Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

diumenge, 29 de novembre de 2015

Els dies i la Lluna

DILLUNS

A dilluns som; peresa, vés-te'n. Car, beneït sigues, sant dilluns, que la feina ens duus. Coneixença feta en dilluns, profit i ventura a munts. El dilluns mercat i vi. Com ja es sap, els nascuts en dilluns, o molt treballadors o molt ganduls. Que de tot dilluns val la Lluna.

Il·lustració: Nicki Brown


DIMARTS

Lluna que gira en dimarts, d'una gota en fa mars. Que cada dimarts porta el seu mal fat, començar una feina en dimarts, dóna mala sort. Comptat i debatut, tant pels savis com pels orats, cada setmana té el seu dimarts. Dimarts? A mercat me'n vaig...

Il·lustració: Cathy Delanssay


DIMECRES

El dimecres Lluna nova, per tot l'any és desastrosa. Car, Lluna plena en dimecres, pluges i desfetes. Fet i fet, el dimecres té el seu estil: el Sol es pon al vespre i es lleva al dematí. Ja veieu, doncs, calçada en dimecres fa suar les pedres. Dimecres, dia tot sol. Perquè el dimecres que no compta, és un dia mort.

Il·lustració: Juan Manuel Moreno


DIJOUS

Si fa dos Sols el primer dijous de la Lluna, senyal de pluja. A més, si el primer dijous de Lluna nova el Sol es colga en brut, abans de tres dies haurà plogut. Però no ho oblides pas, el negoci de dijous, sempre ens portarà bons sous... Car el dijous, el peix es pesca sol.

Il·lustració: Michael Grejniec


DIVENDRES

Lluna nova en divendres, lluna de cendres. Perquè ja ho deien nostres avantpassats, no hi ha divendres sense dol ni dissabte sense sol. Així que compte, qui riu divendres plora diumenge. Que divendres i dimarts són dies de bruixes i de males arts. Ai doncs, però, que de l'endemà del dijous i de la vigília del dissabte, Déu nos en guard.
Il·lustració: Angela Marchetti
DISSABTE

No hi ha dissabte sense sol, ni poema sense llum, ni vaixell sense bandera, ni llibre sense mentida, ni donzella sense amor, ni Lluna sense plor. Així, qui dissabte balla i vetlla, diumenge dorm. Aneu en compte, a més a més, que si el dissabte lleva en brut, abans del vespre ha plogut. Però si el dissabte és a dia tres, s'hi preveu que serà el millor mes.

Il·lustració: Mónica Calvo 


DIUMENGE

No és nat ni naixerà qui els cent anys en diumenge, ni la Lluna, veurà començar. A més, diu la tradició que el fil resta fluix i, quan es teixeix, la roba es desfà. Fet i fet, la dona que fila el diumenge, el dimoni la penja. Així, diumenge treballaria, si fos en dia. Però cal no oblidar: qui treballa, menja, i va bonic el diumenge. Ai, joia de diumenge, pena de dilluns.
Il·lustració: Hannah Hillam

FI

ENRIC SANÇ
Novembre 2015

dijous, 19 de novembre de 2015

Simfonia per a set veus

«Simfonia per a set veus» és l’òpera prima del jove Raül Francés d’Ontinyent. Amb un extens i generós pròleg del poeta de Burjassot, Alfons Navarret. L’estructura del llibre està basada en l’escala del grau musical, en els seus set diferents tons: Tònica, Supertònica, Mediant, Subdominant, Dominant, Superdominant i Sensible (o subtònica), per acabar amb un octau to: Tònica, tancant el cercle amb el poema Crescendo final. Fet i fet, com als graus tonals, els capítols primer, quart i cinquè són els que d’una manera especial determinen la “tonalitat”, mentre que el tercer, el sisè i el setè són els que marquen la “modalitat” del conjunt del llibre de poesies. L’inici promet amb tres versos de capçalera:

...i eren set veus,
set graus,
set vides.

   A partir d’ací, però, esdevé una prosa retallada a l’atzar amb versos llargs com un atzucac sense sortida. Uns crits en la muntanya, de la música, de la filosofia, de les angoixes qualssevol del pensador, com escriu el mateix Francés: “Al cap i a la fi, tots som pensadors”. Manllevant uns mots del propi prologuista, Navarret, o millor encara, citant-lo explícitament: “ens trobem l’obra iniciàtica d’un poeta que, alhora, és un pensador, un filòsof amb la sensibilitat del músic i amb la mirada de l’observador nat d’un paisatge que li és imprescindible per entendre el món que li ha estat donat”. Perquè pense, no tan sols defineix perfectament l’escriptor d’aquest llibre, sinó més bé l’obra que ens hi presenta, alhora. Tanmateix, l’atzar, els atzucacs, els crits, el silenci, els camins, el fet d’escriure, la seua motivació, dies qualssevol omplen l’essència del full en blanc del jove Francés, perquè “Tot era poesia”.



   Comptat i debatut, un amant de la música, de la paraula escrita, de la filosofia. On Zaratrusta, Rousseau, Nietzche, Sartre, Hesse i Heidegger són alguns dels protagonistes d’aquesta odissea polièdrica que ens acompanyaran en el viatge de la seua lectura. Així, Francés ens endinsa en un espai de idees nihilistes o existencialistes, perquè: “Tant se val. Simplement un poema, unes paraules, una / successió de lletres i suposicions atzaroses donen sentit a /aquest escrit”. Finalment, caldria agrair-li la gosadia d’escriure aquest llibre, el regal de lliurar-nos-el, la frescor i l’originalitat d’una veu iniciàtica però totalment pròpia. Tant de bo com el desig de poder veure la seua evolució com a un escriptor més madur i consolidat en el temps que, en tot cas, ja des de la seua primera obra promet ser diferent, sincer i únic: “Filòsof, poeta, músic? Les diferents arts es barrejaven en un / munt de simbiosis atzaroses”.


   Raül Francés (Ontinyent, 1990) és llicenciat en Filosofia per la Universitat de València. Col·labora amb diversos mitjans de comunicació com La Plaça, Morvedre.info, Diari de Sagunt i el Camp de Morvedre. Actualment s’endinsa en un projecte literari de una revista amb diversos autors. I podeu trobar més informació sobre les seues reflexions al seu blog: Meditacions a la muntanya.

ENRIC SANÇ
A Vilafranca del Penedès, 18 de novembre de 2015

Article publicat a La Veu del País Valencià

dilluns, 16 de novembre de 2015

L'aire absent

«L’aire absent» de José Manuel Prieto és un llibre de poesies publicat per Onada Edicions en setembre de 2015. S’hi presenta en societat per primer cop, però, aquest dijous, 19 de novembre a la ciutat de Gandia, capital de la comarca de la Safor al País Valencià. Un poemari que inclou cinquanta poemes dividits en un poema inicial Era somni, i tres capitols: Calor forastera amb vint-i-cinc poemes, El dilluns per als dubtes amb vuit poemes i finalitza amb La lenta agonia dels peixos fora de l’aigua amb setze poemes més que tanquen aquest llibre.


   La primera part, Calor forastera, té bàsicament una temàtica amorosa de vers lliure i poesia de l’experiència, de la realitat, uns versos no rimats ni mesurats, no exempts de cert ritme intern centrat en el significat del vers i la seua estructura més que en la pròpia sonoritat. El paradís perdut de la infantesa, eixos racons amb una evolució cap a la nostàlgia com una infància que és la pàtria, on hom construeix el futur, uns records on no es vol tornar, malgrat haver estat feliç. Com un relat que ve de la memòria com una construcció del passat cap al present. Fet i fet, en la segona i tercera part trobem poemes variats amb diverses temàtiques, contes versats, poemes llargs, metafòrics que evoquen la vida del poeta i la seua realitat. L’estil és acurat, amb molts matisos i colors en les paraules. Uns mots com una extensió de la pròpia personalitat de l’autor: públic, polític, periodista, advocat, sentimental, sensible..., perquè els dies per a d’ell són molt llargs, i al poeta li agrada exprimir-los. Tanmateix hi trobem una maduració i una grata evolució en l’escriptura de l’escriptor de la Safor valenciana.

   José Manuel Prieto (Gandia, 1989) és un jove escriptor i aquest és el segon llibre que publica. Actualment és regidor i tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Gandia. Llicenciat en Periodisme per la Universitat de València i estudiant de Dret en la UNED. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació com a Ràdio Gandia-SER i en el gabinet de Premsa de l’Ajuntament de Gandia.

ENRIC SANÇ
A Vilafranca del Penedès, 16 de novembre de 2015.

Article publicat a La Veu del País Valencià