Scribere scribendo, dicendo dicere disces...


Blog de l'escriptor ENRIC SANÇ (pseudònim literari d'Enric Sanz Hernández). Poeta i professor de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l'École de Commerce du Solvay i l'Université Libre de Bruxelles. Diplomat especialitzat en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves per l'ADEIT, Fundació Universitat-Empresa de la Universitat de València. (Més info a la biografia).

dilluns, 5 de novembre del 2018

La fragilitat de la vida en lletra impresa


I. OPUS VITAE: Enric Sanç és poeta que cultiva una poesia íntima amb reflexions molt personals. Poeta de certa trajectòria amb diverses publicacions personals i col·lectives que es completa amb aquesta encertada proposta poètica titulada Vides de vidre. Tenim a les mans el quart llibre de poemes d’Enric Sanç (quasi paral·lelament a aquest ha publicat un tercer, L’ombra d’una muntanya russa, Ed. Enkuadres, 2018).
II. DE LA SINCERITAT: Aquest és un llibre resultat d’una oportuna reflexió personal i sincera sobre aspectes que inquieten al poeta. Tota poesia ha de ser sincera, evidentment, en cas contrari no ho seria; Mario Benedetti diu que la poesia és el gènere de la sinceritat última i irreversible i en els versos d’Enric Sanç podem notar aquesta sinceritat molt clarament. Un llibre acurat d'estil senzill, resultat d’uns quants anys de treball, recopilació i selecció. Hem de considerar que des de la publicació del seu segon llibre, Les hores concèntriques, han passat quasi sis anys: el subtítol així ho indica (2013-2018). Al llarg de sis anys, en la vida d’una persona esdevenen moltes i variades experiències, algunes omplen de joia, altres són ben amargues; totes deixen una gran empremta en la persona. Aquest és el cas d’Enric Sanç i aquestes circumstàncies personals es veuen reflectides clarament als poemes. Hi ha referències ben explícites d’un i d’altre tipus: El cor ens batega / desbocat, com un poltre o En un temps de rellotges / la gent es resigna: / ser i morir. El poeta s’ha adonat que el que l’inquieta és la memòria, la consciència del que ha viscut, d’una realitat colpidora i, de vegades, molt punyent. Enric Sanç sap manifestar de manera clara el que viu, ha viscut o el que li neguiteja. I el poema és la forma que escull per a expressar-lo.
Portada del llibre, il·lustració de Mari Paz Pellín
  III. VICTÒRIA VS. PESSIMISME: El llibre té quatre parts ben definides tant pel que fa a l’estructura dels poemes com al contingut. Una primera part, la titulada Terra eixuta, conté deu haikus i vint-i-sis tankes. L’elecció de la forma no és arbitrària, Enric Sanç necessita expressar amb concisió la idea que li ronda pel cap i aquestes formes són ben adequades per aquest propòsit. Ens hi parla de la brevetat, de la curta vida, d’un passar ràpid (Demà és possible?); d’un viure entre ombres i llums però també reflexiona sobre la poesia o el camí per on transitem, o el silenci... Enric Sanç supera la tendència poètica al pessimisme perquè La victòria és viure.
IV. EL COR DE QUI ESCOLTA: La segona part, El cant del cant, conté quatre poemes amb dos quartets cadascú que està precedida d’una bella citació de Khalil Gibran. En ells canta l’amistat, l’amor, la vida, la lluita contínua: defendràs sempre allò que fa estimar.
V. FRAGILITATS: La tercera part és la que dóna títol al llibre i ens parla de la fragilitat i de l’efímer. Vint-i-tres poemes de versificació lliure i llargària diversa que ens fan reflexionar sobre el valor de les coses o dansar sobre un foc on combatem la solitud i la tristesa i ens fa veure que tots som producte d’un atzar que no podem controlar. Al respecte, Res no hi ha com el present, ens diu el poeta.
VI. SEMPRE SOM NOSALTRES I L’AMOR: La quarta part, Espill dels dies, és un recull de quatre poemes en prosa de caire quasi narratiu sobre l’estima i l’amor. En ells podem trobar recomanacions tan encertades com que la vida paga la pena, viure-la a frec de llums salvatges.
VII. DESMORIR: Un breu epíleg remata el llibre i val com a reflex dels poemes. Enric Sanç, citant Rimbaub o Ponç Pons, acaba concloent que tot és efímer, tot és en va. I encara més: ve precedit per una severa citació de Pessoa (L’única conclusió és morir). No podem entendre que per això la vida cal aprofitar-la? No és eixe el missatge del poemari?
VIII. BREVES SUNT DIES HOMINIS: Tot acabant la lectura del llibre ens adonem que els grans temes de la poesia universal (amor, vida, mort, pas del temps, ...) són presents als poemes d’Enric Sanç. Sobretot, el poeta reflexiona sobre el pas del temps i com ens adaptem a ell. Al cap i a la fi tots som devorats pel pas inexorable de les agulles del rellotge. Aquest tema apareix associat a paraules ben relacionades amb ell: dia, nit, sol, lluna... que donen als poemes major expressivitat si cal. Al respecte, duc ací un parell de versos del primer llibre d’Enric Sanç, El plany de les lletres ferides: Mentre tu dorms, / el món va fent camí. Vertaderament passa el temps i Enric fa recompte dels dies passats i, encara que siga de reüll, els posa a la balança de l’amor, del desig, del goig però també a la de la tristesa, l’enyor i l’estima dels éssers volguts.
IX. REFLEXIÓ DEL POETA: El temps passa o passem les persones per l’espai-temps?
Autor del poemari, Enric Sanç
 X. COM CAMINAR SOBRE EL GEL: Quin és la funció que el poeta dóna a la paraula vidre present al títol? Evidentment parlem de fragilitat; fragilitat considerada com possible trencament però no com a derrota doncs al poemari no es parla de la vida com el camí inevitable cap a la mort sinó com el temps que ens permet estimar. Caminar sobre el gel és perillós però si ho fem amb cura, potser, podem travessar el riu adust de la vida. Al capdavall el poeta sembla dir-nos que hem d’estimar ara com vulguem: ja tindrà temps la memòria de recordar-nos les estimes.
XI. SEMPRE SOM NÀUFRAGS: Al llarg de la lectura del poemari podem intuir que el poeta necessita refermar-se perquè sap que és un nàufrag com tots ho som que intenta trobar les pròpies arrels i així fixar-se a la pell de la vida: un home sense arrels és un ser mort. Però per a aconseguir aquestes arrels hem de travessar fronteres, lluitar contra el temps i, com fa Enric Sanç, deixar paraules escrites, testimonis de la lluita pel gaudi, camins d’enllaç entre l’ahir i l’ara.
XII. SOBRE LA POÈTICA: Tots els poemes són una recerca, tant per al que escriu com per al que llig, per al que encara no els ha escrit i per al que encara no els ha llegit, per això ens trobem en una comunió d’afectes al voltant d’ells i els d’Enric Sanç compleixen ben bé aquesta tasca. Tota escriptura que posa l’accent en la naturalitat és poètica. Aquests versos són una talaia d’on es veu la vall de la vida. I en aquesta vall, terra incògnita, té lloc la necessària i autèntica voluntat de sobreviure. Envoltats d’interrogants, sí, però disposats a la lluita. Mai no són les ferides inútils.
XIII. CONSELL: Cal llegir aquest llibre amb cura, calma i afecte perquè com diu Enric Sanç al prefaci, els versos han estat escrits per amor.
Jesús Giron

dilluns, 29 d’octubre del 2018

La llum de la paraula


Diràs la llum i et cercaran les ombres [...]
I en tu ressonarà tot el cant del silenci.”
Antoni Ferrer

La llum de la paraula

Hom em va dir que ja només llegia poesia doncs per a ell tan sols la poesia era veritat, com aquella literatura que naix de molt endins del seu autor. En eixe sentit puc dir que ens hi trobem amb un nou llibre de poemes amb veritats escrites per Enric Sanç. Encara que per a ell no existeixen les grans veritats, sinó els grans dubtes: “Què és la veritat si no una mateixa moneda amb dues cares?”. Després dels seus dos primers poemaris, El plany de les lletres ferides” (2012) i Les hores concèntriques” (2013), ens hi arriba cinc anys després, aquest nou llibre de poemes com un dietari, amb el qual el poeta consolida la seua veu poètica dins de la literatura valenciana del segle XXI. Íntima i vital, justament per això perquè es crua, sincera i magníficament escrita, s’hi fa universal. Doncs els seus sentiments i emocions, vessats sobre el paper en blanc de manera catàrtica, hi són àmpliament compartits i viscuts per tot ésser a qui no li és aliè res humà.
L'autor ens conta els seus sentiments com un dietari íntim, des del 3 de març de 2017 fins el 12 d'octubre de 2018. Sentiments canviants o recurrents, apassionats o melancòlics, de plaer o de dolor, fent-nos còmplices amb tots ells del què és la vida per a ell. Pregunta i resposta que Sanç va fent-se al llarg del temps, gairebé entre cada trenc d’alba i l’ocàs del dia. La poesia li traspua la vida, i així la poesia és llum i es guia per al poeta: Un poema és un ésser viu: naix, creix o decreix, s'hi reescriu, i mor en un full o al calaix de la desmemòria”.
Aquesta poesia tan vital, tan íntima, quan el poeta es despulla sense cap vergonya, senzillament ens somou i ens captiva des del principi. Més encara si està escrita amb un llenguatge acurat i precís com en fa Sanç. Fet i fet, hi ens mostra en tot moment un domini del llenguatge, de l'escriptura i sobre tot, de la recerca de la paraula justa per a expressar-nos el que sent en cada moment. Així, el procés dels seus poemes és del sentiment al paper. En cap cas hi són fruit del pensament d'un poeta que s’hi posa a escriure esperant la inspiració de la musa, si fa no fa, lúcidament. Ell escriu el que sent, el que no sent i voldria, el que espera i no arriba o passa massa de pressa... La vida íntima del poeta posada al descobert amb la tinta negra de les lletres sobre el paper en blanc. Ell mateix ho escriu: “Però tot això, són només paraules. Ja saps, els poetes sol fan veure el que senten”.
Nogensmenys, el llibre tracta dels temes bàsics de la poesia i de la literatura, bàsicament el pas del temps. Però també reflexiona sobre el mateix poema i sobre el paper del poeta entre el silenci i el crit de la paraula. I si alguns dels temes emprats són la mort, la pèrdua de l’ésser estimat, la quotidianitat dels dies, els viatges interiors i a la carretera, direm que el tema central del poemari és l'amor. Però si de cas no és aquest i el seu dolor el tema central de la vida? Fet i fet, compartesc plenament eixe sentiment que expressa l’escriptor Sanç: “Confesse que he estimat, que estime, i que estimaré. Què és la vida si no estimar i sentir-te estimat?”. Quan certes modes o certa modernitat qüestionen la poesia o els poetes de l'amor se n'obliden de què és l'amor, amb majúscula, a les persones en general i en particular el que ha estat la causa principal dels canvis que ha viscut la humanitat des dels seus orígens i el motiu més important de viure i de les diferents manifestacions creatives. Cantar l'amor és el que han vingut fent els poetes al llarg dels segles. L'amor carnal, l'amor platònic, l'amor secret... Però també l'amor a la llibertat, l'amor per la justícia, per la igualtat, l'amor a la revolta, l'amor a la pàtria, l'amor a la llengua, l'amor a la natura, en definitiva, l'amor a la vida, eixe fil fugisser: Som condemnats a morir. Massa sovint ho oblidem o no hi pensem”.
Llegint el poemari viurem Sanç en estat pur: instants viscut com eterns, l'amor total del poeta cap a la persona estimada, sense excuses, des de la veritat dels sentiments i des del desig carnal. Així llegirem: Quan no hi ha interès ardent visible més val a temps deixar-ho córrer.” i també: “ La poesia sense música ha de ser una cosa així com molt platònica; com l’amor sense sexe, o el sexe sense amor”. És l'amor total, afectiu i carnal, veritat, a la qual aspira el poeta.
La poesia de Sanç conreada amb l’eclecticisme d’un amplíssim ventall de lectures i diversos autors. Així cita als seus versos a Charles Bukowski, uns dels poetes “maleïts” a Estats Units i, fins i tot, inclou versos que li vénen al cap d'altres poetes i filòsofs, fins i tot, en la seua llengua original. Quan declara que “Encara així em sent més viu, nietzscherià i estellesià que no mai. I d’Horaci, Li Bai, Omar Khayyam, Pons Ponç...”. Mostrant-nos així alguns dels seus referents o escriptors de capçalera.
Altrament, els poemes de Sanç, llargs o breus, amb versos lliures, aforismes o pensaments, fins i tot, ens hi podem trobar –sobtadament- ritme, haikus, tankes, decasíl·labs o prosa poètica, però sempre amb un fil musical molt personal. Hi són en definitiva això, un cant a la vida com li va passant pel davant. De vegades, com tots fem, es fa les preguntes el poeta que van donar lloc a totes les filosofies i també a les religions. “Què vol dir ser lliure?” o “Qui sap?” o “Qui sap què?” i molt a sovint va preguntant-se o reflexionant sobre la durada de la vida, el seu sentit, el seu final, fins i tot, irònicament o emocionadament al voltant de l'eternitat: “La vida és plena de llums i ombres, de penes i alegries, de retrets i d’enyorances, d’amors i desamors, de planys i de ferides. L’eternitat ha de ser insuportable”.
 
Comptat i debatut, la poesia de Sanç és un cant apassionat a la mateixa metapoesia des del seu concepte com a expressió dels sentiments del poeta, de com tracta de controlar la seua vida i hi veu com l’atzar li domina: “Fet i fet, jo no sabia que la salvació era l'amor i la vida. I que s'escriuria en un manual de poesia”. Hi serà la mort el final de la poesia: “I deixarem de comptar les síl·labes, de cantar-li a la primavera. Hi serem l'hivern, després de l'última tardor”. Els seus versos són vòmits d'emocions diàries, de reflexions íntimes, dels pensaments més assolits, de records i enyorances, i sols escrivint-ne el poeta hi podrà viure la llibertat: Tan sols la poesia ens pot fer sentir, plenament, lliures” escriu Sanç. La poesia esdevé així recer íntim i mitja d'expressió al mateix temps de l'autor per a contar la seua veritat, la llum de la seua vida. La poesia es fa llum perquè és la llum que sent Sanç i la fa nostra amb els seus precisos i preciosos versos.
Joan Francesc Peris

dimarts, 14 d’agost del 2018

Sempre és temps d'estimar


Epíleg: «Sempre és temps d’estimar»

POESIA SÍNCERA

Una mica menys de tres anys ha trigat Joan Francesc Peris per a oferir al món editorial un nou llibre de poemes, perquè podem tornar a gaudir de les seues paraules.

            El llibre Sempre és temps d’estimar, com ja ens guia el poeta Jesús Giron al pròleg, té com a referent l’amor en la seua poesia com al seu primer poemari, Amors de tardor (Onada Edicions, novembre de 2015). Peris torna a obrir-nos el seu cor amb el rastreig vermell d’una ànima eternament sensible i enamorada.

            El desig, l’emoció, el dubte, l’excusa, la recerca, el dol per l’amor no correspost, els somnis, els records, la pena, la mirada, la tendresa, la sensibilitat, la complicitat, la passió, l’erotisme, el plaer, la sinceritat, les emocions... Per la persona estimada, així com per la natura, els aspectes més quotidians del dia a dia o racons i llocs que l’autor ha visitat i s’estima fortament. L’amor a la vida, a la llengua, a la terra. Tot açò i molt més és que el lector es podrà trobar dins d’aquesta obra.


            Peris, amb un rerefons estellesià, canta amb aparent senzillesa i musicalitat els seus versos entre anhels i desitjos, mostrant-nos el que hi ha dins d’ell, sense complexos ni amagatalls artificiosos, per açò també coincidim amb Giron amb què la seua poesia es pot acostar també a la de Martí i Pol, entre d’altres autors.

            Benvinguda siga, doncs, la democratització de la poesia, si d’aquesta manera serveix per a rebre la sinceritat i l’amor de poesies com les d’aquest llibre de Peris. Perquè Sempre és temps d’estimar.     

          
Enric Sanç
València, dijous 14 juny de 2018