Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

diumenge, 17 d’agost de 2014

Tard o d'hora

Tard o d'hora, immediatament o en un temps llunyà; s'hi diu per indicar que una cosa esdevé sense fallar, siga dins d'un breu espai de temps, o siga dins d'un temps més llarg. Tal i com, en paraules de Baudelaire en una introducció sobre la poètica d'Edgar Allan Poe sentenciava: «L'home civilitzat inventa l'anomenada filosofia del progrés per a oferir-se un consol en la seua abdicació i la seua decadència; mentre que l'home salvatge, que com marit és temut i respectat, com guerrer està obligat al coratge i se sent poeta en les hores de la melangia, quan el sol de ponent s'inclina a cantar els avantpassats i l'ahir, s'apropa als llindars de l'ideal fins a la seua vora». L'intel·lecte pur, doncs, aspira a la veritat, el bon gust ens decanta cap a la bellesa; el sentit moral ens mostra el deure. N'és quelcom de profund, de llampada com el somni, enigmàtic i perfecte com el cristall. Com quan un poema exquisit fa brollar llàgrimes dels ulls, per la seua bellesa pura i formal. Tanmateix, cal no oblidar que el ritme és necessari per al desenvolupament de la idea de bellesa: el fi més alt i noble i del poema.


    De primer antuvi, Marc Granell, el poeta oprimit del sistema, organitza el seu discurs poètic amb una estètica magistral. Una poesia sorgida de l'expressió i l'emoció. Granell en aquest llibre de poesies Tard o d'hora, i a la seua obra general, tracta de reflectir la fragilitat i l'efímer de la condició humana. Un dels lletraferits essencials i corprenedors de la poesia catalana actual, l'obra del poeta valencià és d'obligatòria lectura per a tot aquell agosarat que vulga endinsar-se en el parany de la poesia. Com afirmava Josep Iborra Granell cerca «la temptativa d'una poesia metafísica que canta l'exili del cos i la nostàlgia infinita del ser». Una poesia sense embulls retòrics que deixa una empremta profunda «que no era només l'abillament formal sinó també l'univers que dibuixava, el món al qual remetia o, si voleu, la mirada que anunciava i projectava sobre aquest món. [...] Proposar al lector un conjunt de poemes com a materials per a meditar la mort, és com oferir-li un manual on trobarà les veritats més elementals sobre la seua condició finita i sobre la necessitat d'assumir –reflexionar, si més no- el fet mateix de la seua desaparició.», escrivia l'escriptor de Godella, Vicent Alonso, en les seues Notes sobre la poesia de Marc Granell incloses en la Poesia Reunida 1976-1999 en la col·lecció de poesia Edicions de la guerra, publicada també a l'Editorial Denes. Així, resseguint els encertats mots d'Alonso el llarg camí del poeta Granell en té d'un doble suggeriment: el del coneixement poètic i el de la vida.


    Quaranta-vuit poemes breus, concisos i mestrívolament madurats, dividits en cinc apartats: «Poemes del caminant», «Galeria», «Mentre el camí», «In memoriam» i «Quadern del camp». Amb un llenguatge senzill i acurat alhora, Granell fuig d'omplir els seus poemes d'excessives garlandes: citacions i metaliteratures per obrir un camí net i il·luminat al seu lector. Des del naixement del dia a la tardor transcorre la innocència en una mar callada on al seu balneari «El temps no fa trampes / ni concedeix treves, / no admet suborns». Passem el capvespre a l'illa de la felicitat «Instant pur / que el desig / recorda». Mentre apareix, sobtat, i «En el buit, / la mirada». Així, arriba la mort de la nit i el seu prec al cementeri: «Quin doll d'estrelles!». Ja a la galeria hi trobem que «Els expulsats de la societat formen / una societat encara més gran». Una vesprada de juny un somriure elogia la quietud, mentre mira Antoni Miró en homenatge, Granell canta: «Els poetes són els éssers més inútils / que hi ha sobre la terra». Qui accepta aquesta ironia no ha entès Hölderlin ni el valor intrínsec de la poesia, la seua natura essencial, perquè: « ...el que dura, ho funden els poetes». Tan útils, llavors, com imprescindibles. Entre desigs i altres desapareguts anem fent camí, que mai no se sap: «L'únic cert és / que quan l'acabes, / tard o d'hora, no serà / qui l'acabe ja el mateix / que aquell que el va començar». Com ja sabíem, n'és cada lector qui reescriu i reinterpreta el poema amb la seua nova lectura. Entre els camins de la vida conclou el bell poemari de Granell entre homenatges i versos de dolor: Agustí Centelles, Ossip Mandelxtam, Iannis Ritsos, Cristina Piris, Antonio Machado, el Mediterrani, Ovidi Montllor, Louis MacNeice, Josep Llúis Roig, Felipe Juaristi, la seua dona Anna, el seu germà Manuel i el Silenci: «que res no és etern ni res no torna / a ser que fou quan l'estiu ho era».

SEMBLA etern el camí
com ens sembla la vida,
mentre vivim,
eterna.

De sobte, però,
s'obri als peus
un abisme.

I es fa tot oblit.

Marc Granell (València, 1953) és poeta i traductor. Va estudiar filosofia i filologia i va participar activament en l'esclat cultural i literari dels anys 70 a València. Amb altres escriptors de la seua generació fundà la revista Cairell, que significà un punt de partença per a les noves veus que sorgien al panorama literari de l'època. Granell no tan sols escriu i publica poesia durant els anys 70 i 80, també dirigeix col·leccions que serviran per a descobrir nous valors. Els primers llibres veuen la llum a les darreries dels anys 70, quan guanya el premi Vicent Andrés Estellés amb Llarg camí llarg (1977), o publica Notícia de la tribu(1978), Refugi Absent (1979) i Materials per a una mort meditada (1979), que va merèixer el premi Ausiàs March de Gandia. La seua poesia estarà també present a les antologies de l'època, com ara La nova poesia catalana. Segueix la trajectòria amb els poemaris Fira desolada (1991), Versos per a Anna(1998), Corrent de fons (1999), Matèria d'ombra (1999). A l'any 2000 publica la seua poesia completa fins al moment en Poesia reunida 1976-1999, i després segueix publicant amb regularitat amb els títols El camins i la mirada (2001), Poemes del caminant (2002), L'Horta nostra (2002) i Tard o d'hora (2006), entre d'altres. Ha dirigit nombroses col·leccions poètiques, com Gregal Poesia. Ha estat traduït a diverses llengües i ell mateix ha fet versions d'escriptors europeus. És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

ENRIC SANÇ
17 d'agost de 2014

Article publicat en La Veu del País Valencià.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Elogi del no-res