Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dimecres, 18 de febrer de 2015

Getsemaní

«Llavors Jesús va arribar amb els deixebles en un terreny anomenat Getsemaní, i els digué:
-Seieu ací mentre vaig allà a pregar.
Va prendre amb ell Pere i els dos fills de Zebedeu, i començà a sentir tristor i angoixa. Llavors els digué:
-Sento a l’ànima una tristor de mort. Quedeu-vos ací i velleu amb mi.»
   El jardí de Getsemaní al peu del Mont de les Oliveres fou on Jesús i els seus deixebles van anar després de l’Últim Sopar la nit abans de la crucifixió. El jardí es troba, actualment dins de Jerusalem, a la vall del Kudron, a l'est de la ciutat.
   Trobant-se, doncs, el poeta en una elevació del terreny, en una pla aïllat, ens hi porta un vas d’alabastre amb un perfum de molt preu, i vessa vers nosaltres aquest poema a L’Espill, núm. 3, Eliseu Climent Editor cap a l’any 1979, i des de 1987 en aquesta acurada edició d’Edicions de la Guerra que tenim, sortosament, entre mans.


   L’imperi de les lletres té unes arrels directes, inevitablement, amb tota la nostra tradició, més totes aquelles tradicions que ens envolten i ens influeixen. Podem acudir a unes paraules amb què Carles Riba tractà de definir l’obra de Josep Carner: «uns versos sense altra finalitat que llur mateixa perfecció somrient». Però en aquest cas  per a trencar «l’obsessió de la forma» en favor de l’aparença visible dels objectes, les idees i la seua representació.
   Paraules precises com vogir entre les torres, per fer retirar-se com Jesús en aquests paratges conreats per passar la passió de la vida i la mort, suportant el sofriment i l’abandonament. Un poema presentat en una plaquette divida en quatre parts: I. Tossal de l’orb. II. Pont de la mar. III. Ulisses i IV. (Sense títol). Dels rius del silenci, a les esquinçades de la bagassa, mentre enculava la Missenyora, petjada del senyal trobadoresc i ausiasmarquià  pel qual s’al·ludeix a l’estimada. Mentrestant, amb els ulls rebentats i el calze ple de vi somiquejava com un gos. Per acabar, «viuria; mort, i cremat, dins un somni de flames!». I ara mort, «deixeu-me!»

Ens enrosquem, ens enrosquem fins al cen-
tre de la nostra mort.
Les cuixes amb camèlies...
Cadàvers que hom exhibeix a mitjan festí.
Oh Senyor, crema’m, oh Senyor, crema’m, oh
mare indiferent!
Cremeu aquests ossos.
Cremeu aquests ossos.
Cremeu aquests ossos.
Cremeu aquests ossos.

   Que la gràcia de Jesús, el Senyor, siga amb tothom. (Però adés no ho oblideu: «Cremeu aquests ossos!»)

   Josep Bonet (Almoines, 1951) és un poeta associat al grup anomenat dels setanta amb una trajectòria selecta i singular. La seua poesia és inspirada, sensual i rica d’imatges.

ENRIC SANÇ
17 de febrer de 2015

Article publicat a La Veu del País Valencià.

dijous, 12 de febrer de 2015

Relats en vers

En ocasions els poemes són petites càpsules quotidianes, algunes d’acció entre l’agror de les circumstàncies i la qualitat de cedir fàcilment a les bones impressions. Entre l'estima que gaudim i el que no ens agrada. Perquè, de sobte, trobem que allò que ens embolcalla, allò que fa sentir-nos vius i lliures encara no és cuit. No ha sofert la preparació necessària, no s’ha endurit. No ha arribat a la seua maduresa definitiva perquè s'hi deixa fàcilment manipular d’una manera fraudulenta i subreptícia per una mà invisible: la crisi, la hipocresia, la guerra diària. Malgrat tot, compartim l’empremta de les coses que causen bona impressió en l’esperit, per mitjà dels sentits, amb el transcórrer d'un  temps que mai no és perdut si és amat.


 Cinquanta-tres Relats en vers que han passat per nombroses i inversemblants pissarres d’encàrrec fins a poder arribar en forma de paraula escrita en un acurat paper interior Coral book ivory 1.5 de 90 g. Així, podem trobar entres aquests poemes de l’experiència un home experimentat, fet a sí mateix. Amb les seues utopies quotidianes, que s’interessa a mirar i conèixer. Que cerca de saber allò que importa, però que li importa de veritat: l’amistat, el seu poble, la seua terra, la naturalesa i la seua llengua, entre tantes d'altres. Capaç de copsar i transmetre les emocions, els sentiments i les actituds produïdes pel seu esperit inquiet.

M’estimo aquest país,
on té forma la pols,
on la canya fa panís
i el cardet mai no està sol.

 Amb una rima musical repetitiva i un ritme irregular i internament marcat, Patrici Gil usa un vers de molta tradició en la poesia catalana com és el vers de set síl·labes, l’heptasíl·lab, com Josep Carner en el poema la “Papallona encisadora”. Molt utilitzat en la cançó popular i els trobadors. Combina Gil i juga amb el vers en nombroses estrofes amb quatre rengleres i cercant la rima dos a dos, AABB i ABAB. Fet i fet, assoleix al llarg del llibre de poesies versos curts, com el tetrasíl·lab, el més curt dels utilitzats tradicionalment per nostra poesia, com Jaume Roig va escriure l’Espill o Llibre de les dones, que es caracteritza per un ritme assenyalat. Predominen doncs els versos curts fins a l’octosíl·lab, amb algun altre solc més llarg.


   Patrici Gil (Benicarló, 1966). Començà a escriure cap a l’any 1997, li van encarregar fer les memòries del Centre Excursionista Xiruca. És un bon coneixedor dels Ports de Morella, Beseit, Tortosa i la Serra d’Irta. Relats en vers és la seua primera obra publicada per Onada Edicions l’any 2014.

ENRIC SANÇ
12 de febrer de 2015
Article publicat a l'Espai Mariola Nos.