Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dijous, 24 d’abril de 2014

Matèria corporal

Josep Antoni Fluixà és, potser, un dels poetes que poden passar més desapercebuts dins del petit cercle literari valencià. Entre d’altres coses perquè, malgrat ser un molt bon poeta i escriptor, ha endreçat la seua vida professional cap a la literatura infantil i juvenil, la crítica literària i els textos de caràcter més didàctic i pedagògic. Com si açò no fos res, dirigeix la Fundació Bromera, és mestre i un complet agitador cultural. Nogensmenys, hi ha hagut de passar un bon grapat d’anys i panys, des de l’any 1987, que va publicar el seu primer poemari Nàufrags sens illa. «No us invocaré cap altre quefer / que traure-li bona punta a la vida». Va ser el segon exemplar de la col·lecció bromera poesia, ara amb la seua nova obra, és el cent sis d’aquesta mateixa col·lecció. Un llibre de poemes L’estel fugaç finalment publicat al número trenta-tres de la col·lecció de Bromera l'any 1999, l'any 2009, en edició no venal, publicà els seus primerencs poemes amb el títol Elegia i cant d'Alcúnia i altres poemes de joventut i alguns dels seus poemes hi havien sigut antologats en diverses i reconegudes mostres poètiques.


       Fa poques setmanes, però, vaig tindre la sort de poder ser-hi a la presentació del nou poemari que ens regala Fluixà: Matèria corporal. Va ser una presentació molt emotiva. Sobretot, els poemes dedicats a la família, a les mares del dimarts... De fet, totes aquestes dedicatòries són explicades pel mateix autor al final del llibre a les seues Notes i endreces.

Tota la força de les unes amb les altres
és la força de tota la terra, de les entranyes,
que crida, rebel, contra l’adversitat,
contra l’injust destí d’una il·lusió

   En els seus poemes poden trobar-se les característiques més pròpies i destacades: el vers de l’experiència, un vocabulari amb to de conversa, una desmesurada bonhomia i una presa de consciència del pas del temps, l’amor a la família, les amistats, el poble, els veïns, al cap i a la fi, tot allò que embolcalla la terra que xafa el poeta durant un llarg recorregut vital.

Escric fragments, peces d’un sol mosaic
inacabat que és la meua petita
i única vida que us done, content,
per compartir una estima feliç
en cada vers o paraula que dic.

J. A. Fluixà per Alba Fluixà    
     A l’últim, Fluixà perfila unes preocupacions compartides, una atmosfera comú a tots els mortals que fa penetrar dins de l’ànima del lector uns sentiments humans viscuts amb alegria, esperança i sempre amb un sentit positiu i d’amor vers el proïsme. La seua poesia traspua i respira una llum, una manera de viure i de contar les coses. «Escric els cants d’una gent que és a prop / fent el meu poble, coses que veig clar / i entenc com un riu o com una flor / per retornar el goig a la matèria / en cada vers o cos que visc i sóc». Ens mostra una persona tendra, imaginativa, amb gran cura per la forma i el contingut del llibre de poemes. Amb un tracte exquisit per la paraula, desplega el seu vitalisme cultural i el seu exquisit gust per la bona literatura i excel·lent bon fer. De manera que recomane la seua lectura per a tot aquell lector que desitge endinsar-se dins del univers poètic de la Matèria corporal del mestre Fluixà.

ENRIC SANÇ
23 d’abril de 2014


Article publicat a La Veu del País Valencià

dimecres, 16 d’abril de 2014

Donzelles de l'any 2000

L’antologia de dones poetes dels Països Catalans Donzelles de l’any 2000, a cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig amb pròleg de Montserrat Abelló i epíleg d’Anna Aguilar-Amat és un llibre publicat per l’editorial Mediterrània amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i editat en febrer de 2013. Vint-i-set diverses veus femenines de tot arreu de nostre territori lingüístic: el País Valencià, Catalunya, les Illes Balears, Andorra, l’Alguer i, fins i tot, l’Occitània amb tres poemes de la poeta Aurélia Lassaque com a representant de la llengua d’oc. Tal com indiquen a la seua pròpia introducció, ressegueixen l’estel de l’antologia Paisatge emergent: Trenta poetes catalanes del segle XX (La Magrana, 1999) editada per Maria-Mercè Marçal entre d’altres.

    Hom pot observar en aquest espai geogràfic, els Països Catalans, amb una cultura compartida com una nació sense estat, un poble sense llengua. Tot d’una, clarament en perill d’extinció: l’ensenyament retallat, sense política comú, ni mitjans de comunicació compartits. Poques coses, doncs, hi són més vives que la poesia. Perquè com deia el poeta T.H. Eliot: «la poesia és el vehicle del sentir». Comptat i debatut, tal vegada, caldria fer, de la poesia «un mètode de pensament i de coneixement sobre si mateix i sobre el món» com deia Carles Riba. I bastir un discurs positiu centrat en la integració social i lingüística, igual que en la poesia d’aquesta antologia. Fer del territori com en el poema, un veritable procés sobirà polític i sociolingüístic amb el seu propi destí. Com un sentiment de dignitat nacional i força revulsiva necessària, no és casual sinó causal, però,  que el mateix any 2013 s’haja publicat una altra mostra poètica Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans. Amb pròleg de Jaume Pérez Montaner i publicada per l’editorial Germania.



Entre les poetes de Donzelles de l’any 2000 hi trobem veus tan suggeridores com la de Joana Navarro: «Trencar el silenci, / descobrir-me en descobrir-te, / deixar aquesta llangor, / retrobar-te sota la meua pell», Sandra D. Roig: «Algú entra per la porta /  i només venia / a ofrenar-nos la mort», Raquel Estrada Roig: «Voldràs tornar a una paraula asexuada / que t’empunyi amb més justa definició», Glòria Julià: «No cap dins aquest món / i m’invent un planeta. / M’hi trasllat en un vaixell enfonsat» i Anna Cinzia Paolucci: «A l’alba però correré nua en el vent, / i només els meus ulls es perdran en el sol», per destacar-ne unes poques. Al capdavall, de totes vint-i-set cal destacar el treball de la paraula: entre el realisme intimista i el crit social, la musicalitat del vers, l’expressió lírica i el fet poètic com a leitmotiv de l’obra. Tot seguit, cal destacar també les diverses col·laboracions amb les introduccions per a cada territori com la d’Anna Montero, Teresa Pasqual o Antònia Vicens.

    A l’últim, tot i Dominic Keown qui prefereix «l’estudi monogràfic individual», si pensem que és important i útil aquest «diàleg entre les joves dones poetes que estan literàriament en actiu» dins de les nostres terres. La seua selecció és un estímul que ens porta a buscar l’obra de cada una de les dones antologades en aquesta mostra poètica femenina. D’altra banda, el títol fa referència a un vers de Maria Antònia Salvà: «a les donzelles de l’any dos mil», el qual indica l’inici del present segle per a aquestes poetes com a marca temporal de referència. Quin millor present per a sant Jordi, doncs, que aquesta antologia de dones catalanes del segle XXI?

ENRIC SANÇ
16 d’abril de 2014

Article publicat a La Veu del País Valencià.

diumenge, 13 d’abril de 2014

Les hores concèntriques

Rubens (1557-1640): "El naixement de la Via Làctia"


Ai, llavors obrí els ulls.

Va sentir la crueltat

de la indiferència.

Una tortuga havia

format astres del fang.

El sol originat

per un vell homenot

llençat en temps remot

i de quines axil·les

sorgí el viu resplendor.

En la batalla

voltat d'arbre cremat,

la Terra es separà

del Sol i les estrelles.

Així, ajudat de

grans serps i dracs, Marduk

va trencar, fent la guerra,

Tiamat en dos parts:

el blau Cel i la Terra.

D'un buit immens, matèria

en desordre i en el caos

de l'obscur arribà

la nit.

Heus ací, tornava l'era dels primers temps.

I així el dia i la llum.

Eros, l'amor.

Tetis, del mar deesa,

rebia altre cop Febo,

amb son carro brilant

sobre el cel.

En les hores concèntriques.