“Diràs
la llum i et cercaran les ombres [...]
I en
tu ressonarà tot el cant del silenci.”
Antoni
Ferrer
La llum de la paraula
Hom em va dir que ja només
llegia poesia doncs per a ell tan sols la poesia era veritat,
com aquella literatura que naix de molt endins del seu autor. En eixe
sentit puc dir que ens hi trobem amb un nou llibre de poemes amb
veritats
escrites per Enric
Sanç.
Encara que per a ell no existeixen les grans veritats, sinó els
grans dubtes: “Què
és la veritat si no una mateixa moneda amb dues cares?”. Després
dels seus dos primers poemaris, “El
plany de les lletres ferides” (2012)
i “Les
hores concèntriques” (2013),
ens hi arriba cinc anys després, aquest nou llibre de poemes com un
dietari, amb el qual el poeta consolida la seua veu poètica dins de
la literatura valenciana del segle XXI. Íntima i vital, justament
per això perquè es crua, sincera i magníficament escrita, s’hi
fa universal. Doncs els seus sentiments i emocions, vessats sobre el
paper en blanc de manera catàrtica, hi són àmpliament compartits i
viscuts per tot ésser a qui no li és aliè res humà.
L'autor ens conta els seus
sentiments com un dietari íntim, des del 3 de març de 2017 fins el
12 d'octubre de 2018. Sentiments canviants o recurrents, apassionats
o melancòlics, de plaer o de dolor, fent-nos còmplices amb tots
ells del què és la vida per a ell. Pregunta i resposta que
Sanç
va fent-se
al llarg del temps, gairebé entre cada trenc d’alba i l’ocàs
del dia. La poesia li traspua la vida, i així la poesia és llum i
es guia per al poeta: “Un
poema és un ésser viu: naix, creix o decreix, s'hi reescriu, i mor
en un full o al calaix de la desmemòria”.
Aquesta poesia tan vital,
tan íntima, quan el poeta es despulla sense cap vergonya,
senzillament ens somou i ens captiva des del principi. Més encara si
està escrita amb un llenguatge acurat i precís com en fa Sanç.
Fet i fet, hi ens mostra en tot moment un domini del llenguatge, de
l'escriptura i sobre tot, de la recerca de la paraula justa per a
expressar-nos el que sent en cada moment. Així, el procés dels seus
poemes és del sentiment al paper. En cap cas hi són fruit del
pensament d'un poeta que s’hi posa a escriure esperant la
inspiració de la musa, si fa no fa, lúcidament. Ell escriu el que
sent, el que no sent i voldria, el que espera i no arriba o passa
massa de pressa... La vida íntima del poeta posada al descobert amb
la tinta negra de les lletres sobre el paper en blanc. Ell mateix ho
escriu: “Però
tot això, són només paraules. Ja saps, els poetes sol fan veure el
que senten”.
Nogensmenys, el llibre
tracta dels temes bàsics de la poesia i de la literatura, bàsicament
el pas del temps. Però també reflexiona sobre el mateix poema i
sobre el paper del poeta entre el silenci i el crit de la paraula. I
si alguns dels temes emprats són la mort, la pèrdua de l’ésser
estimat, la quotidianitat dels dies, els viatges interiors i a la
carretera, direm que el tema central del poemari és l'amor. Però
si de cas no és aquest i el seu dolor el tema central de la vida?
Fet i fet, compartesc plenament eixe sentiment que expressa
l’escriptor Sanç:
“Confesse
que he estimat, que estime, i que estimaré. Què és la vida si
no estimar i sentir-te estimat?”. Quan
certes modes o certa modernitat qüestionen la poesia o els poetes de
l'amor se n'obliden de què és l'amor, amb majúscula, a les
persones en general i en particular el que ha estat la causa
principal dels canvis que ha viscut la humanitat des dels seus
orígens i el motiu més important de viure i de les diferents
manifestacions creatives. Cantar l'amor és el que han vingut fent
els poetes al llarg dels segles. L'amor carnal, l'amor platònic,
l'amor secret... Però també l'amor a la llibertat, l'amor per la
justícia, per la igualtat, l'amor a la revolta, l'amor a la pàtria,
l'amor a la llengua, l'amor a la natura, en definitiva, l'amor a la
vida, eixe fil fugisser: ”Som
condemnats a morir. Massa sovint ho oblidem o no hi pensem”.
Llegint el poemari viurem
Sanç
en estat pur: instants viscut com eterns, l'amor total del poeta cap
a la persona estimada, sense excuses, des de la veritat dels
sentiments i des del desig carnal. Així llegirem: “Quan
no hi ha interès ardent visible més val a temps deixar-ho córrer.”
i també: “
La poesia sense música ha de ser una cosa així com molt platònica;
com l’amor sense sexe, o el sexe sense amor”. És
l'amor total, afectiu i carnal, veritat,
a la qual aspira el poeta.
La poesia de Sanç
conreada amb l’eclecticisme d’un amplíssim ventall de lectures i
diversos autors. Així cita als seus versos a Charles
Bukowski,
uns dels poetes “maleïts” a Estats Units i, fins i tot, inclou
versos que li vénen al cap d'altres poetes i filòsofs, fins i tot,
en la seua llengua original. Quan declara que “Encara
així em
sent més viu, nietzscherià
i estellesià
que no mai. I d’Horaci,
Li Bai, Omar Khayyam, Pons Ponç...”.
Mostrant-nos
així alguns dels seus referents o escriptors de capçalera.
Altrament, els poemes de
Sanç,
llargs o breus, amb versos lliures, aforismes o pensaments, fins i
tot, ens hi podem trobar –sobtadament- ritme, haikus, tankes,
decasíl·labs o prosa poètica, però sempre amb un fil musical molt
personal. Hi són en definitiva això, un cant a la vida com li va
passant pel davant. De vegades, com tots fem, es fa les preguntes el
poeta que van donar lloc a totes les filosofies i també a les
religions. “Què
vol dir ser lliure?” o “Qui sap?” o “Qui sap què?” i
molt a sovint va preguntant-se o reflexionant sobre la durada de la
vida, el seu sentit, el seu final, fins i tot, irònicament o
emocionadament al voltant de l'eternitat: “La
vida és plena de llums i ombres, de penes i alegries, de retrets i
d’enyorances, d’amors i desamors, de planys i de
ferides. L’eternitat ha de ser insuportable”.
Comptat i debatut, la
poesia de Sanç
és un
cant apassionat a la mateixa metapoesia des del seu concepte com a
expressió dels sentiments del poeta, de com tracta de controlar la
seua vida i hi veu com l’atzar li domina: “Fet
i fet, jo no sabia que la salvació era l'amor i la vida. I que
s'escriuria en un manual de poesia”. Hi
serà la mort el final de la poesia: “I
deixarem de comptar les síl·labes, de cantar-li a la primavera. Hi
serem l'hivern, després de l'última tardor”.
Els seus
versos són vòmits d'emocions diàries, de reflexions íntimes, dels
pensaments més assolits, de records i enyorances, i sols
escrivint-ne el poeta hi podrà viure la llibertat: “Tan
sols la poesia ens pot fer sentir, plenament, lliures” escriu
Sanç.
La poesia esdevé així recer íntim i mitja d'expressió al mateix
temps de l'autor per a contar la seua veritat,
la llum de la seua vida. La poesia es fa llum perquè és la llum que
sent Sanç
i la fa nostra amb els seus precisos i preciosos versos.
Joan Francesc Peris
