i per tot allò que m'ha suposat i enriquit la seua lectura, no puc deixar de recomanar-vos aquest llibre i, si pot ser, tota l'obra poètica reunida fins al moment del poeta menorquí d'Alaior, Ponç Pons. Llegir també és d'alguna manera una bona forma d'escriviure. Per cert, fixeu-s'hi en la portada, l'ha dissenyada el seu propi fill que és pintor i dibuixant, Llorenç Pons Moll.


PREFACI
De les llargues caminades que d’al·lot feia amb mon pare pel camp, record l’esperit d’uns homes, la majoria anarquistes, que tenien un hort amb arbres fruiters, una caseta i un ca.
Em va semblar que allò era un ideal de vida, i Thoreau —«És aquí i no en cap altre lloc que hi ha el nostre paradís»—m’ho va confirmar.
Crec que hem nascut per conviure, entre la bellesa de l’aire, amb els animals, les plantes, el paisatge… i que la cultura ens pot fer més savis i humans.
Wallace Stevens diu que «Hi ha d’haver alguna cosa de pagès en cada poeta» i:

Tots som un tot.
S’escriu en soledat,
mai solitari.

Amb la inspiració que il·lumina o el desengany que desvela, integrat en la naturalesa, llegint i escrivint pel camp, cerc en la Literatura sentit i veritat.


Menorca, Sa Figuera Verda, tardor de 2012

  Ponç Pons (Menorca, 1956) és professor de llengua i literatura. Ha publicat, entre d’altres, les narracions Vora un balcó sota un mar inaudible, les novel·les L’hivern a Belleville, Entre el cel i la terra i Memorial de Tabarka, l’obra de teatre Lokus i el primer volum del seu Dillatari (Quaderns Crema, 2005). Com a poeta, ha publicat Al Marge, Lira de Bova, Desert encès (Quaderns Crema, 1989), On s’acaba el sender, Estigma, El salobre, Abissínia, Pessoanes i Nura (Quaderns Crema, 2006)—Viola d’Or als Jocs Florals, premi de la Crítica Serra d’Or i premi Nacional de la Crítica—. La seva obra poètica figura a les més importants antologies i ha estat traduïda a diverses llengües.

ENRIC SANÇ
1 d'agost de 2014
Article publicat en La Veu del País Valencià.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Elogi del no-res