La llum de la paraula

“Diràs la llum i et cercaran les ombres [...]

I en tu ressonarà tot el cant del silenci.”

Antoni Ferrer

La llum de la paraula

Hom em va dir que ja només llegia poesia doncs per a ell tan sols la poesia era veritat, com aquella literatura que naix de molt endins del seu autor. En eixe sentit puc dir que ens hi trobem amb un nou llibre de poemes amb veritats escrites per Enric Sanç. Encara que per a ell no existeixen les grans veritats, sinó els grans dubtes: “Què és la veritat si no una mateixa moneda amb dues cares?”. Després dels seus dos primers poemaris, “El plany de les lletres ferides” (2012) i “Les hores concèntriques” (2013), ens hi arriba cinc anys després, aquest nou llibre de poemes com un dietari, amb el qual el poeta consolida la seua veu poètica dins de la literatura valenciana del segle XXI. Íntima i vital, justament per això perquè es crua, sincera i magníficament escrita, s’hi fa universal. Doncs els seus sentiments i emocions, vessats sobre el paper en blanc de manera catàrtica, hi són àmpliament compartits i viscuts per tot ésser a qui no li és aliè res humà.

L'autor ens conta els seus sentiments com un dietari íntim, des del 3 de març de 2017 fins el 12 d'octubre de 2018. Sentiments canviants o recurrents, apassionats o melancòlics, de plaer o de dolor, fent-nos còmplices amb tots ells del què és la vida per a ell. Pregunta i resposta que Sanç va fent-se al llarg del temps, gairebé entre cada trenc d’alba i l’ocàs del dia. La poesia li traspua la vida, i així la poesia és llum i es guia per al poeta: “Un poema és un ésser viu: naix, creix o decreix, s'hi reescriu, i mor en un full o al calaix de la desmemòria”.

Aquesta poesia tan vital, tan íntima, quan el poeta es despulla sense cap vergonya, senzillament ens somou i ens captiva des del principi. Més encara si està escrita amb un llenguatge acurat i precís com en fa Sanç. Fet i fet, hi ens mostra en tot moment un domini del llenguatge, de l'escriptura i sobre tot, de la recerca de la paraula justa per a expressar-nos el que sent en cada moment. Així, el procés dels seus poemes és del sentiment al paper. En cap cas hi són fruit del pensament d'un poeta que s’hi posa a escriure esperant la inspiració de la musa, si fa no fa, lúcidament. Ell escriu el que sent, el que no sent i voldria, el que espera i no arriba o passa massa de pressa... La vida íntima del poeta posada al descobert amb la tinta negra de les lletres sobre el paper en blanc. Ell mateix ho escriu: “Però tot això, són només paraules. Ja saps, els poetes sol fan veure el que senten”.

Nogensmenys, el llibre tracta dels temes bàsics de la poesia i de la literatura, bàsicament el pas del temps. Però també reflexiona sobre el mateix poema i sobre el paper del poeta entre el silenci i el crit de la paraula. I si alguns dels temes emprats són la mort, la pèrdua de l’ésser estimat, la quotidianitat dels dies, els viatges interiors i a la carretera, direm que el tema central del poemari és l'amor. Però si de cas no és aquest i el seu dolor el tema central de la vida? Fet i fet, compartesc plenament eixe sentiment que expressa l’escriptor Sanç: “Confesse que he estimat, que estime, i que estimaré. Què és la vida si no estimar i sentir-te estimat?”. Quan certes modes o certa modernitat qüestionen la poesia o els poetes de l'amor se n'obliden de què és l'amor, amb majúscula, a les persones en general i en particular el que ha estat la causa principal dels canvis que ha viscut la humanitat des dels seus orígens i el motiu més important de viure i de les diferents manifestacions creatives. Cantar l'amor és el que han vingut fent els poetes al llarg dels segles. L'amor carnal, l'amor platònic, l'amor secret... Però també l'amor a la llibertat, l'amor per la justícia, per la igualtat, l'amor a la revolta, l'amor a la pàtria, l'amor a la llengua, l'amor a la natura, en definitiva, l'amor a la vida, eixe fil fugisser: ”Som condemnats a morir. Massa sovint ho oblidem o no hi pensem”.

Llegint el poemari viurem Sanç en estat pur: instants viscut com eterns, l'amor total del poeta cap a la persona estimada, sense excuses, des de la veritat dels sentiments i des del desig carnal. Així llegirem: “Quan no hi ha interès ardent visible més val a temps deixar-ho córrer.” i també: “ La poesia sense música ha de ser una cosa així com molt platònica; com l’amor sense sexe, o el sexe sense amor”. És l'amor total, afectiu i carnal, veritat, a la qual aspira el poeta.

La poesia de Sanç conreada amb l’eclecticisme d’un amplíssim ventall de lectures i diversos autors. Així cita als seus versos a Charles Bukowski, uns dels poetes “maleïts” a Estats Units i, fins i tot, inclou versos que li vénen al cap d'altres poetes i filòsofs, fins i tot, en la seua llengua original. Quan declara que “Encara així em sent més viu, nietzscherià i estellesià que no mai. I d’Horaci, Li Bai, Omar Khayyam, Pons Ponç...”. Mostrant-nos així alguns dels seus referents o escriptors de capçalera.

Altrament, els poemes de Sanç, llargs o breus, amb versos lliures, aforismes o pensaments, fins i tot, ens hi podem trobar –sobtadament- ritme, haikus, tankes, decasíl·labs o prosa poètica, però sempre amb un fil musical molt personal. Hi són en definitiva això, un cant a la vida com li va passant pel davant. De vegades, com tots fem, es fa les preguntes el poeta que van donar lloc a totes les filosofies i també a les religions. “Què vol dir ser lliure?” o “Qui sap?” o “Qui sap què?” i molt a sovint va preguntant-se o reflexionant sobre la durada de la vida, el seu sentit, el seu final, fins i tot, irònicament o emocionadament al voltant de l'eternitat: “La vida és plena de llums i ombres, de penes i alegries, de retrets i d’enyorances, d’amors i desamors, de planys i de ferides. L’eternitat ha de ser insuportable”.

 

Comptat i debatut, la poesia de Sanç és un cant apassionat a la mateixa metapoesia des del seu concepte com a expressió dels sentiments del poeta, de com tracta de controlar la seua vida i hi veu com l’atzar li domina: “Fet i fet, jo no sabia que la salvació era l'amor i la vida. I que s'escriuria en un manual de poesia”. Hi serà la mort el final de la poesia: “I deixarem de comptar les síl·labes, de cantar-li a la primavera. Hi serem l'hivern, després de l'última tardor”. Els seus versos són vòmits d'emocions diàries, de reflexions íntimes, dels pensaments més assolits, de records i enyorances, i sols escrivint-ne el poeta hi podrà viure la llibertat: “Tan sols la poesia ens pot fer sentir, plenament, lliures” escriu Sanç. La poesia esdevé així recer íntim i mitja d'expressió al mateix temps de l'autor per a contar la seua veritat, la llum de la seua vida. La poesia es fa llum perquè és la llum que sent Sanç i la fa nostra amb els seus precisos i preciosos versos.

Joan Francesc Peris