Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

divendres, 29 d’agost de 2014

Decàleg del bon crític

1. La finalitat de la crítica és discernir el bell del no-bell indicant les causes de cada un.

2. Cal que el crític es procure un gust exquisit.

3. Cal, també, que tinga un ple coneixement de la societat en la que ha viscut l'autor: l'estat de la cultura, els prejudicis, les opinions, etcètera.

4. Cal que es lleve de sobre tot el seu afecte d'amor envers l'autor i d'aversió contra ell.

5. Cal no confondre la crítica de l'obra amb la crítica de l'autor.

6. És important que el crític no gose proferir un judici sobre una matèria en la qual no estiga gaire versat. Més enllà, no podria percebre la perfecció o la imperfecció de l'obra.

7. És també important que no siga arrossegat fàcilment pel judici d'altres crítics.

8. La funció del crític és no pas embellir l'obra, ni tampoc enfonsar-la, sinó emetre'n un judici.

9. Cal que el crític dissimule benignament aquelles faltes que s'han esmunyit a causa de la fragilitat humana o de la imperfecció de la matèria. En efecte, l'execució en les obres humanes mai no ateny tota la perfecció de la idea.

10. Cal que lloe moderament, i argüesca amb més moderació. Perquè l'excés indica un apassionament; i la passió provoca la desconfiança.


La bellesa és la perfecció mateixa de les coses en la mesura que delecta l'esperit del qui la contempla. Afí al bell és el sublim. Altrament, el sublim és l'enorme grandesa d'un objecte o d'un fet bell, que la ment a penes pot atènyer. Hi ha tantes menes de bellesa com menes de perfeccions en les coses. En l'artista perfecte són requerides tres facultats: geni, gust i habilitat. El geni gairebé únicament és originari de la naturalesa; tanmateix, es desenvolupa amb l'educació, l'estudi i la diligència. El gust es conrea contemplant les coses de la naturalesa o les més belles de les arts. L'habilitat, finalment, s'obté mitjançant els exquisits preceptes de les arts, i sobretot amb l'exercici assidu.

ENRIC SANÇ
29 d'agost de 2014

(Estret de: L'art de la paraula. Tractat de retòrica i poètica. Jaume Medina. Ed. Proa. Biblioteca Literària Estudis. Barcelona, 2000.)




dilluns, 18 d’agost de 2014

El costum dels crepuscles

«El costum dels crepuscles és la mirada fixa sobre els instants quotidians, la contemplació de tot allò que canvia d'una manera lenta, minúscula, invisible: estats d'ànim al bell mig de la solitud. És com beure a glops lents el silenci quan roman als braços de l'atzur romput del crepuscle. És la poesia de la serenitat, la calma d'anar i vindre al poema amb l'esguard nu i rebre els seus esguits de vida secreta. És escoltar la veu que ens rondina a dintre». Fet i fet, una florida poesia com la dels trobadors i el dolce stil novo: fenòmens de l'alta literatura humanística. Amb un caràcter intel·lectual d'alta volada, l'ús regular de metàfores i simbolismes, com del doble sentit de les paraules. Allò que hom exhorta és el paisatge dels versos pintats que tenim davant dels ulls. Com Petrarca, el jo líric es plany del fet que els homes no són capaços de quedar-se sols amb si mateixos, acceptar la vida terrenal, la reflexió al desert de les idees o la solitud a la muntanya de les oliveres. El poema mata amb la mirada, els seus secrets es revelen quan les ombres s'esvaeixen i el seu color i textura roman en el full de totes les coses. «L'abundància d'erudició no sempre es troba en un cor modest, i sovint hi ha una gran disputa entre les paraules i el pensament, entre la teoria i la manera de viure». Cal delectar-se amb l'enrenou del silenci dels seus versos, deixar-se portar pel vent i la tempesta, gaudint del seu flaire primaveral, o de qualsevol altra època de l'any: l'estiu, l'hivern o la tardor. Cercant ocells d'aigua, una illa retrobada o aquest costum dels crepuscles.


    «La trajectòria literària de Mari Carmen Sáez és una de les més solides i suggeridores que s'ha produït a casa nostra els últims vint anys. [...] Naturalesa i somni recorren aquests versos que ens arriben des de la maduresa d'una veu que ha sabut, que sap, fer-nos veure la realitat des del cant més pur, més humà». Hom pot llegir aquestes sinceres paraules del mestre literat Marc Granell en el pròleg, escrit per ell, del llibre de poesies El costum dels crepuscles de Mari Carmen Sáez publicat per l'Editorial Germania en la seua col·lecció Plaerdemavida. «La seua poesia és més una poesia de sensacions i de suggeriments que no de descripció de fets, i tampoc no és una poesia conceptual. La veu poètica es queixa de la realitat, del món que l'envolta, i que busca, amb ansietat, un altre espai possible per a viure una vida molt més feliç. Hi predomina, per tant, el desig de renovació, sense perdre la realitat en què es viu, perquè el combat ha de ser permanent. No obstant això, sembla que la veu poètica ha trobat en les paraules i la poesia, aquella tranquil·litat o seguretat que necessitava». Rere aqueixes paraules del pròleg del poeta, mestre i agitador cultural Josep Antoni Fluixà, s'hi amaguen els secrets que podem trobar en el seu darrere poemari, aprés la seua Illa retrobada, publicada en Onada Edicions i mereixedora del 13è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol, 2009.


    El costum dels crepuscles és un poemari estructurat en quatre parts: «Si em parles del vent», «Mots que desfan l'alba», «Primer record» i «Vidres de l'oblit». Amb cinquanta bells poemes amb què Sáez ens obsequia amb la profunditat de l'experiència, les pèrdues i l'anhel impossible del desig. Que amb imatges belles i colpidores alhora, dialoga amb el lector en l'instant, des del somni i l'enyorança. Hi trobem també quatre citacions, a l'inici de cada part: Antoni Ferrer, Gabriela Mistral, Maria Beneyto i Anna Montero. Les quals introdueixen cada part amb sinceritat i certitud. Amb un grau suprem d'expressivitat semàntica i figurada, hom troba entre els versos de la poeta una original obra d'art amb música i lletra on s'entrellacen les paraules, les comparacions i les analogies de les idees. Sáez cerca la transparència en la dificultat, com una missió poètica de copsar la idea platònica: una veritat i una bellesa aristotèlicament universals. Un camí per a assolir el diví de l'escriptura. Una consciència artística, estilitzada i prescriptiva de la realitat. Apuntant cap a la intemporalitat i el més pur llenguatge dels sentiments. Com hom pot oir Novalis «El món ha de fer-se romàntic per a tornar a trobar el seu sentit originari». Doncs Sáez cerca, des del meu parer, eixe buit irracional, la recerca romàntica, l'infinit i canta, ara i ací, el seu anhel insatisfet, entregant-se a l'imperi de la lírica, seduint l'expressió del somni front al món objectiu.

S'obrin els meus ulls i el que veig
em travessa amb gel els ossos.
I és que tinc un somni arrelat
que va creixent a colp d'onades,
coral ferit a la boca.

Si puc acaronar-lo en silenci
farà tremolar l'essència del dia.

Plou des de les acaballes
d'una mar freda i constant.
Ja sóc una carícia d'arena
caiguda davant del foc.

Mari Carmen Sáez (Millares, La Canal de Navarrés, València) és una escriptora en valencià i castellà, i actriu. A Almussafes (la Ribera Baixa) coordina el grup d'animació cultural Grup Poètic Argila de l'Aire. Participa en activitats al voltant de l'animació lectora, recitals de poesia, teatre i contacontes. És professora de teatre de l'Aula Infantil de Teatre de la Societat Coral El Micalet de València. Col·labora setmanalment al diari El Punt Avui amb la secció «La remor del vent». Ha publicat poesia, narrativa infantil i juvenil, ha estat guanyadora de diversos certàmens i premis literaris, i ha estat antologada en diverses publicacions.


ENRIC SANÇ
18 d'agost de 2014

Article publicat en La Veu del País Valencià.

diumenge, 17 d’agost de 2014

Tard o d'hora

Tard o d'hora, immediatament o en un temps llunyà; s'hi diu per indicar que una cosa esdevé sense fallar, siga dins d'un breu espai de temps, o siga dins d'un temps més llarg. Tal i com, en paraules de Baudelaire en una introducció sobre la poètica d'Edgar Allan Poe sentenciava: «L'home civilitzat inventa l'anomenada filosofia del progrés per a oferir-se un consol en la seua abdicació i la seua decadència; mentre que l'home salvatge, que com marit és temut i respectat, com guerrer està obligat al coratge i se sent poeta en les hores de la melangia, quan el sol de ponent s'inclina a cantar els avantpassats i l'ahir, s'apropa als llindars de l'ideal fins a la seua vora». L'intel·lecte pur, doncs, aspira a la veritat, el bon gust ens decanta cap a la bellesa; el sentit moral ens mostra el deure. N'és quelcom de profund, de llampada com el somni, enigmàtic i perfecte com el cristall. Com quan un poema exquisit fa brollar llàgrimes dels ulls, per la seua bellesa pura i formal. Tanmateix, cal no oblidar que el ritme és necessari per al desenvolupament de la idea de bellesa: el fi més alt i noble i del poema.


    De primer antuvi, Marc Granell, el poeta oprimit del sistema, organitza el seu discurs poètic amb una estètica magistral. Una poesia sorgida de l'expressió i l'emoció. Granell en aquest llibre de poesies Tard o d'hora, i a la seua obra general, tracta de reflectir la fragilitat i l'efímer de la condició humana. Un dels lletraferits essencials i corprenedors de la poesia catalana actual, l'obra del poeta valencià és d'obligatòria lectura per a tot aquell agosarat que vulga endinsar-se en el parany de la poesia. Com afirmava Josep Iborra Granell cerca «la temptativa d'una poesia metafísica que canta l'exili del cos i la nostàlgia infinita del ser». Una poesia sense embulls retòrics que deixa una empremta profunda «que no era només l'abillament formal sinó també l'univers que dibuixava, el món al qual remetia o, si voleu, la mirada que anunciava i projectava sobre aquest món. [...] Proposar al lector un conjunt de poemes com a materials per a meditar la mort, és com oferir-li un manual on trobarà les veritats més elementals sobre la seua condició finita i sobre la necessitat d'assumir –reflexionar, si més no- el fet mateix de la seua desaparició.», escrivia l'escriptor de Godella, Vicent Alonso, en les seues Notes sobre la poesia de Marc Granell incloses en la Poesia Reunida 1976-1999 en la col·lecció de poesia Edicions de la guerra, publicada també a l'Editorial Denes. Així, resseguint els encertats mots d'Alonso el llarg camí del poeta Granell en té d'un doble suggeriment: el del coneixement poètic i el de la vida.


    Quaranta-vuit poemes breus, concisos i mestrívolament madurats, dividits en cinc apartats: «Poemes del caminant», «Galeria», «Mentre el camí», «In memoriam» i «Quadern del camp». Amb un llenguatge senzill i acurat alhora, Granell fuig d'omplir els seus poemes d'excessives garlandes: citacions i metaliteratures per obrir un camí net i il·luminat al seu lector. Des del naixement del dia a la tardor transcorre la innocència en una mar callada on al seu balneari «El temps no fa trampes / ni concedeix treves, / no admet suborns». Passem el capvespre a l'illa de la felicitat «Instant pur / que el desig / recorda». Mentre apareix, sobtat, i «En el buit, / la mirada». Així, arriba la mort de la nit i el seu prec al cementeri: «Quin doll d'estrelles!». Ja a la galeria hi trobem que «Els expulsats de la societat formen / una societat encara més gran». Una vesprada de juny un somriure elogia la quietud, mentre mira Antoni Miró en homenatge, Granell canta: «Els poetes són els éssers més inútils / que hi ha sobre la terra». Qui accepta aquesta ironia no ha entès Hölderlin ni el valor intrínsec de la poesia, la seua natura essencial, perquè: « ...el que dura, ho funden els poetes». Tan útils, llavors, com imprescindibles. Entre desigs i altres desapareguts anem fent camí, que mai no se sap: «L'únic cert és / que quan l'acabes, / tard o d'hora, no serà / qui l'acabe ja el mateix / que aquell que el va començar». Com ja sabíem, n'és cada lector qui reescriu i reinterpreta el poema amb la seua nova lectura. Entre els camins de la vida conclou el bell poemari de Granell entre homenatges i versos de dolor: Agustí Centelles, Ossip Mandelxtam, Iannis Ritsos, Cristina Piris, Antonio Machado, el Mediterrani, Ovidi Montllor, Louis MacNeice, Josep Llúis Roig, Felipe Juaristi, la seua dona Anna, el seu germà Manuel i el Silenci: «que res no és etern ni res no torna / a ser que fou quan l'estiu ho era».

SEMBLA etern el camí
com ens sembla la vida,
mentre vivim,
eterna.

De sobte, però,
s'obri als peus
un abisme.

I es fa tot oblit.

Marc Granell (València, 1953) és poeta i traductor. Va estudiar filosofia i filologia i va participar activament en l'esclat cultural i literari dels anys 70 a València. Amb altres escriptors de la seua generació fundà la revista Cairell, que significà un punt de partença per a les noves veus que sorgien al panorama literari de l'època. Granell no tan sols escriu i publica poesia durant els anys 70 i 80, també dirigeix col·leccions que serviran per a descobrir nous valors. Els primers llibres veuen la llum a les darreries dels anys 70, quan guanya el premi Vicent Andrés Estellés amb Llarg camí llarg (1977), o publica Notícia de la tribu(1978), Refugi Absent (1979) i Materials per a una mort meditada (1979), que va merèixer el premi Ausiàs March de Gandia. La seua poesia estarà també present a les antologies de l'època, com ara La nova poesia catalana. Segueix la trajectòria amb els poemaris Fira desolada (1991), Versos per a Anna(1998), Corrent de fons (1999), Matèria d'ombra (1999). A l'any 2000 publica la seua poesia completa fins al moment en Poesia reunida 1976-1999, i després segueix publicant amb regularitat amb els títols El camins i la mirada (2001), Poemes del caminant (2002), L'Horta nostra (2002) i Tard o d'hora (2006), entre d'altres. Ha dirigit nombroses col·leccions poètiques, com Gregal Poesia. Ha estat traduït a diverses llengües i ell mateix ha fet versions d'escriptors europeus. És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

ENRIC SANÇ
17 d'agost de 2014

Article publicat en La Veu del País Valencià.

dimarts, 12 d’agost de 2014

Geografies de l'oblit

«Se'n podria dir d'una antologia personal, però és més que un simple recull. Els poemes estan articulats i ordenats no amb criteris cronològics, sinó segons la seua funció i situació en aquestes "geografies de l'oblit". Assenyalen un itinerari interior, poètic i vital, sempre al voltant del subjecte líric: arranquen de la més estricta proximitat, segueixen amb la declarada presència de l'altre –que ja començava a manifestar-se en els primers versos- i conflueixen en els apunts finals per a un autoretrat. El volum està format tant per poemes publicats en llibres anteriors com per poemes inèdits i altres reescrits o reconvertits.», ens confessa el propi Jaume Pérez Montaner en la contraportada del seu llibre de poemes. Militant cultural, ric en versos, evocador  d'influències clàssiques i modernes, crític literari, professor adient, poeta lúcid situat al bell mig de la més àmplia tradició europea i nord-americana, i sobretot una gran persona, familiar i amic.


    Geografies de l'oblit és un llibre dividit en tres parts: «Açò. Els torniols del record», «Això. Les paraules del mar» i «Dotze apunts per a un autoretrat». Casualitat o causalitat, el llibre conté algunes il·lustracions d'Elsa Pérez Robles, la filla de Pérez Montaner, com la portada d'altre gran de nostres lletres «isolat» en la seua cabana de Sa figuera Verda a la seua illa menorquina, Ponç Pons, en el seu El rastre blau de les formigues. On ja s'hi esmentava en la seua ressenya publicada l'1 d'agost en aquest mateix blog i en La Veu del País Valencià, la portada del seu llibre també està il·lustrada pel seu fill, Llorenç Pons Moll. Com Pérez Montaner citava a Harold Bloom en la seua introducció de l'assaig de Dominic Keown Sobre la poesia catalana contemporània: «un poema remet necessàriament a un altre poema, de la mateixa manera que un fill remet necessàriament al seu pare». Hi ha, però, moltes més coincidències entre ells dos: per resumir-ho breument; la seua saviesa i clarividència, la seua humilitat i grandesa, i el seu ferm compromís i amor per les lletres i nostra terra, llengua i cultura: «I mosseguem com un tros de llimona / aquesta terra amarga com la fel.»

I qui ens podrà ajudar després de tot?
deies die stimme der vernunft ist leise
i persistent, but always too late;
viatger per inhòspites contrades
amb el cos desmembrat i fugitiu,
cofinat entre murs d'odi i cement,
eixiries per les portes oblidades;
allò que es deia pels racons tindria
el seu degut ressò: no cal que lluites
a no ser per creuar noves fronteres
ni que t'alces des d'un somni too late,
gairebé tan profund com el poema.
El pèndul en el centre de les hores,
i encara dibuixaves en la cendra
l'íntim sentit que governa el teu jo.

    Cada poema de Pérez Montaner és una cèl·lula lírica com diria Foix, que conté alhora el pensament i el sentiment de l'obra del poeta, com l'espill on cada escriptor novell s'hauria de veure el seu reflex il·luminat. Els seus versos esdevenen instants i revelacions poètiques. Un silenci de recerca i de coneixença concís i aclaridor un dia clar de plena llibertat al costat de la fosca nit engarjolada que ens habita en aquesta realitat, sovint, soferta i combregada. Un jo líric que no deixa res a l'atzar. Amb ritme musical, decasíl·labs perfectament construïts, parasíl·labs ben mesurats o petits poemes per gaudir l'instant de la seua atenta lectura. «La poesia remet a la poesia i és en el poema com a intertext on cal buscar el sentit creatiu de la lectura poètica». Entre les excel·lents imatges i els inversemblants versos que Pérez Montaner ens regala, també hi podem trobar les citacions d'algunes de les seues lectures,  literats principals i amb dedicatòries incloses: Josep Palàcios, Roberto Bolaño, Stephane Mallarmé, E. E. Cummings, Maria Mercè-Marçal, Eugenio Montale, Ernesto Guerra da Cal, J. V. Foix, Wallace Stevens, Manuel Moreno Jimeno, Miquel Martí i Pol, Ramon Guillem, Umberto Saba, Janis Joplin, Eusebi Morales, Charles Baudelaire, Montserrat Bayà, i com no el gran i tantes vegades per ell estudiat i ressenyat, Vicent Andrés Estellés. Possiblement Pérez Montaner siga, avui en dia, la persona que més sàpiga sobre nostre Estellés.


    Jaume Pérez Montaner (L'Alfàs del Pi, 1938) és autor dels poemaris Adveniment de l'odi, Deu poemes, Museu de cendres, L'heura del desig, Prisma, La mirada ingènua, Fronteres, L'oblit i Solatge. Ha publicat nombrosos treballs sobre diversos temes literaris: El mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés (2009) n'és un dels darrers; així com l'edició de Contra el nacionalisme espanyol (1994), de Joan Fuster o Mural del País Valencià (1996), de Vicent Andrés Estellés. Ha traduït textos de Barbara Kingsolver o Wallace Stevens i, amb Isabel Robles, d'Edgar A. Poe, Anne Sexton i E. E. Cummings. Fou professor de Queens College, de la City University of New York, de Lewis and Clark College, de Portland, i de la Universitat de València. Entre el 1999 i el 2007 fou president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Ha rebut nombrosos premis i reconeixements com ara: Premi València de Literatura (1979): Museu de cendres.  Premi Ciutat de València de poesia (1985): L'heura del desig.  Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (1993): Màscares.  Premi Vicent Andrés Estellés de poesia (1993): Fronteres.  Premi dels Escriptors Valencians (1995): Fronteres.  Premi Ausiàs March de poesia (1995): L'oblit.  Premi Benvingut Oliver de poesia (2008): Solatge.  XX Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, de poesia (2010): Solatge. Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés de Burjassot (2013): La casa buida. Recentment ha rebut el reconegut i merescut Premi Jaume Fuster 2014 d'escriptors en llengua catalana, per la seua important trajectòria.

ENRIC SANÇ
12 d'agost de 2014

Article publicat en La Veu del País Valencià.

Ephemera

Ephemera (φήμερα) és un substantiu d'origen grec, el plural neutre d'ephemeron i ephemeros. πί: «sobre, per» i μέρα: «dia». Aleshores, vol significar-hi: «coses que no duren més d'un dia». En el sentit antic s'estén als efemeròpters (insectes de curta durada), flors efímeres com la rosella o quelcom que durara un període curt de temps. D'altra banda, actualment emprem el mot en el sentit que hi ha escrits impresos de curta durada, perquè els seus materials no hi estan fets perquè duren, com els fullets, les postals, els bitllets de tren, etcètera. El primer que va usar el terme va ser John Lewis en la seua obra Printed Ephemera. Ara bé, Ephemera, d'allò efímer, en el cas del llibre de poesies del poeta Pere Bessó que ens ocupa, hi representa «la voluntat de l'autor de rescatar a través de l'escriptura els llindars de la lírica desnonada que accepta la llum a comptes del despullament de l'amor».


    En aquest intel·ligent, acurat i generós poemari, Bessó ens delecta amb seixanta-sis poemes que condensen el seu mestratge en quatre dècades de creació literària, i la conseqüència del seu satisfactori i brillant recorregut. Uns versos suggeridors farcits del seu leitmotiv literari i solatge vital. On hom s'hi pot trobar interessants i reflexives referències de qualcuns dels seus literats o citacions de capçalera, com: Carol Ann Duffy, Raimon Llull, Francisco de Quevedo, Carmelina Sánchez-Cutillas, Josep Carner, Jorge Manrique, Antoine Bigot, André Cruchaga, René Char, Yves Bonnefoy, Nabokow, Hyam Yared Shoucair, Guilhem de Peitieu, Ovidi, Mahmoud Darwich, Umberto Saba, Mario Benedetti, César Vallejo, entre molts d'altres. I conclou el llibre amb una citació d'un dels seus referents i màxima influència perquè en els anys setanta adoptarà el català en la seua creació literària, Pere Gimferrer. Cal recordar que Bessó publicà els seus dos primers poemaris en castellà. A hores d'ara té escrits i editats més d'una dotzena de llibres de poemes en català.

Banyar-se en les botxes arrissades del desig
crescut al frec del banús amb la llum de melis,
mentre la ballaruga –estranya primícia-
reballa la seua humitat llépola entre dos focs.

    El poeta endinsant-se en la nit del poema meta literari, s'hi adreça al lector amb unes poesies sovint feixugues i difícils d'entendre per a un novençà en el món de les lletres, o en tot cas s'omple del seu bagatge literari assolit durant els anys que fa de la seua lectura un camí no sempre fàcil. Una amalgama de tendències i influxos diversos, d'elements heterogenis i esparsos que fan el seu llenguatge i el seu pensament ric i llambrejador alhora. Amb reflexos grecs, simbolistes, zens, sufís, barrocs, renaixentistes i un llarg etcètera. Ephemera és, llavors, una obra d'art per a gaudir de les seues formes i colors, però també pot servir-ne per a fer un continu aprenentatge i omplir-se de la saviesa i coneixement del seu autor. Un poemes reflexius de temàtica molt variada, l'amor, la mort, la bellesa, el pas del temps, el record, la maduresa, la soledat, l'ofici del poeta, la vida, la dona, el desig, el somni...


    Pere Bessó (València, 1951) és professor emèrit, traductor i poeta. Un dels més importants poetes en llengua catalana al País Valencià, pertany a l'excel·lent generació poètica dels 70. Ha estat cofundador de diverses experiències poètiques com La Forest d'Arana. Inclòs en diverses antologies, ha publicat setze volums de poesia i ha rebut diversos guardons, com ara els premis Ausiàs March, Beniarjó, 1982 i Gandia, 1987, el Vicent Andrés Estellés dels Octubre, 2000, el Josep Maria Ribelles, 2008, el Premi de la Crítica de l'IIFV, 2000, etc. Ephemera conforma trilogia poètica amb Les roses de Lancelot, 2012 i La mort del clown, 2013.

ENRIC SANÇ
12 d'agost de 2014
Article publicat a La Veu del País Valencià.

divendres, 1 d’agost de 2014

El rastre blau de les formigues

«No s'està de res, no defuig cap tema humà ni diví. Es despulla poèticament per dir-nos el que pensa de tot el que l'envolta», llegia, al mateix poble d'Alaior, en la ressenya que li havia escrit l'escriptor Joan Guasp el 25 de juliol en un diari de Menorca sobre el darrer llibre publicat de Ponç Pons: El rastre blau de les formigues. Així és, el poeta més universal de sa petita, màgica i formosa illa, i un dels màxims literats de les lletres catalanes no defuig de res i traspua literatura i humanitat per tots els seus porus. Com molt encertadament escriu Jordi Cervera al seu blog: «Ponç Pons és un savi, un d'aquells personatges sense temps que, si realment no ens entestéssim a anar contra la nostra pròpia naturalesa, ens haurien de servir de model i de guia».
    Certament llegir el seu llibre just després d'haver-hi tingut la sort d'haver-lo conegut en persona, fa entendre el seu saber i bagatge literari, des de la humilitat de sentir-se abans que tot, una gran persona. En aquestos aforismes poètics, escrits a mode de dietari, hi podem trobar la més pura essència ponsiana: els seus anhels, desitjos, estimes i, àdhuc, el seu propi leitmotiv i modus vivendi i operandi. Parla al lector de tu a tu, amb un llenguatge senzill i acurat alhora. Ens transmet la seua irrenunciable estima per l'illa de Menorca, per la vida senzilla, allunyada d'afalacs i luxes innecessaris, la seua passió per la literatura, la música, el cinema, el seu rebuig contra els dogmes de l'església i de qualsevol religió, la bondat i l'austeritat com a formes de vida i símbols de llibertat, els seus literats de capçalera: Steiner, Pessoa, Spinoza, Thoreau, Brenan, Graves, Novalis, Faulkner, Shakespeare, Cervantes, Camus, entre molts d'altres. També ens confessa una gran admiració per Bach: «Déu: gràcies per Bach».


  «Ponç Pons, diguem-ho clar, és un poeta de gran envergadura, un dels millors del panorama literari en les llengües catalanes [...] i un dels pocs homes de lletres que hi ha al país que, sense molestar ningú, refugiat en una cabana [...] ha fet una obra pausada, serena, mesurada en els versos i avaluada en l'obrador del pensament i l'experiència». Ha escrit Jordi Llobet sobre ell en el Quadern El País. D'aquesta manera com diu Miquel Colomer en el seu blog, jo també hi visc amb Ponç Pons i les seues formigues aquests dies. A més, amb l'estranya sensació de compartir tantes coses: pensaments, sentiments i voluntats. Hom s'hi troba enxampat en la seua lectura i s'hi sent molt a prop de les idees de Ponç Pons. Mai no hi havia trobat cap altre literat que me despertés aquest sentir. Llegir-lo és com trobar-te un company de viatge, un mestre que t'ensenya i sempre està al teu costat.
    «Pons es despulla en aquest quadern fent que la poesia vagi més enllà del vers i es transformi en pensament aforístic i entri circumstancialment en un més enllà en el que reclama que hi ha d'haver arbres i animals». Ens assenyala Lluís Vergés en el Lector de Guardia. Nogensmenys Ponç Pons ens proclama als quatre vents que: «Cerc en la Literatura sentit i veritat». El rastre blau de les formigues, farcit de citacions d'obres i d'autors, no tan sols hi trobem Literatura, sinó també la seua illa de Menorca, política, la llengua i el seu posicionament, l'ofici de professor, art, música, filosofia, i tot açò amb la humilitat i eficàcia d'un boli Bic. Albert Ventura per la seua part defineix l'obra com a genial en elSingular.cat. Per tot açò que es diu i que es dirà, i per tot allò que m'ha suposat i enriquit la seua lectura, no puc deixar de recomanar-vos aquest llibre i, si pot ser, tota l'obra poètica reunida fins al moment del poeta menorquí d'Alaior, Ponç Pons. Llegir també és d'alguna manera una bona forma d'escriviure. Per cert, fixeu-s'hi en la portada, l'ha dissenyada el seu propi fill que és pintor i dibuixant, Llorenç Pons Moll.


PREFACI
De les llargues caminades que d’al·lot feia amb mon pare pel camp, record l’esperit d’uns homes, la majoria anarquistes, que tenien un hort amb arbres fruiters, una caseta i un ca.
Em va semblar que allò era un ideal de vida, i Thoreau —«És aquí i no en cap altre lloc que hi ha el nostre paradís»—m’ho va confirmar.
Crec que hem nascut per conviure, entre la bellesa de l’aire, amb els animals, les plantes, el paisatge… i que la cultura ens pot fer més savis i humans.
Wallace Stevens diu que «Hi ha d’haver alguna cosa de pagès en cada poeta» i:

Tots som un tot.
S’escriu en soledat,
mai solitari.

Amb la inspiració que il·lumina o el desengany que desvela, integrat en la naturalesa, llegint i escrivint pel camp, cerc en la Literatura sentit i veritat.


Menorca, Sa Figuera Verda, tardor de 2012

  Ponç Pons (Menorca, 1956) és professor de llengua i literatura. Ha publicat, entre d’altres, les narracions Vora un balcó sota un mar inaudible, les novel·les L’hivern a Belleville, Entre el cel i la terra i Memorial de Tabarka, l’obra de teatre Lokus i el primer volum del seu Dillatari (Quaderns Crema, 2005). Com a poeta, ha publicat Al Marge, Lira de Bova, Desert encès (Quaderns Crema, 1989), On s’acaba el sender, Estigma, El salobre, Abissínia, Pessoanes i Nura (Quaderns Crema, 2006)—Viola d’Or als Jocs Florals, premi de la Crítica Serra d’Or i premi Nacional de la Crítica—. La seva obra poètica figura a les més importants antologies i ha estat traduïda a diverses llengües.

ENRIC SANÇ
1 d'agost de 2014
Article publicat en La Veu del País Valencià.