Scribere scribendo, dicendo dicere disces...


Blog de l'escriptor ENRIC SANÇ (pseudònim literari d'Enric Sanz Hernández). Poeta i professor de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l'École de Commerce du Solvay i l'Université Libre de Bruxelles. Diplomat especialitzat en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves per l'ADEIT, Fundació Universitat-Empresa de la Universitat de València. (Més info a la biografia).

dijous, 25 de juny del 2015

Celebració

René Char assenyalava que el poeta no reté el que descobreix; havent-ho transcrit, ho perd de seguida. En això resideix la seua novetat, el seu infinit i el seu perill. Naixem enmig dels homes, morim inconsolats entre els déus. Així, el poema comença amb la creació de l’espai de l’absència i la negror de la pàgina en blanc. Un espai on podem sentir el silenci, perquè la paraula és involuntària i intencional segons Carles Riba. O com coincidien Goethe, Paul Valéry i l’apotegma d’Ingres: el dibuix no és part de fora del traç, és part de dins. «L’ull del poeta, en un transport frenètic, / va del cel a la terra i de la terra al cel, / i mentre el seu imaginar va donant forma / a tots uns elements inexistents, / la seua ploma en fa figures, i, a l’aeri no-res / li sap donar una residència i un nom». William Shakeaspeare. El somni d’una nit d’estiu.


   Comptat i debatut, el títol del recull de poemes, Celebració de Vicent Torres, com bé apuntava Enric Iborra, ressegueix la litúrgia de la missa, com  l’estructura del llibre d’aquesta Celebració a l’amor i la vida. El misteri de la paraula, la melodia que l’envolta, la bellesa encesa que l’embolcalla, la senzillesa i l’imperceptible de la lírica són expressades a quatre mans, les del seu autor i les de Vicent Albert. L’ànima d’aquests exalten la poesia de tradició bíblica, grega i àrab per lloar un amor no tan sols diví sinó també humà com al·ludeix Conxa Garcia al pròleg.

   Un poemari dividit religiosament en cinc parts: I. Introit, II. Verb, III. Epiclesi, IV. Ritu, i V. Comiat. Les cinc ferides de Jesús es mitifiquen en trenta-dos poemes que conformen el veritable leitmotiv del jo líric: la invocació, el desig i l’absència, la consagració, el misteri, la comunió i les gràcies per sempre a la persona estimada. L’amor com a únic fat vertader de l’anima. Un bell homenatge a Vicent Albert i Guaita, amb mots manllevats del seu diari i correspondència, amb admiració poètica i venal. Uns poemes breus d’aparença senzilla i uns versos lliures d’art menor, continguts, però forçament expressius i sensorials, sense més citacions que les del penetrant diàleg amb Vicent Albert.

Que el foc m’abrase,
però que no em creme.

Que la gràcia em cale,
però que no em negue.

Que res no em danye.


Vicent Torres (Picassent, 1956) és autor dels poemaris Quan indagues l’instant (1994) i La mar i els blaus (2013). Amb Poemes de la llum (2014) va merèixer el XVII Certamen de Poesia Marc Granell-Vila d’Almussafes. Llicenciat en Filologia Hispànica i en Ciències Eclesiàstiques, actualment és professor de l’IES Lluís Vives de València. Celebració de Vicent Torres. Onada Edicions, Benicarló, 2015. Amb pròleg de Conxa Garcia Henares. Obra mereixedora del 17è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2014. El jurat estava format per Antoni Ferrer, Begonya Mezquita i Manuel Bellver.

ENRIC SANÇ
Vilafranca del Penedès, 25 de juny de 2015

Article publicat a La Veu del País Valencià.

dimarts, 23 de juny del 2015

Clarobscur

«Aquest tipus de crítica de poesia feta per un poeta, allò que jo he anomenat crítica de taller, té una limitació evident. El que no té relació amb l’obra del poeta, o li és antipàtic, està fora de la seva competència. Una altra limitació de la crítica de taller és que el judici del crític pot ser erroni si s’aplica a una part del seu art». Hi escrivia T. S. Eliot, en la Conferència Gideon Seymour feta a la Universitat de Minessota el 1956 i publicada per la mateixa Universitat. Llavors, amb paraules d’Eliot, la crítica literària té uns límits, que si sobrepassen per una banda, deixa de ser literària, i si és per l’altra, deixa de ser crítica.


   Xulio Ricardo Trigo escriu; en el darrer número de la revista Serra d’Or, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, al seu núm. 666 a data 01/06/2015; sobre el primerenc poemari d’Àngels Moreno Clarobscur (Neopàtria. Alzira, 2014). Amb pròleg de Pere Bessó. Així, l’adhesió, la simpatia i les benvolents paraules de Trigo i Bessó cap a la poesia de Moreno, no ens han de tapar el bosc d’una altra nova i jove poeta valenciana en llengua catalana, que destaca amb llum pròpia per la seua concentració de pensament, l’economia del llenguatge, la constància en l’excel·lència i el tracte embellit del sentiment amb la paraula.

Les teues mans sordes
en el remolí dels ulls.
Tracte de véncer les ombres
que colpegen el cristall
amb la pressa de l’angúnia.

   Clarobscur no és, solament, una tècnica pictòrica emprada en primer cop per l’italià Ugo da Carpi, ni tan sols per Tintoretto, Rembrandt o Caravagaggio i el seu tenebrisme. A hores d’ara, Clarobscur és un llibre de poemes basat en el joc de contrastos entre la tradició i els versos més actuals i frescos. Fet i fet, la llum i l’ombra traspassen els fulls entre aquests quaranta-dos poemes estructurats linealment, sense capítols, subjectius, esvanits, conceptuals, amb imatges colpidores. Una introspecció que s’entrecreua entre els sentiments més purs de la poesia. Com ja hem remarcat adés, un poemari que ve abans del temps ordinari per la precoç maduresa, intel·ligència i cultura literària de la seua autora.


   Àngels Moreno (València, 1993). Realitza estudis de Medicina a Tarragona. Dirigeix el blog poètic La gènesi del blau. També hi participa de la pàgina web de poesia Arte poética de André Cruchaga, i en el blog Poesia de mujeres de Ana Muela. Alguns dels seus poemes han estat traduïts al romanés i al portugués. Ha estat inclosa en una antologia bilingüe català-portugués. Força activa culturalment, ha participat en diferents actes literaris com la I Festa de la Poesia d’Alacant, conduïda per Lluís Alpera. Recentment li ha merescut el Premi de Literatura Breu de Mislata, modalitat poesia en valencià, en qualitat d’autora local.

ENRIC SANÇ
Vilafranca del Penedès, 22 de juny de 2015.

Article publicat a La Veu del País Valencià


diumenge, 14 de juny del 2015

Rere la paraula

Un jorn és el període de temps que tarda la Terra a girar 360 graus sobre el seu propi eix. En el curs del temps esdevé l’Alba, el Migdia i el Crepuscle. És el dia, doncs, aquell espai de temps en què el sol il·lumina la terra. És el dia, en oposició a la foscor de la nit. És el dia, la llum entre dues nits. Fet i fet, etimològicament, el terme dia prové del llatí diŭrnu, que al seu torn ve del sànscrit, que significa: «cel lluminós». I és així que ens enlluerna  el primerenc poemari de la castellonenca, Aina Garcia Carbó, Rere la paraula (Onada Edicions. Benicarló, 2015). Perquè aquest llibre de poesies està harmoniosament estructurat en les tres parts del dia, des de que naix el primer raig de llum fins al darrer que mor. Dinou poemes completen aquest recull catàrtic, on l’autora es buida de paraules per omplir el full en blanc de records, etapes vitals i sobretot del dol per la mort del seu pare i guia espiritual, el gran poeta i inestimable persona, Manel Garcia Grau.


   Al bell llibre de poemes que els lectors podem trobar entre les mans, hi ha però molt més. Un excel·lent pròleg de Ramon Guillem que desxifra, amb el seu característic mestratge i ben fer, les claus del poemari de Garcia Carbó.  Altrament, els seus poemes ens hi arriben fins al moll de l’os. Com uns mots cansats i afeixugats, els fa reposar de manera benèvola i humil de cor, per a trobar-hi el repòs necessari. Per fer d’aquest solatge, el jou suau i la càrrega lleugera, i malgrat els continus entrebancs que ens poden succeir en la vida, celebrar-la. Comptat i debatut, la poeta ens mostra l’únic camí que dóna la vida: l’amor, la fidelitat i la justícia. Car Garcia Carbó vol que ens fixem en la força de la llavor, una llavor que és capaç de germinar, créixer i produir espigues ben granades. És una invitació en tota regla a confiar en la força de la paraula. En l’herència rebuda.

Escriure per necessitat,
com un riu ferroviari que t’atropella i t’esmicola,
com una serp arramblada
que no li queden ni la pell, ni les escames.


Aina Garcia Carbó (Castelló, 1993). Estudiant del grau de Mestra d’Educació Infantil a la Universitat Jaume I. Imparteix classes extraescolars de literatura. Ha estat sempre acompanyada de cultura literària des de petita. El poder de la màgia, les lletres i els sons de les paraules hi ha estat sempre presents a la seua llar. Ha estat cooperant a l’Índia i mestra voluntària a El Salvador.

   El proper dissabte, 20 de juny de 2015 tindrà lloc la primera presentació del llibre a les 19:00 en la Llibreria Babel, al carrer Guitarrista Tàrrega, 20 de Castelló. A càrrec de Ramon Guillem i la seua autora. I el següent divendres 26 de juny, estava organitzada la segona per la Regidoria de Cultura, on s’hi presentava a la Biblioteca Municipal de Benicarló -que duu el nom del seu propi pare, Manel Garcia Grau, filòleg i poeta benicarlando-. Hi queda posposada per al mes de setembre.


ENRIC SANÇ
14 de juny de 2015
Vilafranca del Penedès (Barcelona)

Article publicat en La Veu del País Valencià