Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dimarts, 11 de juny de 2013

Aforisme per a ociosos

El pensador de Rodin al tauler d'escacs.

"El cant i els versos disfressen els núvols
que empaiten la ment de l'home absurd."
JORDI TENA i GALINDO


La gent (inclosos tu i jo, per al·lusions passades i ben estimades de nostre desaparegut mestre, Joan Fuster al seu Diccionari per a ociosos, 1964), usem nostre temps de lleure en fer exercici i esport, connectar-se a la xarxa, veure la televisió, quedar i xerrar amb amics, viatjar (qui pot), fer sexe (qui en té la sort), etc.

Tot això està molt bé, però qui s'atura un moment a pensar? Qui s'atura eixe precís instant on es trenca l'espai i el temps conscient de nostra solitud perenne? Qui es baixa del feixuc tren en marxa i s'aixeca murs de vidre per defugir de tothom i fins i tot fer-se salpar d'un mateix? És en eixe ai quan s'escolta el subtil murmuri, la feble fressa de la naturalesa humana (per què encara hi ha gent que sent una contradicció entre aquests dos darrers termes?), i llavors brolla fins vessar el degoteig del fontinyol aveciat de la paraula indolent. És quan penses la mort, lliges el prohibit, passeges íntim o fas música de la quotidianitat que et cerques més a prop de tu..., o no? 

Si fos així potser podríem enderrocar les llémenes dels ciments d'aquesta dolenta i cada vegada més fastigosa i decadent societat. Però, jo no en tinc la solució, la tens tu? No cal deixar-se engolir algeps per a tindre ganes de treure convulsivament lletres ferides del més fons del fetge i escopir la seua bilis negra sense dringar.

ENRIC SANÇ
11 de juny de 2013

3 comentaris:

  1. Aquest aforisme, Enric, no pot més que deixar-te pensant una bona estona, intensa reflexió.
    Però m'agradaria que m'explicares per què primer parles de "la paraula indolent" i després de "lletres ferides", tal vegada vols dir que quan l'èsser humá conecta amb la seua natura no pot fer cap mal i quan mirem al voltant de la nostra societat ens sobren motius per tenir sentiments dolents?
    No sempre una pot comentar amb l'autor d'un text que llig atentament, si el que ella mateixa entén és realment el que l'autor vol dir... o, simplement, que cadascú extraga les seues conclusions...

    ResponElimina
  2. Estimada Carme, gràcies per la teua lectura i anàlisi d'aquest aforisme que em va sortir una mica, passejant entre Carcaixent i Alzira, de les entranyes. Pense que tu encara hi has sigut més profunda que jo mateix. El que vull dir jo potser siga més banal i ximplet. La paraula indolent em referesc a tot aquell mot que surt de la reflexió i del pensament, una font menuda que brolla... I quan em referia a les 'lletres ferides', primer ho fique en cursiva amb l'ego de citar part del títol del meu primer llibre publicat. Per a mi aquestes ferides han sigut els poemes, uns versos sortits de vegades de la impotència, de la crítica i del desamor. Que no és més que a la fi escopir o expulsar una ràbia canalitzada per anys d'opressió social i nacional vers els Països Catalans, les injustícies i la persecució de nostra llengua i valor morals més fonamentals. Seguirem lluitant i com diu Ponç Pons, el poeta illenc, "escrivivint" des del crit, el silenci i el cor amb estima pel País Valencià i per la llengua catalana. Aquesta és alguna de les principals dèries que m'habiten, a caramull.

    ResponElimina
  3. Doncs sí que me me n'havia anat jo lluny, Enric. És curiós com els lectors podem interpretar de manera diferent el que l'autor vol dir... cadascú fa el text seu.
    Gràcies per explicar-me quins eren els sentiments que van moure l'escriptura del teu aforisme.

    Carme

    ResponElimina

Elogi del no-res