Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dimarts, 21 d’abril de 2015

Santuaris

Escrivia Josep Carner que entre modern i clàssic no hi ha contradicció sinó subtil avinença; fins i tot, J. V. Foix: que «m’exalta el nou i m’enamora el vell». Fet i fet, l’estètica del món clàssic grec no ha trencat mai del tot els lligams amb la realitat de nostre present, perquè l’ideal que vol atènyer ha d’ésser i ha estat una realitat que cal transformar, des dels orígens de la poesia fins als nostres dies. Perquè la realitat cantada l’ha de tindre sempre present. Com aquesta presència permanent en el nostre context cultural, una influència vital en l’aprenentatge i en la valoració estètica dels productes literaris en nostre món occidental. De fet, Grècia fou el bressol d’Europa on va emergir la civilització tal i com l’entenem avui en dia. Amb un gran esclat cultural reflectit en la seua arquitectura, la literatura, la ciència, la filosofia i la política. Sent Atenes un dels més importants centres de coneixement en els temps antics.


  Així, els poetes fins a la nostra actualitat, com és el cas de l’autora de Santuaris Imma López, mereixedora del XXXII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi, han sabut descobrir en l’antiguitat grega i el món clàssic tot el sentit i el sentiment del destí humà, el contrast d’ideals, els esdeveniments històrics, divins i humans, sense oblidar un valor poètic i literari d’alta volada. Santuaris, segon la pròpia escriptora, és el fruit de diversos viatges vitals per aquest món de temples que passa pel sedàs de reflexions sobre el pas del temps i la vivència del present. Tanmateix com deia Joan Fuster «Els temes hi són accidentals: dolorosos o frívols, llibrescos o viscuts, solemnes o modestos. Són “temes”, i prou. La “gràcia”, la poesia, procedeix de l’artifici exacte». I en aquest artifici exacte, López se’n surt amb excel·lència.

   També destaca la presència de la representació de dones com Frida Khalo, Simone i Hildegarda von Bingen. Un llibre de versos, redó, circular amb dues seccions: Santuari i Cambra santuari amb un total de trenta-dos poemes. On també hi ressalten les citacions de grans autors que inicien alguns dels seus bells textos: Sòcrates, Ovidi, Carles Riba, Christa Wolf, José Ángel Valente, Ausiàs March, Càntic dels càntics, Joan Vinyoli, Anne Sexton i Marguerite Yourcenar. Trobem en la composició dels poemes les harmonies, les versemblances, les simplicitats i les unitats horacianes. Com un pintor i un músic, López representa en el seu llenç un segell molt personal i agosarat. Hi projecta amb subtilesa i rigor els mots que selecciona en la seua particular partitura musical.

    Ja no tenim ni déus ni mites
    i tampoc no escrivim èglogues
    però ressonen –encara- ben endins
    les veus dels temples.

    És com un aire o una llum
    -esquiva però certa- que s’albira
    al bell mig de les columnes nacrades.

    Despullats de la sacralitat són,
    ara, objectes preciosos.

    Tal vegada un buit, sempre un tot.


   Imma López (Llanera de Ranes, 1962) ha estat inclosa en les antologies Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans (Alzira, 2013), Polimnia 2003-2013. Diez años de poesía en la Universitat Politècnica de València (València, 2014) i Mare Omnium. Antologia bilingüe il·lustrada catalano-portuguesa (Ocaña, 2015). Santuaris (Paiporta, 2015) és el seu primer llibre publicat en solitari.

ENRIC SANÇ
20 d’abril de 2015
Article publicat en La Veu del País Valencià

dimecres, 15 d’abril de 2015

Ciutat, dies insòlits

La poesia és sempre al límit entre la paraula i el silenci. Les relacions entre el discurs poètic i el prosaic ací enlairat. La metàfora com a instrument pel qual esdevenim coneixedors dels objectes. La ciutat com a àmbit de l’imaginari líric. Un estil literari caracteritzat per una visió subjectiva i emocional del món, manifestada en la intensitat expressiva de l’obra. Francesc Viadel teixeix d’aquesta manera un tapís urbà d’una Ciutat, dies insòlits amb la consciència cívica d’una comunitat menyspreada i menystinguda. L’escenificació dels poders polítics corresponen a la indignació i un total rebuig per part de l’autor, amb un  cert to i un discurs gairebé apocalíptic. De fet, l’autor perboca, es buida les tripes amb cada mot, com un penell en una ventúria incessable: «vomiten microbis de l’ànima amb la boca feta una nafra, amb una llengua podrida». Així, la praxi del discurs literari ha elaborat un lèxic específic: «la gramàtica de la murmuració, la sintaxi de la traïció». Aquest lèxic presenta unes organitzacions definitòries com són el món de la ciutat, de la tribu, dels insomnis. A nivell mètric i fònic hi trobem uns versos plenament autònoms, independents i lliures. Exempts de ritme, harmonia i música. El nivell morfosintàctic es caracteritza per l’ús de l’adjectivació, però.


   L’organització del poemari és lineal: trenta-nou poemes sense seccions. Amb un poema introductori que marca la directriu temàtica. Un sentinella que blasma com un «habitant per sempre més de la ciutat dels dies insòlits», però que confessa: «Vosaltres i jo mai més no tornarem a ser un de sol», car «Aquell temps feliç que ja mai més no serà». Entre les proses trobes gira-sols, perdut en el laberint de la ciutat sense ànima. Però amb un rerefons estellesià que recorda «un entre tants» o «assumiràs la veu d’un poble», quan escriu: «i tu, qui ets tu, per reclamar res quan tot un poble s’extingeix?», «un més, un de tots, un qualsevol, però, i vosaltres?». I, fins i tot, recorda tènuement Ovidi Montllor, quan diu: «i t’explicaren serenament / (sobretot per evitar pietosament / desagradables lamentacions posteriors) / que no tenies futur, ni un sol bri de futur». Ressegueix amb el que per a mi són algunes de les línies més interessants del llibre: «i les màquines de la poesia industrial amb el seu brunzit no us deixen conciliar el vostre son feixuc dins d’un núvol d’encens, i els fills dels jornalers fan de cirurgians i d’enginyers de la paraula i us desbaraten l’odi amb bells poemes que no enteneu, i a les vostres terres entre cledes infames naixen roselles i esbarzers per tots els marges».

   Des de la distància lírica corresponent, Ciutat, dies insòlits ens pot recordar el poemari de Manuel Garcia Grau La ciutat de la ira. Càntics de rebel·lia amb missatge denúncia i com a testimonis per a dignificar, en nostre cas la ciutat de València, i en el cas de Garcia Grau, la destrucció de Sarajevo. Perquè la paraula no pot sinó alçar-se contra la desolació i la desesperança (Ramon Guillem). Poc a dir més (la il·lustració de la portada és de Pere Salinas) quan Enric Sòria ens escriu que «És un llibre que posa en evidència les millors virtuts del Viadel articulista: la còlera moral, l’observació fastiguejada de l’entorn que l’envolta, la desinhibició verbal i la força projectiva [...] Ens trobem davant d’un llibre complex i inusualment aspre que actualitza amb encert la poesia expressionista». O Marc Granell al mateix pròleg: «la literatura feta per Viadel participa de la passió, la claredat i la implacable i impecable contundència estilística que caracteritzen la veritable poesia, més enllà de les diferenciacions formals». Comptat i debatut, amb el cant triem si fem música i batem rítmiques les ales de l’esperança o grinyolem amb la desesperança, perquè «el futur és tot ple d’estels».


   Francesc Viadel (Algemesí, 1968). Periodista, escriptor, doctor en Sociologia i professor universitari en la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Ha publicat els poemaris Si la lluna és plena(1991) i Èxode salnitrós (1998), i les novel·les Dies de Venus (1999),Terra (2002) i L’advocat i el diable (2004). També és autor dels assajos polítics No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (2009) i de Valencianisme, l’aportació positiva (2012), tots dos publicats per la Universitat de València. Actualment col·labora en diversos mitjans de comunicació com La Veu del País Valencià, El País, Serra d’Or, L’Espill o Caràcters.

ENRIC SANÇ
14 d’abril de 2015
Article publicat en La Veu del País Valencià.