Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dimarts, 31 de maig de 2016

Úter

L’úter és l’òrgan de l’aparell reproductor femení dels mamífers encarregat de mantenir l’embrió en condicions adequades durant el seu desenvolupament. Citem la definició del DIEC perquè no per aquest títol del poemari hem de pensar que s’hi tracta d’un llibre de poesies sobre la maternitat. Car és molt més que això. Són uns versos de la vida, la mort, la destrucció per la pèrdua de l’ésser estimat. Uns poemes per a la temptativa de superar la llangor, eixe tedi del dol; amb tota la bellesa del vers i l’art de la paraula; amb tota la seua plenitud. Una poesia que ens recorda en part, Pierre de Ronsard, poeta francés de la natura del segle XVI i la seua posterior influència en la naturalesa i la malenconia d’alguns poetes francesos de la segona meitat del segle XVIII com: Colardeau, Bonnard, Malfilâtre, Légouvé o Thomas. O més tard Baudelaire, Rimbaud o Mallarmé. A fi de comptes, l’autor, Josep Maria Balbastre, ens guia així per una visita al passat sense tornada, catàrtica, simbolista, utòpica, naturista. Com l’úter, mantenint l’embrió en les condicions adequades de la vida. Com un heroi ben humà que vol visitar l’Hades; com Eneas, Orfeu o Hèracles. Malgrat que aquesta vegada, amb la impossibilitat de tornar a l’origen, en la foscor del temps les ànimes ja hi són arribades amb la barca de Caront a l’altra vorera del riu Aqueront. Perquè «la història sap on desar la mort / l’úter de Déu / sempre és ara». Tal vegada caldria enterrar, encara, nostres morts amb una moneda sota la llengua o tapant-los els ulls. Caront ha de cobrar el pagament pel viatge. La Parca, la deessa que fila i debana, ha tallat el fil de la vida dels humans, sense retorn.


   Un poemari estructurat en quatre parts: Quadern de camp, El lament de la terra, Les fulles mortes i Úter. Seixanta-dos poemes breus i de tendència al vers curt, alguns, però, descriptius i altres més directes, colpidors. Els de la primera part són poemes més narratius que descriuen la natura, els sentiments i el silenci del poeta. Fet i fet, els darrers poemes són mes sintètics i reflecteixen més la cuirassa de l’autor contra les pèrdues més properes.  Balbastre, com dèiem, en la part temàtica no se centra en la maternitat o en la seua figura, sinó més bé com a símbol o metàfora de la renovació constant de la vida i la natura. Un poemari que ha pogut estar escrit durant diversos estats anímics del seu autor. Que cerca renovar la vida de les persones que li envolten, els morts que se’n van, evidentment, per no tornar. Amb un llenguatge acurat i farcit d’imatges emotives i suggeridores. Acompanyen els seus fulls escriptors com: Joan Navarro, Txema Martínez, Giussepe Ungaretti, Joan Margarit, Mercè Rodoreda, José Saramago, Jacques Prévert, Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal, Ramon Llull i una citació bíblica de Rom 8, 22: «Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega / i sofreix dolors de part». 


   Josep Maria Balbastre (Ròtova, 1964) és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València. Ha treballat com a mestre i tècnic de promoció lingüística, i actualment es dedica a la docència en un institut de Secundària. Ha obtingut nombrosos premis literaris i reconeixements, entre d’altres, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians l’any 2009. Ha publicat diversos llibres de poesia, narrativa breu i ha participat en diferents publicacions col·lectives. Una petita mostra de la seua obra ha estat traduïda al castellà i al portugués. Forma part del col·lectiu Saforíssims i manté el blog de poesia lletrA nuA: josepmariabalbastre.wordpress.com, on també podem trobar-hi part de la seua producció poètica. Amb «Úter» ha guanyat el 19è premi Josep Maria Ribelles Vila de Puçol. Ha estat publicat per Onada Edicions en la seua col·lecció, Poesia, 35.
ENRIC SANÇ

A Carcaixent, 30 de maig de 2016

Article publicat a La veu del País Valencià

dimecres, 25 de maig de 2016

Inventari de fragilitats

La imatge que em ve al cap de Jesús Giron és la del primer cop que el vaig conèixer: la de Der Bücherwum (El ratolí de biblioteca), un quadre realitzat pel pintor i poeta alemany Carl Spitzweg l’any 1850. De fet, ens vam conèixer a la Biblioteca de la Pobla de Vallbona, ja que érem, si fa no fa, els únics ratolins que consultàvem la rica prestatgeria de poesia que teníem al nostre abast, i encara tenim avui en dia. De caràcter introspectiu i conservador, semblàvem poc interessats en els assumptes de la resta del món que ens podia envoltar. Res més lluny de la realitat, però. Giron, un escriptor culte, amb experiència i bon ofici literari com ben bé assenyala el també poeta i prologuista del llibre, Alexandre Navarro.

Der Bücherwum. Carl Spitzweg (1850)
   Amb nombroses referències literàries: Ada Salas, Àngel Montesinos, Claudio Rodríguez, Jaume Pomar, Guillaume Apollinaire, Olga Xirinacs, Rosa Leveroni, Chistelle Enguix, Gemma Gorga, Sa’adî Shïrâzî, Montserrat Abelló, Joan Navarro, Pere Bessó, Josep Piera, Josep Lluís Bonet, Antoni Ferrer,  Alexandre Navarro, Manuel Forcano, Andreu Vidal, Oman Khayyam, Gottfried Leibniz; ret així homenatge als seus autors de capçalera, que acompanyen cada entrada a un nou capítol i, de retruc, a nostra prestatgeria compartida. Inventari de fragilitats, però, estructurat notablement amb quatre parts, dedicades al desengany, la ruptura, l’enyorament i el triomf de l’amor: I Vent de vidre, II Aigua negra, III El tacte del mur i IV El temps enfora del temps, ja és suficientment suggerent i implícit per ell sols. Com una enumeració de potents versos que conformen el conjunt dels poemes, amb una sensibilitat que no es trenca fàcilment, que no sucumbeix d'una manera avinent en la literatura fàcil o els simples tòpics de l’amor. Fràgil com una rosella, però ferm com tota la tradició literària que l’acompanya, i que ell ens demostra conèixer fil per randa durant el passeig que ens ofereix en aquest brillant camí de poesies d’amor.


   Comptat i debatut, als poemes trobem així la fràgil línia que separa de l’amor al desamor. Com a L’art d’estimar hi trobem que requereix coneixement i esforç, en paraules de l’escriptor, Erich Fromm: perquè l’experiència de l’isolament provoca angoixa. La necessitat més pregona de l’home és, llavors, la necessitat de vèncer el seu aïllament, d’abandonar la presó de la seua solitud. L’home –de totes les èpoques i de totes les cultures-  s’enfronta al problema per aconseguir la unió, transcendir la pròpia vida i assolir un equilibri. Jesús Giron assoleix d’aquesta manera al llibre aquesta “unió” en l’activitat creadora de l’artista. Representa el seu món interior, que ha modelat i cisellat amb l’abecedari i el full en blanc amb un treball actiu i creador que esdevé una sola cosa: obra i autor.

Jesús Giron Araque
   Inventari de fragilitats del poeta edetà Jesús Giron ha estat l’obra guanyadora del 18è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt, 2015. El jurat estava format per Antoni Ferrer, Begonya Mezquita i Manuel Bellver. N’actuà com a president Josep Manuel Tarazona, regidor de Promoció del Valencià a Sagunt, i com a secretari Òscar Pérez Silvestre. Publicat per Onada Edicions, Poesia, 34. Primera edició febrer de 2016. Amb pròleg d’Alexandre Navarro i il·lustracions d’Alícia Renales. Jesús Giron Araque (Calles, comarca dels Serrans, València, 1956). Actualment treballa com a professor de valencià en un institut de secundària. Ha estat guanyador de nombrosos premis literaris i ha estat inclòs en diverses publicacions col·lectives. Manté el blog de difusió de la poesia, El cau de Calpurni.

ENRIC SANÇ
A Carcaixent, 25 de maig de 2016

Article publicat a La Veu del País Valencià

dimarts, 22 de març de 2016

Cinètica

Hèctor Serra passeja amarat entre llums i essències cinètiques. Digueu-me agosarat si voleu, però rere Terrabastall suburbial i Trèmolo, Cinètica dibuixa la maduresa d’una trajectòria ferma, malgrat la joventut del poeta d’Aldaia a la comarca valenciana de l’Horta Sud. Com una esponja els mots mullen el full en blanc penetrant-lo, absorbint la major quantitat possible d’allò per què una cosa és el que és; permanent i invariable. Hi constitueix, així, el fons de l’ésser d’un llibre de versos vivant, cinètic i ric en matisos, ritmes, música, cinema, poesia d’alta volada i color. Totes elles, passions del seu autor. Fet i fet, entre un gran nombre d’obres presentades Cinètica va obtindre per unanimitat i totalment merescut el XXXV Premi de Poesia «25 d’abril» de la Vila de Benissa 2015. El jurat estava format per Helena Alvarado i Esteve, Ramon Xavier Rosselló Ivars i Juan B. Rosselló Tent.

   Quaranta-dos poemes en tres capítols clarament diferenciats: Roda, Hora i Al·legats (contra)culturals. Sent les dues primeres parts les més extenses del poemari. En Roda, doncs, hi podem trobar les seues influències nord-americanes: Jack Kerouack, Wallace Stevens, entre d’altres més nostrades com Manuel de Pedrolo o les de cantautors com Bob Dylan. La ruta, el camí, la geografia, el temps, la llum, el record, l’autopista, el neumàtic, l’albada, les carreteres secundàries, mites, conjurs i solatges... «I fugim, tanmateix, / en una escapada cap endavant». En Hora, hi trobem Joan Vinyoli, W.H. Auden, Manel Garcia Grau i Joan Brossa, acompanyant Serra en un temps que li fuig: «Tant de bo fóra tot tan fàcil, / girar el mecanisme del rellotge, / posar les manetes a l’hora acordada / i prémer».  En Al·legats (contra)culturals, hi arriba el Drama, l’Angelus i el Quinetoscopi amb Manuel Baixaulí, Chopin i Mozart: «Una a una, / salten / es precipiten / es projecten / es despleguen / s’impulsen».  Finalment, clou el llibre el poema «Vine, / que tu i jo som els predestinats...» que funciona com a epíleg o conclusió de la ruta d’aquest arrodonit poemari. Un camí per llegir, aprendre i gaudir, molt més que recomanable.


   Comptat i debatut, la poesia de Serra és molt treballada, rica i variada. Amb la mesura adequada el poeta expressa la bellesa del pensament. Mentre els lectors anem llegint cada poema, ens podem adonar del mot just, de la perfecció de la construcció entre el significat i el ritme de cada vers. En poques paraules, una balança perfectament equilibrada, per al gaudi de la nostra lectura, on no  hi cap variar ni un petit gram de cada pes que conforma el mot. Perquè hi té totes les qualitats requerides, no li manca ni li sobra res. Al meu parer, hi trobo una obra verament cinètica. Executada perfectament en el fons i en la forma. Les seues metàfores són inesperades, fins i tot, es transformen en imatges plàstiques que entren pels ulls i ens deixen un tast exquisit al paladar de la retina i del nostre cervell. El món de Serra és fet de contrastos que entrellacen la ciutat oberta, l’amor a la llengua i al país amb les autopistes de la universalitat, de la cultura, de la justícia. La poesia, que té vocació de paraula bella, hi és ací amb Serra amb el seu màxim apogeu. Un esclat magnífic, que brilla, resplendeix. Com una gran esplendor poètica que ha arribat per a quedar-se. Perquè la seua flama camina entre mots, i la llum el persegueix.


   Hèctor Serra Cubilles (Aldaia, l’Horta Sud). Terrabastall suburbial (PUV, premi Bancaixa, 2010), Trèmolo (Germania, 2013), Ha estat inclós en diferents antologies i mostres poètiques, com a Màtria, noves veus poètiques dels Països Catalans. Tremole (Mésdemil, 2015) és el disc musicat per Yeray Calvo del grup Novembre Elèctric del seu llibre de poemes Trèmolo.

Vilafranca del Penedès – Carcaixent de la Ribera
ENRIC SANÇ. Març, 2016.

Article publicat a La Veu del País Valencià

dilluns, 8 de febrer de 2016

Amors de tardor

Com molts de poetes es veuen abocats a involucrar-s’hi en comprometre’s, en tant que éssers humans, amb la misèria del primer o el tercer món, amb la llibertat nacional, el testimoni i la denúncia de la desigualtat, de la injustícia, etc. Tal i com, Josep Maria Sala-Valldaura en Entre el simi i Plató, (Els Llibres de Pròsper, Editorial Moll, Palma, Mallorca, 2007), descriu l’èmfasi de l’engatjament sartrià i marxista havia establert lligams entre el poeta i la seua societat. Potser, al polític s’hi veu que li deixa a la boca un principi de gust dolç, com vi abocat, la «bellesa i el sublim» dostoievskià. Si més no en dues de les darreres publicacions en Onada Edicions: L’aire absent de José Manuel Prieto, i del llibre que passem a comentar avui Amors de tardor de Joan Francesc Peris. Llevat la distància generacional, ambdós polítics, saforencs de naixement i/o vocació, i ara mateix, escriptors de poesia.

   Amb pròleg de Toni Roderic, president de la Federació estatal d’Els Verds i escriptor, amic  i company de Peris, Amors de tardor ens delita amb «tota la sensibilitat d’una ànima enamorada», els sentiments, els paisatges, els amors, el País, davant el pas de la vida del seu protagonista: l’autor. Amb un, el seu, somriure d’esperança. Malgrat la pluja. Un llibre de poemes redó amb cinquanta poemes breus de vers menor com tirallongues sens ritme. Aquestes tirades de versos esdevenen sovint composicions autònomes, tot i que, en alguns casos funcionen com a estrofes. En ocasions hi trobem versos de menys de quatre síl·labes, els quals han estat tradicionalment poc usats, però. La poesia contemporània ha introduït el conreu d’aquests versos molt breus, tot sovint per reproduir el to i el ritme de certes cançons populars. I a pesar de tot, la poesia més recent els ha utilitzat amb naturalitat i cada vegada més habitualment com escriu Josep Bargalló al seu Manual de mètrica.


   La poesia esdevé una ciutat oberta com indica el professor de la Universitat Jaume I de Castelló, Vicent Salvador. Com una escola de les emocions, la metàfora nostra de cada dia. Com el primer pas d’un passeig subjectivíssim per la geografia densa, accidentada i poc cartografiada de la república poètica. Encara que se’ns recomana desconfiar de la poesia que no prové d’una devastació profunda. Com la de poetes autòmats que floreixen amb ritme estacional i els seus versos no ressonen a pou, no vénen «de molt de temps d’estar callat», com deia Joan Vinyoli. Perquè també el matí més encalmat ve rere la nit més intensa i l’anhel voraç de la vida naix de l’experiència de la mort, de l’esvoranc que corglaça. Després de la devastació, la llum potser de tal intensitat com el «color d’olor de poma» de Gabriel Ferrater. Amors de tardor, però, hi són uns poemes que vénen de l’experiència, la reflexió i l’estima per la vida. Bon vent i barca nova, en aquesta feliçment iniciada tasca poètica, Joan Francesc Peris.

Joan Francesc Peris

      Joan Francesc Peris (València, 1957) va publicar El País Valencià serà d’esquerres (i verd) o no serà (2007). Llicenciat a la Universitat de València. Professor de Geografia i Història en l’ensenyament secundari. En els darrers temps, ha combinat l’activitat política, sindical i docent, amb el conreu de la poesia íntima i de l’experiència. Aquest Amors de tardor és el seu primer recull de poemes que hi veu la llum.

ENRIC SANÇ
A Vilafranca del Penedès, 8 de febrer de 2016.

Article publicat a La Veu del País Valencià

dimarts, 2 de febrer de 2016

El tren i la torre

L’autor, però, va explicar la seua fascinació per la torre, en un article de 1998 en una revista denominada La premsa del Camp de Túria, que dirigia Salvador Barber. Fet i fet, els ingredients bàsics de la fascinació estaven constituïts per un infant que anava a escola en trenet -el tren de via estreta, per a qui no estiga familiaritzat amb el diminutiu- i contemplava la torre immòbil i poderosa al paisatge. Aquella torre era, i és, la torre Bufilla, a prop de Bétera. Anys després havia de tindre ell una gran història d'amor amb aquesta localitat. Amb les pròpies paraules del poeta Alexandre Navarro de l’obra: El tren i la torre, que ha publicat Onada Edicions a finals de l’any 2015. Quan fa alguns anys, per motius absolutament prosaics i gens pintorescos, quasi tots els dies efectuava el trajecte Bétera-Montcada amb tren, en el popular trenet, sempre hi havia una fita en el camí que captivava (i captiva encara) la seua atenció d'una manera amable: la torre Bufilla. Sobre la seua història i la seua desaparició, durant la meitat del segle XIV, és del que parla l’interessant i recomanable article que ell mateix va escriure i que acabava així: «En l'actualitat pot contemplar-se un breu panorama de restes arqueològiques, amb el xiulet del tren com a teló de fons, entre els tarongers i les garroferes. Algunes restes han estat realçades per poder figurar millor el que foren habitatges i carrers. Si més no, ens trobem amb els fonaments d'una localitat congelada a meitat segle XIV.»


   El contingut, la forma i l’estructura del poemari és el llenguatge de l’imaginari propi de l’autor amb tot allò que li envolta i el seu món interior. Un llenguatge enèrgic amb una escriptura de la llum que ressegueix les petjades de la seua penúltima obra: Encesa fotografia (2013). Vint-i-set poemes com l’esclat d’una metàfora amb un denominador comú: l’amor. Tan sols una citació encapçala tot el llibre «Em cou el pit / i tinc buits els braços.» de Josep Maria Sala-Valldaura. Un pensament poètic que guiarà el procés de la lectura, quan es fa impossible destriar el món del llibre que els lectors tenim entre les mans. Perquè Navarro és el fotògraf on les imatges esdevenen mots, i els mots poema, amb la claror de l’aigua pura i cristal·lina. L’estètica del poeta ens duu doncs a eixe món íntim dels vers sentiments, mostrant una èpica centrada en un univers particular. La poesia d’El tren i la torre esdevé plaer estètic, unit a la bellesa intrínseca que mobilitza la sensibilitat del cos i el plaer de jugar amb les paraules. Amb un brillant rerefons de Kavafis, Estellés, Enric Sòria o Antoni Ferrer: Polifem a la porta d’Altea, el minotaure sense laberint, l’olivera profunda i el magraner de pas absolut, nit i dia, amb pany i clau, seràs un amor (d’alfàbega) caminant. Perquè no som futur, sols present. Comptat i debatut, en aquest poemari podem descobrir un viatge interior, dels sentits, de l’amor possible i impossible, com a motor (sensual) de l’existència. Un poemari i un poeta altament recomanables per a tot aquell amant de la bona literatura, perquè des d’un poble com Nàquera, a la comarca del Camp de Túria del País València també s’escriu amb lletres d’or la poesia catalana, ara i ací.

XXIII
Descriure’t
a les fosques:
tot ho il·lumines.


   Alexandre Navarro (Nàquera, 1972). Ha publicat els següents llibres de poesia des de 1995 com Ex-vot, fins a l’actualitat: Desgracià la pluja les banderes (1995), No em moriré d’amor (1995), Criatura del demà (1998), Antara (1999), A l’entrada del temps fosc (1999), Opus incertum (2000), Genet del vell país (2003), La part del centaure (2003), Al cap del dia (2004) i Encesa fotografia (2013). Ha obtingut nombrosos premis literaris, entre els quals cal destacar: el Ciutat de Tarragona, el Vila d’Almussafes, el Josep M. Ribelles,  o el Ciutat de Vila-real, entre d’altres. Ha publicat diversos estudis, entre ells sobre la poesia de V.A. Estellés, així com articles de crítica literària a mitjans com: El temps, Saó, Levante-EMV, Lletres Valencianes o Revista de Catalunya. Llicenciat en Dret, en l’actualitat es dedica a la docència.

ENRIC SANÇ
A Vilafranca del Penedès, 2 de febrer de 2016

Article publicat a La Veu del País Valencià.