Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

divendres, 19 de desembre de 2014

Els cossos oblidats

Oblidar un cos no ha de ser necessàriament un exercici frívol si qui ho intenta olora la fragilitat, escolta el silenci i ressegueix les seues petjades com si foren d'ell. Manel Garcia Grau, Vicent Andrés Estellés, Ponç Pons, Horaci, Gabriel Ferrater, Stephane Mallarmé, Joan Vinyoli, D.H, Lawrence, Ausiàs March, entre molts d'altres, ens acompanyen malgrat la distància, el temps, la vida i la mort. Comptat i debatut, mai no vaig tindre la sort de conèixer Salvador Iborra personalment, però al rellegir la seua obra és com si fóra amic meu, com si el coneguera de tota la vida. Tal vegada ens ha quedat alguna conversa pendent. Llegir, sembla, que de vegades té aquestes coses, que ni la mort pot obviar-les. Tanmateix, els poetes ja no moren abans dels quaranta anys. Excepte Salvador Iborra, que va morir quan en tenia trenta-tres, el 29 de setembre de 2011. «Un poeta medieval del segle XXI.», com el defineix el seu amic i també escriptor mallorquí Sebastià Bennassar.


    Amb poemes madurs, llargs, narratius i àgils com torrents de cadència, Els cossos oblidats són l'espill d'un poeta amb una veu pròpia amb influències dels millors escriptors de nostra literatura i d'ailleurs. Un jo líric dens, discursiu, estructurat amb un leit-motiv temàtic cívic i compromés. Amb un ús d'imatges, adjectius i versos com tirallongues i figures retòriques que provenen de diferents dominis sensorials. Un vers que sap on va, i en canvi ell ens diu amb el seu clàssic joc de paraules i contradiccions «i no deixe de caminar, no deixe de caminar sense una direcció clara». Jocs de paraules i contradiccions com en el poema Ciutat en diumenge:

Escric un poema que no pot ser escrit,
una hipòtesi que no podrà ser mai demostrada.
Em busque inútilment en la debilitat dels carrers,
passege per les interrogacions inexplicables
del fred humit a les cinc de la matinada.
Cante una cançó per a qui no li agrada la música,
i tinc una cicatriu de solitud als llavis.
Sense il·lusió però, isc de casa
i baixe sense llibertat per l’escala
volguera despullar-me però no tinc roba
i m’amaneix de nit amb una llum desacostumada
i tot l’hivern que cap només darrere una paraula
s’escriu amb un nom subterrani en una ciutat cansada.

    Trenta-vuit poemes introduïts pel Poema del retorn en tres parts i els trenta-set següents que composen el poemari. Tota una declaració d’intencions i àugur: «he tornat, he tornat al full en blanc boirós, a vosaltres», «i el destí ens ensenyà que la vida no fou precisament definitiva», «el silenci entre nosaltres decididament no calma» «La nit m’ha entrat per la sang, tinc la sang plena de nit». Iborra usa en aquest poemari el vers lliure gairebé aproximat a la prosa poètica o poesia en prosa, narrativa com deiem, on ens parla dels temes clàssics de la literatura, l’amor, la dona, l’erotisme, la mort i «del que som, del mal govern de la nostra història». I com no de la nostra València amb el seu «batre d’ales impossible» d’aquesta ciutat «irrevocable», «incrèdula on habiten malalts incurables». I com en un diàleg entre escriptor i lector, us deixe amb l’atenta lectura del seu poemari, novament, d’emocions salvatges perquè amb «l’hàbit d’enriquir-se, em ve aquesta nit la necessitat d’escriure». I perquè si no ho fem nosaltres, qui ho faria?


    Salvador Iborra (València, 1978-Barcelona, 2011) un poeta que prometia moltíssim, una bellíssima persona per a tot aquell qui va tindre l’ocasió de conèixer-lo, un amic de tot aquell qui li estenia la mà, un enemic de les injustícies. Va guanyar algun premi de cartes d’amor al Batxillerat, el premi Joan Fuster d’Assaig per Estudiants de Secundària (1995) i una menció en els premis Solstici de Manises. Va pùblicar Un llençol per embrutar (Viena. Barcelona, 2003), Les entranyes del foc (Ajuntament d’Arenys d’Amunt, 2005) obtenint el premi Domènec Perramon de poesia i Els cossos oblidats (Onada Edicions. Benicarló, 2009). Va guanyar els premis de poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, 2009, amb aquesta obra.

ENRIC SANÇ
19 de desembre de 2014
Article publicat a La Veu del País Valencià.