La fragilitat de la vida en lletra impresa

I. OPUS VITAE: Enric Sanç és poeta que cultiva una poesia íntima amb reflexions molt personals. Poeta de certa trajectòria amb diverses publicacions personals i col·lectives que es completa amb aquesta encertada proposta poètica titulada Vides de vidre. Tenim a les mans el quart llibre de poemes d’Enric Sanç (quasi paral·lelament a aquest ha publicat un tercer, L’ombra d’una muntanya russa, Ed. Enkuadres, 2018).

II. DE LA SINCERITAT: Aquest és un llibre resultat d’una oportuna reflexió personal i sincera sobre aspectes que inquieten al poeta. Tota poesia ha de ser sincera, evidentment, en cas contrari no ho seria; Mario Benedetti diu que la poesia és el gènere de la sinceritat última i irreversible i en els versos d’Enric Sanç podem notar aquesta sinceritat molt clarament. Un llibre acurat d'estil senzill, resultat d’uns quants anys de treball, recopilació i selecció. Hem de considerar que des de la publicació del seu segon llibre, Les hores concèntriques, han passat quasi sis anys: el subtítol així ho indica (2013-2018). Al llarg de sis anys, en la vida d’una persona esdevenen moltes i variades experiències, algunes omplen de joia, altres són ben amargues; totes deixen una gran empremta en la persona. Aquest és el cas d’Enric Sanç i aquestes circumstàncies personals es veuen reflectides clarament als poemes. Hi ha referències ben explícites d’un i d’altre tipus: El cor ens batega / desbocat, com un poltre o En un temps de rellotges / la gent es resigna: / ser i morir. El poeta s’ha adonat que el que l’inquieta és la memòria, la consciència del que ha viscut, d’una realitat colpidora i, de vegades, molt punyent. Enric Sanç sap manifestar de manera clara el que viu, ha viscut o el que li neguiteja. I el poema és la forma que escull per a expressar-lo.

Portada del llibre, il·lustració de Mari Paz Pellín

  III. VICTÒRIA VS. PESSIMISME: El llibre té quatre parts ben definides tant pel que fa a l’estructura dels poemes com al contingut. Una primera part, la titulada Terra eixuta, conté deu haikus i vint-i-sis tankes. L’elecció de la forma no és arbitrària, Enric Sanç necessita expressar amb concisió la idea que li ronda pel cap i aquestes formes són ben adequades per aquest propòsit. Ens hi parla de la brevetat, de la curta vida, d’un passar ràpid (Demà és possible?); d’un viure entre ombres i llums però també reflexiona sobre la poesia o el camí per on transitem, o el silenci... Enric Sanç supera la tendència poètica al pessimisme perquè La victòria és viure.

IV. EL COR DE QUI ESCOLTA: La segona part, El cant del cant, conté quatre poemes amb dos quartets cadascú que està precedida d’una bella citació de Khalil Gibran. En ells canta l’amistat, l’amor, la vida, la lluita contínua: defendràs sempre allò que fa estimar.

V. FRAGILITATS: La tercera part és la que dóna títol al llibre i ens parla de la fragilitat i de l’efímer. Vint-i-tres poemes de versificació lliure i llargària diversa que ens fan reflexionar sobre el valor de les coses o dansar sobre un foc on combatem la solitud i la tristesa i ens fa veure que tots som producte d’un atzar que no podem controlar. Al respecte, Res no hi ha com el present, ens diu el poeta.

VI. SEMPRE SOM NOSALTRES I L’AMOR: La quarta part, Espill dels dies, és un recull de quatre poemes en prosa de caire quasi narratiu sobre l’estima i l’amor. En ells podem trobar recomanacions tan encertades com que la vida paga la pena, viure-la a frec de llums salvatges.

VII. DESMORIR: Un breu epíleg remata el llibre i val com a reflex dels poemes. Enric Sanç, citant Rimbaub o Ponç Pons, acaba concloent que tot és efímer, tot és en va. I encara més: ve precedit per una severa citació de Pessoa (L’única conclusió és morir). No podem entendre que per això la vida cal aprofitar-la? No és eixe el missatge del poemari?

VIII. BREVES SUNT DIES HOMINIS: Tot acabant la lectura del llibre ens adonem que els grans temes de la poesia universal (amor, vida, mort, pas del temps, ...) són presents als poemes d’Enric Sanç. Sobretot, el poeta reflexiona sobre el pas del temps i com ens adaptem a ell. Al cap i a la fi tots som devorats pel pas inexorable de les agulles del rellotge. Aquest tema apareix associat a paraules ben relacionades amb ell: dia, nit, sol, lluna... que donen als poemes major expressivitat si cal. Al respecte, duc ací un parell de versos del primer llibre d’Enric Sanç, El plany de les lletres ferides: Mentre tu dorms, / el món va fent camí. Vertaderament passa el temps i Enric fa recompte dels dies passats i, encara que siga de reüll, els posa a la balança de l’amor, del desig, del goig però també a la de la tristesa, l’enyor i l’estima dels éssers volguts.

IX. REFLEXIÓ DEL POETA: El temps passa o passem les persones per l’espai-temps?

Autor del poemari, Enric Sanç

 X. COM CAMINAR SOBRE EL GEL: Quin és la funció que el poeta dóna a la paraula vidre present al títol? Evidentment parlem de fragilitat; fragilitat considerada com possible trencament però no com a derrota doncs al poemari no es parla de la vida com el camí inevitable cap a la mort sinó com el temps que ens permet estimar. Caminar sobre el gel és perillós però si ho fem amb cura, potser, podem travessar el riu adust de la vida. Al capdavall el poeta sembla dir-nos que hem d’estimar ara com vulguem: ja tindrà temps la memòria de recordar-nos les estimes.

XI. SEMPRE SOM NÀUFRAGS: Al llarg de la lectura del poemari podem intuir que el poeta necessita refermar-se perquè sap que és un nàufrag —com tots ho som— que intenta trobar les pròpies arrels i així fixar-se a la pell de la vida: un home sense arrels és un ser mort. Però per a aconseguir aquestes arrels hem de travessar fronteres, lluitar contra el temps i, com fa Enric Sanç, deixar paraules escrites, testimonis de la lluita pel gaudi, camins d’enllaç entre l’ahir i l’ara.

XII. SOBRE LA POÈTICA: Tots els poemes són una recerca, tant per al que escriu com per al que llig, per al que encara no els ha escrit i per al que encara no els ha llegit, per això ens trobem en una comunió d’afectes al voltant d’ells i els d’Enric Sanç compleixen ben bé aquesta tasca. Tota escriptura que posa l’accent en la naturalitat és poètica. Aquests versos són una talaia d’on es veu la vall de la vida. I en aquesta vall, terra incògnita, té lloc la necessària i autèntica voluntat de sobreviure. Envoltats d’interrogants, sí, però disposats a la lluita. Mai no són les ferides inútils.

XIII. CONSELL: Cal llegir aquest llibre amb cura, calma i afecte perquè com diu Enric Sanç al prefaci, els versos han estat escrits per amor.

Jesús Giron