Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dimarts, 18 de novembre de 2014

Demà no és mai

Francesc Garriga Barata és un august poeta sabadellenc, dissortadament i pràctica, desconegut per al públic valencià en general. Així com ho és, també per dissort, el magnífic poeta Antoni Ferrer i Perales entre el món poètic i jovent català. En comparació, amb gaire cap possibilitat d'errada, l'Antoni Ferrer és un dels màxims exponents de la millor poesia catalana feta al País Valencià en aquestes darreres dècades. Francesc Garriga és un mestre de poetes. En termes exclusivament cristians, trobe que és un veritable pecat, com sovint encara passa avui en dia al segle XXI, que existesca aquest desconeixement profund dels autors literaris entre els territoris que compartim una mateixa llengua. Potser, mai no hem estat tan units per l'avanç en els mitjans de transport com per les xarxes socials d'Internet, però. Altrament, el darrer mes he tingut el fat de ser-hi a Barcelona i ser espectador i, fins i tot, partícip d'alguns recitals i presentacions poètiques. Allà he pogut comprovar aquest desconeixement entre grans poetes catalans i valencians per a un públic lector voraç, assidu a actes poètics i coratjós en fer de la poesia una espècie de modus operandi de vida. De tota manera, aquesta xamba que de vegades em guia, m'ha fet faust per conèixer l'obra i la persona de Francesc Garriga: Demà no és mai. Antologia poètica 1959-2014. Epíleg Condició de Paraula de Marc Romera. Col·lecció Ossos de Sol/06. AdiA Edicions. Mallorca, 2014. Amb una acurada selecció dels poemes antologats per part de Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell i Vallbona i un CD amb poemes dits pel propi Garriga amb gravació i so de Betma Janer.


    En Demà no és mai trobem una poesia vitalista. Garriga és un poeta que canta el propi ésser en aquesta selecció dels seus llibres editats que recull l'antologia: Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostrem somni... (1960), Paraules (1962), Paraules cap al tard (1973), Els colors de la nit (1990), Setembre (1992), Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), Camins de serp (2009), Ragtime (2011), Tornar és lluny (2013) i Poemes inèdits. Llavores, 87 poemes dividits en 12 llibres més l'apartat de poemes inèdits. La inspiració, doncs, de tota una poesia amb tota una vida garriguista. Una obra enlluernadora, unitària. Com escrivia el poeta Joan Navarro al Portal de la seua  Tria personal 1973-1987: «Escriure i reescriure el mateix poema tota una vida. Un sol i únic poema». O com al poema Cronos de Ferrer «Car el temps, per igual, dóna vida al desig i el devora». Un numen creatiu, progressiu, simbolista, que creua una mirada sarcàstica de la pròpia vida i dels éssers humans «llanceu la brúixola, poetes, / no marca sempre el nord». Amb una veu molt pròpia i personal, encara que alguns poemes recorden el gran Estellés per contingut, forma i ús de les minúscules, Garriga reescriu els poemes com en una novel·la sentida, subjectiva i universal alhora: «jo que he viscut tants anys / empresonat en dogmes, / no em sé prou lliure encara / i em mou a pietat l'escarceller». Tot d'una, serà la humilitat de la minúscula la grandesa dels poetes? L'alquímia de les lletres? «i un mot bastaria a resoldre-ho!». Aquesta, potser, és la grandesa dels savis. Amb una poesia breu, amb versos quotidians i imatges colpidores en aparença de manera senzilla podem trobar una de les millors poesies catalanes del moment: «fa ja mil anys que vinc». Els temes que abasteix Garriga són, com no podria ser d'altra manera, el pas del temps: «no cal tenir cap presa, / som víctima i botxí en el bosc dels contes», el silenci «de tot i un fred sempre», la paraula que «ens aïlla de nosaltres mateixos» i el sentit de la vida que «reviu amb la claror del dia nou». Com diu Marc Granell «Mentre camines o mires / tu ets el camí, els temps les passes». I, «la mort vetllant la nostra quietud», com en un dels poemes de Tornar és lluny de Garriga:

cal encarar la mort amb un somriure,
vam oblidar-ho en néixer.
sempre hem penjat del fil de l'alegria
d'un cap a l'altre, fràgil, mentidera.

el goig avui és poder escriure, encara,
vestir-te amb les paraules
d'allò que més estimes,
pautar la solitud,
fer somriure les ombres.

per no anar nu.

i per poder-te presentar,
tan ruc com ets
al joc final del dubte i la certesa.

per perdre o per guanyar, que el joc és joc.

    A la meua curta trajectòria poètica, fins el moment, dividiria els poetes en dues classes ben bé diferenciades: els savis i els necis. Entre els savis inclouria evidentment Francesc Garriga i Antoni Ferrer. Grans escriptors, persones humils, mestres plens de saviesa i bellesa acumulades durant la seua experiència vital i literària (si de cas no és una mateixa cosa la vida i la literatura?) que comparteixen de manera altruista. Els necis? No hi caben en aquesta ressenya. Fet i fet, aquest llibre és un regal, una oportunitat en forma de present per retrobar-nos amb totes les passes del poeta, i tastar el millor d'ell. Un recull benvingut, un rescat arqueològic d'exemplars, fins i tot exhaurits, dels primers títols del seu autor. Un poemari que convida a veure més enllà perquè malgrat el temps: «m'empeny encara avui / la set més impossible». Corprès, però si de cas, que ens salve el poema o l'honestedat de poetes com Francesc Garriga, «i que els ahirs més tèrbols / sempre han vetllat amb mi».


    Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932). Ha estat un agitador cultural, mestre de poesia i poeta present en diferents mitjans de comunicació locals de Catalunya. Ha dirigit la revista d'art FMR. Entre la seua obra trobem, entre d'altres: Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), Camins de serp (2009), Ragtime (Premi Cavall Verd 2012) i Tornar és lluny (Premi Carles Riba 2013).

ENRIC SANÇ
18 de novembre de 2014
Ressenya publicada a La Veu del País Valencià.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Elogi del no-res