Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

diumenge, 19 de gener de 2014

Poemes de la pàgina 17


Hi ha miracles, petitíssims miracles,
que deambulen al nostre costat sense captar-los.

JESÚS GIRÓN


Bada somort,
efímer i fugaç
l'ullal del temps.

JOANA NAVARRO


Molts dels teus fills ja no se t'assemblen
i a força de veure'ls distints
has deixat d'assemblar-te a tu mateixa.

FRANCESC MOMPÓ


Si després de mort algú volguera
escriure la meua biografia,
tan sols caldria escriure dues dates:
la de naixement i la de mort.
A l'endemig, tot ho omplis tu.

ALEXANDRE NAVARRO


I és la cobdícia
l'eternitat condemna
del temps pecat.

ENRIC SANÇ


(Poemes de la pàgina 17. En homenatge a alguns dels poetes presents a la presentació del "Llibre de contemplació" de Jesús Girón del divendres 17 de gener de 2014.)

divendres, 10 de gener de 2014

Ressenya de Josep Antoni Fluixà

(D'esquerra a dreta: Alexandre Navarro, Alícia Castelló, Joan Amèric i Josep Antoni Fluixà)

RESSENYA DE JOSEP ANTONI FLUIXÀ
SOBRE LES HORES CONCÈNTRIQUES D’ENRIC SANÇ

L’Enric Sanç és una persona inquieta i dinàmica: molt dinàmica. Tant en el pla de la realitat real, amb participació seua en molts actes de freqüència setmanal, com en el pla de la realitat virtual, amb activitat diària a les xarxes socials, difonent actes, suggerint lectures de poetes, exposant pensament, etc.

          No ens ha d’estranyar, en conseqüència, que la seua tasca comence a tindre els seus fruits, en forma de premis, com el Teodor Llorente de poesia convocat en la ciutat de la Pobla de Vallbona, i en forma de publicació de la seua segona obra poètica, Les hores concèntriques. Un llibre que, sense dubte, mostra una evolució positiva respecte de l’obra anterior, El plany de les lletres ferides, i que ha captat i ha descrit perfectament Alexandre Navarro en el breu, però intens i concentrat pròleg que ha escrit per a encapçalar-lo. Del qual destacaria una troballa excel·lent: la qualificació d’Enric Sanç com a escriptor aquàtic. No repetiré ara i ací els arguments que proposa per a justificar aquesta definició perquè els podeu trobar al llibre i jo, a diferència del que fan moltes altres persones i escriptors, sí que vos recomane la lectura del pròleg. De fet, he de confessar-vos que sóc un lector entusiasta dels bons pròlegs: es tracta d’un gènere literari que, com els altres, de vegades també aconsegueix la sublimitat de les obres d’art. Llegiu, sinó, alguns dels pròlegs magnífics de Joan Fuster.

          Però tornem a l’obra i a la definició d’Enric Sanç com a poeta aquàtic, perquè crec, si més no, que se li adiu perfectament al contingut del llibre que hui presenta públicament l’amic Enric. Hi ha un poema de Josep Piera que té un vers en què diu que “l’aigua és vida”. I aquest és, precisament, el tema principal de la segona obra de l’Enric: la vida. Un tema, que com diu molt bé Alexandre al text introductori, es manifesta en la desmitificació de la realitat, dotant aquesta del seu valor més essencial, la matèria, amb la qual reivindica el goig de viure, un tant hedonista i sempre coratjós.

          El lector, naturalment, ho veu amb total claredat, ja que des del començament els títols dels poemes són ben significatius en aquest aspecte. La primera part està formada pels haikus descriptius dels set pecats capitals. I què hi ha més humà i vital que els set pecats capitals? Probablement res, perquè la luxúria, la gola, l’avarícia, la ira, l’enveja, la supèrbia i la peresa són consubstancials a l’ànima humana o, si voleu, a la personalitat o psicologia dels homes i les dones. La segona part, «Onze temes de conversa», és encara més significativa, en primer lloc, perquè allò que diferencia els humans de les bèsties és precisament la parla, la nostra qualitat de comunicar-nos, de conversar. I això ens possibilita, al mateix temps, la reflexió i l’anàlisi introspectiu de la nostra realitat.

         El poeta aquàtic ho sap i ho aprofita per parlar-nos, per fer-nos conversar, sobre la vida, la felicitat, l’amor, l’amistat, l’atzar, el fat, la bellesa, els somnis, la nit, la vellesa i la mort. Tot un conjunt de temes o subtemes que componen l’essència central, concèntrica del que constitueix la nostra vida individual i col·lectiva. Són «Les hores concèntriques» amb que es titula el poema i la part tercera del poemari Les hores concèntriques. Perquè «Altres vells cants», l’última part del llibre, és un encertat epíleg que l’autor ha volgut afegir per completar l’obra i que, en la seua diversitat, s’adequa perfectament al contingut del cos central i que conté alguns dels poemes més bells del poemari, com ara el «Cant a la Ribera» que li he sentit recitar amb satisfacció en diverses ocasions.

    Pel que respecta a l’aspecte formal, com segurament dirà Alexandre Navarro –i efectivament ha dit–, la poesia d’Enric Sanç recupera «ressons del cançoner popular en ritmes i girs lingüístics admirables». O com també ha dit Vicent Penya, sap «combinar un estil avantguardista amb la poesia més popular». En el cas concret del llibre, l’Enric Sanç utilitza de manera extraordinària un recurs propi de la poesia oriental popular i culta: el haikus. La primera part, la destinada als vicis o pecats capitals està composta tota en aquest tipus de composició, i l’última part, «Altres vells cants», també de manera majoritària, tot i que algunes composicions són més llargues perquè utilitza el que podríem denominar el haikus encadenat. I això, li dóna a l’obra una agilitat extraordinària que capta l’interés del lector i que fa llegir el poemari amb una gran rapidesa.

            Però no ens enganyem. El haikus és un tipus de composició que desconcerta, sobretot als lectors occidentals més acostumats al temps precipitat per la qual cosa, sovint som més dotats per a la composició llarga que ens obliga a refrenar el nostre ritme. Per això, els haikus, en general, són llegits de manera massa ràpida i no els acabem de copsar amb tota la seua intensitat i complexitat. De fet, cada haikus és com un bing-bang. Hi conté tota la força creativa d’un poema èpic o líric, d’una novel·la o vida, però de manera concentrada o concèntrica, per dir-ho amb la paraula que utilitza Enric. En aquest sentit, es tracta d’una poesia no adequada per a la recitació. Els haikus bons, i els d’Enric ho són, s’ha de llegir d’un en un i deixar que reposen per donar temps a què esclaten i ens il·luminen amb tota la seua força i esplendor estètic i conceptual.

        La poesia evidentment s’ha d’escoltar. Per exemple, el sonet a la mare que ens ofereix Enric si es recita bé, com és lògic, ens ha de commoure. Però això, no exclou que la poesia s’ha de llegir per captar-la millor. Amb la recitació ens penetra, com la música, per la pell: es fa tàctil. Amb la lectura, la poesia s’endinsa a través dels nervis i es grava en el nostre ser: ens transforma. Per això, la bona poesia, encara més que llegir, s’ha de rellegir. Els invite i els incite a fer un pas més endavant i llegir l’obra, amb tranquil·litat, com més còmodes millor, asseguts a la seua butaca o sofà preferit i si volen amb una música molt suau de fons per no distraure’s de l’exercici principal. Però, això sí, facen el que els he dit, després de cada haikus i també després de cada poema, tanquen o migtanquen el llibre, i tanquen també els ulls, i activen els seus sentits corporals i intel·lectuals: el poema s’acabarà de coure, ja que l’han tret aldente i només amb la màgia que ix de l’autor o poeta i que s’ha de completar amb l’acurada recepció o presentació del lector.

        Jo, els ho confesse, així ho he fet i he gaudit amb la segona obra d’Enric Sanç: una obra que desprèn vitalitat per totes i cadascuna de les paraules. No debades, tornant a l’encertada imatge d’Alexandre Navarro, ens trobem davant d’un escriptor aquàtic no sols pel goig del viure que reflecteix en els seus textos, sinó també per la fluïdesa formal de la seua poesia. I arribats a aquest punt, només desitjaria que l’autor es mantinguera fidel a aquesta qualitat i que, sense deixar d’evolucionar, ens regalara noves obres per fruir de la poesia i del goig de viure. De moment, però, sembla que les seues actituds i els seus interessos van en eixe sentit i jo m’alegre que aquella persona inquieta i activa que vaig conéixer fa uns anys siga la realitat que és hui ja: un poeta la trajectòria del qual haurem de seguir amb atenció i que, sens dubte, ens oferirà obres progressivament encara més interessant.

      I no s’oblideu del meu consell: llegiu Les hores concèntriques, l’autor naturalment vos ho agrairà, però vosaltres vos enriquireu i això, en els temps que corren, tampoc no va gens malament.

Article publicat a La Veu del País Valencià.


Josep Antoni Fluixà
Director de la Fundació Bromera, mestre i escriptor. 
a la Casa de la Cultura de la Pobla de Vallbona.  
Divendres, 22 de novembre de 2013

dimecres, 1 de gener de 2014

L'amor

Tot està erm, i tot se perd,
tan tard hi plou!
JAUME GASSULL

A Alícia.

                       L’AMOR

La pluja dibuixa el seu cos sense neguit.
I mentrestant jo no puc deixar de mirar
els seus bells ulls d’arrop de xuclamel.

Regalim de paraules
                               que brollen de la seua boca
mentre els dits els seus llavis palpen, una dèria
sense fi. Canviem el color als ulls del mar, subtils,
fent del fugisser i efímer pas del temps, viva
                                                                  passió, feta eterna.

Ferma i duradora,
                           la lluna somriu a la nit i escriu el
                                                                           seu nom.

Les nostres petjades
                                sobre l’arena
                                                     del Mediterrani caminen fràgils com a dos pètals
de roselles. L’obscura foscor del final
                                                         del dia més encenia nostra pell al desig
pel seu olor de jove rosa al tall
                                               del seu cor.

Dues ànimes no esborrades de la memòria
dels records embriagats d’estels. Escoltem la fressa,
vent llevantí d’aquest antic doll, que confon
cel i terra amb estima
                                 i molt més que l’amor.

Realisme intimista per un crit de socors.
Per tancar les ferides s’inventen paraules
que obren camins, punxes i gessamins.



*Pots escoltar el poema de la veu del rapsode Joan Femenia clicant al següent enllaç: