En el desert dels meus ulls

Maria Carme Arnau i Orts (Alfara del Patriarca, l’Horta Nord) és una poeta valenciana que compta amb una obra important i sòlida. Ha estat inclosa en diverses antologies, ha publicat diverses obres de poesia des de 1996 i ha guanyat uns quants premis i mencions durant la seua brillant cursa poètica. També col·labora amb diverses revistes literàries i pertany al prolífic cercle poètic Argila de l’Aire, juntament amb, entre d’altres: Berna Blanch i Mari Carmen Sáez.

    Amb En el desert del meus ulls (2009), editat per Viena Edicions i pròleg de Jaume Pérez Montaner, obtingué el III Premi Especial de Poesia Goleta i Bergantí del Masnou 2008. El jurat estava format per Rosa Lentini, Vicenç Llorca i Juan Antonio Masoliver. Obri el llibre de poemes amb tota una declaració d’intencions:

Tots som un desert

petit i sorrenc.

    Dividit en dos parts: Arenes infinites i La sorra raspa la pell amb un total de quaranta-sis poemes de vers lliure on l’emoció, la intuïció i la decisió de la poeta marquen el ritme. Arnau, però, inclou dos sonets en el poema Paisatge amarg de rima el I: ABBA ABBA CDC EDE i el II: ABBA ABBA CD*E CD*E, amb una estructura interna ben definida. D’altra banda, els temes principals del poemari són la soledat, sobretot en la primera part, i la denúncia i el plany en la segona. Però tanca el poemari amb una confessió:

En el desert dels meus ulls, potser,

només hi ha un desig permanent:

trobar l’oasi amb les paraules.

    La poesia de Maria Carme Arnau naix de l’observació i la contemplació del mar i de la vida, de la reflexió profunda de la natura i el paisatge: «La vida és un degoteig de pluges cap a la mar». Utilitza un llenguatge ric i precís amb encertades imatges, que saben captar el subtil del mot líric d’un mode directe. Paraules belles que sobten el lector essencialment entre els diferents poemes que composen aqueix llibre.

ENRIC SANÇ
29 de maig de 2014

Article publicat en La Veu del País Valencià. 

La dansa de les hores

Seré breu: la llum de l’excel·lència, el ritme harmònic, la tècnica exquisida i l’acurada paraula arribà a la poesia valenciana en llengua catalana, entre poques d’altres,  amb l’obra Partitura laberint (1983) del poeta Antoni Ferrer i les seues següents: Cançó de bressol per a ajudar a benmorir galàxies (1986), Bagatel·les (1990), Cant espiritual (1992), Pietà (1993), Cant temporal (2000) i l’obra que ens ocupa La dansa de les hores (2006). Sense oblidar els seus inicis poètics en llengua castellana, com escrigué Isidre Martínez Marzo: «que no cal perdre de vista, per tal com ja en aquella tramesa prèvia prenien forma les inquietuds i els motius que orienten la seua trajectòria».

    Després d’una efervescent i desmesurada dècada dels setanta que tractava de significar l’acta de defunció del realisme poètic anterior: Joan Valls, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés, Emili Rodríguez-Bernabeu, Martí i Pol, Pere Quart o Lluís Alpera, -ni que fos una part de les seues obres- de la mà introductòria, potser, del reusenc Gabriel Ferrater. Tal vegada, mirant més cap a les innovacions europees més que la pròpia realitat valenciana del moment: l’analfabetisme en llengua pròpia, una literatura inexistent i un problemes culturals i polítics de pes. S’hi endinsaren, així, en una torre d’ivori amb trets avantguardistes, surrealistes, simbolistes, però, –i sempre des del meu parer- amb una poesia en prosa excessivament subjectiva, surrealista, hermètica, i en tot cas, difícil d’entendre o bastant cridanera que no sempre tenia en compte els nostres clàssics, ni el que jo humilment entenc com a transmissió d’unes idees o sentiments i la bellesa en la poesia. A més, com el temps ha demostrat, un intent fallit de dignificar la poesia i la literatura front la política. Tampoc seria just no reconèixer que en trets particulars, -molts d’ells, savis i literats d’immensa cultura que encara aletegen avui-, assoliren alguns versos i obres interessants per a la història de nostra literatura com Salvador Jàfer o Joan Navarro.

    Per això, la poesia ferreriana es distancià respecte a aquesta poesia dels setanta perquè sabé combinar la poesia moderna amb la cultura clàssica, farcida d’una gran varietat de models estròfics i mètrics, d’una manera àgil i magistral. Com Francesc Calafat, en aquesta ocasió encertadament, descrigué en Camp de mines: «tenen l’atractiu d’estar gestats com a composicions musicals, en les quals cada poema demana un to i un tempo concret», fent referència als seus dos primers llibres en vers escrits en català.

    La dansa de les hores ressegueix Ferrer amb les seues referències a la mitologia hel·lènic-llatina, a la religió judeo-cristiana i a la música clàssica, vertaders leitmotivs de la seua obra en vers. La mètrica sil·làbico-accentual emprada en aquesta ocasió, quasi en la totalitat de l’obra és l’alexandrí, un vers per definició cesurat. Que presenta dos hemistiquis de sis síl·labes cadascun (com la mètrica francesa). De forta tradició en la literatura catalana, el seu conreu ha estat llarg. També hi trobem, però, algun composició en decasíl·labs i algun vers solt encapçalant poemes de versos alexandrins. Entre els versos de deu síl·labes mètriques el més usat és amb cesura i dos hemistiquis el decasíl·lab mesurat a minore: és el vers per excel·lència de la poesia catalana i conforma una rica tradició medieval. En paraules de Francesc Collado: «és la seua poesia que camina entre el deler existencial de vegades neoromàntic; el retoricisme classicista neonoucentista i la reflexió paratextual». Fent referència als seus tres primeres llibres i destaca els referents ferrerians en Boscán, Góngora, Quevedo, Rilke, T.S. Eliot, Formosa, Foix, Brossa, Desclot o Pinyol.

    Fet i fet, podem trobar-hi en La dansa de les hores cinc parts clarament diferenciades: 1. Sol d’aigua. 2. Tessel·les per l’arena 3. Tres trens inexorables i un de llanda 4. Vint-i-quatre juejus de la Costera i 5. Foc últim. Inicia la primera part amb tota una declaració d’intencions:

Plou i fa sol. La llum s’agafa festa.

Ja seguirà com sempre la cursa inexorable.

Que ara vol mirar-se les bruixes pentinades

i veure com es queda el món, de ben rentat.

    La segona Tessel·les per l’arena ens transporta per «El vent de la pigota cristal·lina» per endinsar-nos en una «grata l’orla, la dermis, l’epitel·li / del vell mosaic romà, de la saviesa» i com a resultat «el sol busca tessel·les per l’arena», entre l’Aqüeducte dels Miracles, Termes, Teatre I i II, Yuste i Càceres. En la tercera part Tres trens inexorables i un de llanda la seua primera parada és a Xàtiva de «La mà de l’avi, sàvia, la meua m’arrecera», viatjant des de la Fira d’agost de Xàtiva, potser Alcoi denunciant des del pont de Sant Jordi els «obrers parats del tèxtil» i «El tren avança» cap al Tren de llanda. Les Vint-i-quatre juejus de la Costera conformen poemes amb imatges suggeridores i vives de tresors irrenunciables de la natura «com dins l’ànima dormen les hores més intactes», «els ulls cotó de l’avi», i de sobte «Es fa de nit. I em creixen els grill, els murs, les aigües». Família, records, enyorances marquen el ritme dels versos «D’aquesta penya estant, el meu reialme plore. / Que els horts se m’assecaven del Xúquer a l’Albaida. / Que rius amunt fugien els palmerars d’Alzira». Caldria no oblidar els poemes Castell de Xàtiva, Retrat reial o Guerra Civil, on el poeta rebutja les vileses i que «Avui, de sols i pluges, s’esborren creu i lletres». Tanca el poemari, signat a L’Eliana, en gener de 2006, un vers que considere sublim,  i que hi dóna títol al poemari: «Les hores m’han dansat. Somnie el seu foc alt».

    Antoni Ferrer i Perales (L’Alcúdia de Crespins, La Costera, 1943). Estudis de Filosofia i Teologia. Professor de Secundària. Membre, des de 1978, del Consell de redacció de la revista SAÓ i membre del CEL Centre d’Estudis Locals de l’Eliana del Camp de Túria. Aquesta tardor, si déu vol, i de la mà de l’editorial Denes els qui valorem la seua gran obra i l’apreciem esperem amb un inflexible neguit una nova entrega de la seua acurada, treballada i musical obra poètica.

ENRIC SANÇ

22 de maig de 2014

Article publicat a La Veu del País Valencià.

La rebel·lió dels plasticanimals

Els contes, les històries, els relats que conten els llibres per als més petits no només són arguments per ser narrats, imatges i dibuixos per gaudir visualment o idees per parlar de temes educatius, hi són també, i gairebé en primer lloc, elements per al joc. El llibre comença sent un objecte lúdic, una font de divertiment, sobretot en les edats més primerenques. De fet, La rebel·lió dels plasticanimals recorda llibres de finals dels anys vuitanta i principis dels noranta com Busca el tesoro de Hark,de R.L. Stine i editat per Daimon, 1986, El reto de las galaxias: La invasión androide, de Christopher Black en Susaeta ediciones, 1986 o La isla de los murmullos basat en Five have a mistery to solve de Enid Blyton ediciones junior (grijalbo), 1986.

   Aquests llibres usaven la tècnica de la narrativa hipertextual. Aquesta passa per canviar els conceptes d’autor i lector tradicionals, quan l’autor deixa en mans del lector l’establiment de nexes que guien el seu trajecte en la lectura. La hiperficció narrativa és un dels tipus de la narrativa hipertextual, és a dir, estan construïts en forma d’hipertext. En la narrativa hipertextual els rols de l’emissor i el receptor són intercanviables, els continguts són oberts, dependents de les eleccions de l’usuari. Un tipus d’aquesta narrativa és el llibrejoc, com el que ens ocupa. Aquest, no s’hi llig de principi a fi sinó que, s’hi ofereix el lector opcions sobre les accions que pot realitzar el personatge, habitualment narrat en segona persona. En cada opció s’indica una pàgina per on la història ressegueix segons l’acció escollida. L’hipertext es relacionà amb la més important literatura universal trencant la linealitat amb noves formes d’escriptura i lectura que intentaven autors com Joyce o Cortázar molt abans que el llibrejoc o l’hipertext electrònic fossin una realitat. Encarnava la idea del text obert i postulats com el d’Umberto Eco o la Teoria de la recepció d’Iser que propugnaven un lector actiu.

   Els llibrejocs clàssics pertanyen a una sèrie de llibres juvenils d’hiperficció explorativa: Choose your own Adventure. Aquesta sèrie començà a publicar-s’hi en anglès sota el segell Bantam Books de 1979 a 1998. El lector és el protagonista del llibre. Rere una introducció s’ofereix a aqueix la possibilitat de triar entre distintes opcions que determinaran el destí del protagonista. Cada opció li envia a una pàgina distinta, fet i fet, el relat passa de tindre una estructura ramificada. Poden haver-hi diferents finals depenent de la tria que hi faci. En aquests llibres es sol premiar la bonhomia, la intel·ligència o la prudència. Al mateix temps de ser lúdics són molt educatius perquè estimulen les ganes de llegir i la capacitat de decidir. Els nens aprenen així també que les seues decisions futures poden ser rellevants en la seua pròpia vida.

   El llibre es pot presentar com un objecte, com un instrument més del lleure, com una joguina, les formes, els dibuixos i els textos poder ser també una font de divertiment. Així en el llibre s'obren les pàgines, no només les que donen accés al seu contingut, sinó el seu paper mateix en forma de solapes, finestres i portes diferents al coneixement i l’entreteniment. De la mateixa manera, el llibre s'il·lumina, perquè la llum és part del seu contingut. Quan el llibre mateix és com un joc, cosa que succeeix amb La rebel·lió dels plasticanimals, un llibrejoc per llegir, el nen tria la teua pròpia aventura per a gaudir aprenent.

   Tanmateix, aquest llibrejoc presenta històries on el divertiment, l’aprenentatge, les línies i els dibuixos del llibre són el propi element del joc. El gaudi, doncs, està garantit. Els textos amaguen també endevinalles i endevinar mirant és més que entretingut i educatiu. Hi són altres de les moltes possibilitats del llibrejoc com a element lúdic. En el text, l’espai on més lliurement juguen les paraules, s’hi pot gaudir fins i tot quan s'amaguen, a través de preguntes, i s'oculten les pistes. Quan les paraules expliquen una educativa i bonica història com aquesta, es pot recrear amb personatges com els plasticanimals. Com? Amb imaginació, l’element comú del joc i la literatura. I Jordi Colonques ho assoleix amb La rebel·lió dels plasticanimals, i amb escreix.

   La rebel·lió dels plasticanimals és un llibrejoc per viure una aventura on tu ets el protagonista. Ta casa s’ha convertit en un paratge de bèsties salvatges. Hauràs de prendre les decisions correctes perquè la història tinga un bon final. Un enginyós relat sobre la classificació dels animals i la seua distribució arreu del planeta. Un divertit llibrejoc dins de la literatura de divulgació que t’ajudarà a conèixer la diversitat dels éssers vius i el teu enginy.

   Jordi Colonques (Vila-real, 1976), doctor en biologia i il·lustrador, ha publicat les novel·les Tothom sap que dos i dos fan quatre (1998), El ventre (2001), Sang i fetge (2001), Intersticial (2008) i Món animal (2010).

ENRIC SANÇ

21 de maig de 2014

La dolçaina màgica

La literatura infantil i juvenil s’inicià a Europa al segle XVIII amb la intenció de formar els més menuts. Fou al segle XIX quan sortiren obres i veus tan importants com les dels germans Grimm, Andersen, Stevenson i Mark Twain. El segle XX ressegueix plenament l’interès pels infants com també es mostrarà en el cinema i la televisió. Actualment, la literatura infantil i juvenil catalana és d’una gran qualitat i interès. Entre d’altres podem trobar-hi una gran quantitat d’autors i estudiosos del tema com: Gemma Lluch, Josep Antoni Fluixà, Ponç Pons, Gabriel Janer Manila, Miquel Ralló, Juli Capilla, Mercè Climent, Jordi Colonques, Enric Lluch, Manel Alonso, Joan Pla, Jordi Sierra i Fabra, Francesc Mompó, Ivan Carbonell, Berna Blanch, Mari Carmen Sáez, Laura Mur, Olga Besolí, Pep Castellano, Vicent Marçà, entre molts d'altres, i per suposat Joaquina Barba, autora de la rondalla: La dolçaina màgica, que a continuació ressenyem.

Joaquina Barba és i viu a la Safor, on exerceix de mestra, encara que també escriu literatura infantil i juvenil. És una dona compromesa amb l’educació que mira de reflectir els seus neguits socials als seus llibres. Fins ara, ha publicat: Sònia i els maquis, El braçalet de la princesa mora, Aixa, la xiqueta del desert, L’illa oblidada, Cel obert, SOS!, Bullying, Difícil decisió, La dolçaina màgica, Aixa arriba a l’escola, i recentment, Clariana Parc. En aquesta rondalla, La dolçaina màgica, Joaquina Barba conta les aventures d’Hipòlit, un pastoret que viu a les muntanyes. El lector trobarà amb un llenguatge acurat i senzill els camins i paisatges d’una geografia valenciana màgica. Hi haurà d’iniciar l’aventura per saber el secret d’una misteriosa dolçaina.

Quant al vocabulari, cal destacar el sarró: bossa de pell que usen els pastors per a portar principalment menjar, o el flabiol: una mena de flauta de set canons. I la descripció d’Hipòlit: «Era un xiquet de dotze anys, però tenia pensaments ben madurs per a la seua curta edat»; cal dir que els verbs de l’acció estan en passat i que hi ha una indefinició temporal i espacial, característica d’altres rondalles. També s’ha de destacar d’aquest conte l’ús d’expressions, frases fetes o refranys que s’hi troben com: «en un tres i no res». Així com l'estil narratiu de preguntes directes entre el narrador i el lector, fent-lo partícip en tot moment de la història. Un tipus de narració que sol reflectir maneres de viure pròpies de l’àmbit rural, amb presència de la nostra tradició, paisatges, menjars, comportaments que, en molts casos, han deixat de ser presents a la vida diària. A més, les fórmules de començament i acabament  no són les més genèriques o repetides en altres llibres de rondalles: «Jo parle de fa molt de temps; quan no hi havia cotxes i els carros tirats pels animals eren els amos i senyors de camins i sendes».

Els objectius que es treballen amb la seua lectura són: conèixer la cultura i les tradicions pròpies, descobrir la narració oral, aprendre diferents tipus de narracions i identificar part del nostre territori. I les competències bàsiques que s’assoleixen: d’aprendre a aprendre, coneixement i interacció en el món físic, artística i cultural, iniciativa i autonomia personal, així com la social i la ciutadana. La dolçaina màgica pertany al núm. 2 de la Sèrie Roja [a partir de 10 anys] de la col·lecció La Feram d’Onada Edicions. Amb una bella il·lustració a la portada de Noèlia Conca Francés. Un títol imprescindible perquè els xiquets es capbussen en una lectura més que recomanable.

ENRIC SANÇ
19 de maig de 2014

La set intacta

Jo també ho confesse: des que vaig llegir La set intacta, i, sobretot, després de llegir-ne tota la seua obra poètica que he gaudit al meu abast, no he pogut deixar de pensar que, –i amb açò no descobresc res nou ni estrany- Ramon Guillem és una de les veus més excel·lents i creatives entre els lletraferits actuals del País Valencià en llengua catalana, i molt probablement de tota la resta dels Països Catalans. Encara que amb diferents estils, al nivell de Ponç Pons, Marc Granell, Antoni Ferrer, Jaume Pérez Montaner, Manel Rodríguez-Castelló o Enric Sòria, per dir-ne uns quants. Recentment, Guillem ha rebut per aquest llibre el ben merescut XVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2014, i publicat a Pagès editors amb el núm. 164 de la col·lecció Biblioteca de la Suda.

    La contemplació del seu numen és suggeridora, expressiva i, fins i tot, plena d’una bellesa emocionant: «Com el núvol blanc / que voreja la borrasca / i fuig, / som el somni / que no vol despertar-se, / el desig de l’aigua / en la terra eixorca». Igualment suggeridors són els recursos formals utilitzats: un llenguatge plàstic que basteix l’edifici del poema, ric en múltiples matisos que aporten interrelacions lèxiques com l’adjectivació, metàfores imaginatives i sorprenents: «Sols el desig / entén la fúria / d’un mar en calma». Un treball acurat de llengua i d’expressió. El poeta busca respostes en un estat de quietud, amb el desig encès i la mirada encesa. Una poesia, tanmateix, eixuta i senzilla amb un gran poder evocador, la qual transmet imatges sensorials d’un món terrenal i proper. Fins i tot, Guillem invoca la llum i el coratge del vent:

A vosaltres us invoque,

corprés en la distància.

Tot i no escoltar-me

és per vosaltres que visc.

Fet i fet, una poètica intimista, que estilísticament presenta un domini del vers lliure: «Tenies set / i has begut».  Uns versos blancs que amaguen tota la saviesa, tota la força poètica, el sentit de la llengua del concepte de literatura que Guillem simbolitza. No segueix lleis mètriques, ni sil·làbiques, ni rítmiques, i la mesura resta a la lliure decisió del poeta. Malgrat, com diu el poeta Ramon Ramon, tots els seus poemes posseeixen un ritme treballadíssim com un mirall d'un ritme interior harmònic. Amb la bella excepció del poema Cos indefens: mil·limètricament estructurat en quatre estrofes de cinc versos tetrasíl·labs cadascun d’ells. On els quatre primers versos de cada estrofa són masculins i el cinquè vers femení en cada una de les estrofes, també. La longitud dels versos recorda, inexorablement, l’estil de Jaume Roig al seu Spill, o llibre de les dones. A més, el poema Un dia (pàg. 61) hom no ho podria assegurar, sobretot pel dubte del tercer vers, si la intencionalitat del poeta fou construir-se'l amb versos parasíl·labs.

El llibre de poemes, escrit a Catarroja entre els anys 2008 i 2013, s’inicia amb l’Exordi, una introducció de la composició literària on el poeta demana l’atenció i la benevolència del lector. Trenta-sis poemes dividits en el poema de l’Exordi i les dos parts, I i II, composen la resta d’aquest poemari. El primer poema La set intacta, tota una declaració d’intencions, li dóna el nom al llibre: «sempre a l’espera / del prodigi del cor i la paraula, / tan àvids de viure, / amb tota la set intacta». Ja la part I comença amb una citació d’Anne Sexton: «Something / cold is in the air, / an aura of ice / and phlegm». Classificació decimal universal és el poema on el poeta parla del seu ofici professional, a més d’escriptor: «Difícil ofici / aquest de classificar llibres». Al poema Ataràxia ens trasllada a un estat de tranquilitat, d’impassibilitat de la persona que no és torbat per cap desig ni passió: «Vaig morir / ja fa molts anys». Trist com un vaixell en un mar clos, cendra sobre cendra, en un malson i el seu cos indefens li deixen al poeta una pàgina en blanc fins arribar-hi al posicionament del poeta vers la seua professió d’escriptor: «plagis indecorosos / intertextualitats perverses, / síl·labes mal comptades / amb el terrible dubte / del dolent poema». La part II és encapçalada per una citació d’Adam Zagajewski i traduïda per Xavier Farré: «Qui sap, potser darrere el núvol negre / es diverteix una petita estrella». El primer poema d’aquesta segona part del poemari Roses en la neu està dedicat a Montserrat Bayà, fundadora i una de les ànimes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana que es va jubilar l’any 2012: «La fosca és ara / el cadàver d’un arbre / per on repta en secret / el cuc voraç de la llum ». Altres poemes interessants com Ocells, Atzar o Ars poetica, fins arribar a una nova dedicatòria a Marc Granell, que no tem l’incendi, Perill de foc: «Fes-te fosca, / vilesa còmoda / i cendra». O a Teresa Pascual, poeta i traductora saforenca: «Per la més petita escletxa / del mur més ferm i obstinat / la veritat del vers / s’escola».

Llavors, endinsant-nos en el seu món poètic, la poesia esdevé per a Guillem una eina de coneixement, amb què reflexiona sobre la fragilitat de l’existència i la fugacitat del temps. Expressa un món personal com un gran creador d’imatges que simbolitzen les seues idees i sentiments. Com els simbolistes, busca elaborar una poesia pura, perfecta i acurada, en què la bellesa es manifeste en aqueix valor simbòlic i en la musicalitat de les paraules. Com Baudelaire, iniciador del simbolisme, el poeta considera que la llengua literària és en si mateixa l’objectiu primordial de l’acte creatiu. El llenguatge poètic parla d’ell mateix, donant-li així un gran valor a les paraules en el poema: les paraules esdevenen símbols amb molts significats, que evoquen imatges suggerents. Deixant córrer la imaginació i interpretant la realitat amb metàfores i imatges agosarades, produint un efecte plàstic per la seua capacitat d’evocació de colors i formes, com un desig amagat del jo poètic. El poeta s’hi troba desolat per la realitat que l’envolta i es veu incapaç de transcendir-la mitjançant la paraula, ni explorant els instants ni el sentit més pur de les coses.

Fondíssim hivern, punyal fred

corglaçant-nos. Ara la pluja

és amarga com fruit de baladre.

    Deia Vicent Alonso del primer llibre publicat de Ramon Guillem: D’on gran desig s’engendra (1985) que centrava la reflexió poètica en «l’activitat demiúrgica del llenguatge i de la memòria», o «des de l’aillament que s’entotsola a bregar contra paraules sense carn». Seguidament al poemari L’hivern remot (1987) destaca el compromís amb la poesia com a dedicació de la vida a la bellesa, un ofici d’«esmoladors de paraules, de fetillers, de mags, d’estranys bojos». Un llibre de poesies com «un poema és el desig de la memòria», per curar ferides i interpretar la vida. Acceptava, així, l’ideari romàntic de l’art -el qual pense- no ha abandonat mai. Un llibre reflexiu amb un ritme cadenciós, equilibrat entre les idees que expressa i el simbolisme creat. Les ombres seduïdes (1990) ressegueix el seu camí de creació de la bellesa, l’edifici simbòlic bastit per elements de la natura. Després vingueren Terra d’aigua (1993), Solatge de sols (1999), Maregassa (2002), Celebració de la mirada (2005), Abisme i ocell (2010), com també l’antologia L’íntima realitat (1981-1996). Lectures totes elles amplíssimes i atractives, pel tractament dels grans temes de la literatura i l’art apassionat de fer versos. Hom pot entreveure el llegat de poetes romàntics com Blake, Keats, Coleridge, Novalis i Hölderlin, i poetes simbolistes com Baudelaire, Rimbaud, Nerval o Mallarmé o autors del segle XX com Cernuda, Valéry, Rilke, Dylan Thomas, T.S. Eliot, Saint John Perse, Trakl, Riba, Vinyoli, Martí i Pol..., en la poesia guillemiana.

    La dignificació de la poesia, separar la literatura de la política, per a concebre la poesia com a eixa experiència pròpiament poètica, com un exercici preciosista i un cabussament en el món interior propi. Aquesta manera d’entendre la poesia com l’han mantinguda les generacions dels setanta i vuitanta entre d’altres: Pere Bessó, Salvador Jàfer o Joan Navarro. Com Mallarmé digué: «la poesia està feta de paraules i no d’idees». Així, observem al poemari de Guillem gran part dels recursos estilístics emprats: els símbols, el ritme sincopat, l’ús sistemàtic de la metàfora i de tots els recursos basats en l’analogia. On els poemes giren al voltant de la percepció subjectiva de la realitat. La poesia de Guillem esdevé un esclat i una fuga per als sentits: «Després d’aquell silenci / que res no invocava, / ja no em pertorba cap silenci / ni el vent blanc de l’absència. / Potser no he nascut encara». Uns poemes, bàsicament preocupats pel llenguatge, més intimistes i evocadors de la realitat que l’embolcalla expressant una llengua emotiva i dúctil, un versos mínims, del silenci, amb pinzellades simbolistes per dir la paraula justa i imprescindible en un viatge interior de realisme intimista de reflexió del mateix poeta, meditatiu, i els temes que li persegueixen entre els estralls del temps: «Quina edat miserable / és aquesta? Més a prop / de l’esquerda voraç / que ha d’engolir-nos».

    Comptat i debatut, dit tot açò sobre el poeta i la seua obra, per a finalitzar el meu argumentari, cite, del pròleg de la Poesia reunida 1976-1999 de Marc Granell, el gran escriptor Vicent Alonso: «no se m’acut cap altra cosa que reivindicar el caràcter rigorosament individual de les lectures de textos poètics». I amb els darrers versos del darrer poema de Ramon Guillem, La fi del mot: «És per tu l’afany del sol / contra tot vestigi de naufragi».

ENRIC SANÇ

15 de maig de 2014

Article publicat a La Veu del País València.

Si em parles del desig

El desig carnal i la literatura han estat associats a l’ésser humà des l’inici dels temps. Ja en l'Antic Egipte, s’hi van redactar tractats sobre el sexe en alguns papirs,  on s’hi proposava la «confecció d'una imatge de l'amor». Tanmateix, els primers escrits de literatura eròtica es remunten a l'Antiga Grècia, entorn de l'any 400 aC, quan el dramaturg Aristòfanes va escriure l'obra de teatre «Lisístrata». També cal destacar «L’art d’estimar» d’Ovidi a Roma. Al segle IV, va aparèixer en l'Índia el «Kamasutra». Procedent de l'Orient Pròxim musulmà és l'obra medieval «Les mil i una nits», del segle IX. També d'origen musulmà és el manual «El jardí perfumat», de Cheik Nefzaoui. En Occident al segle XII sorgeix l'ideal de l'amor cortès i la «Divina Comèdia» de Dante entre d’altres. Amb el Renaixement sorgeix el «Decameró» de Boccaccio. A la Península Ibèrica es poden destacar el «Llibre del bon amor» de l'Arcipreste d'Hita o «La Celestina». Dissortadament, no va ser molt més perquè la moral cristiana no ho va permetre durant segles obscurs. Fet i fet, encara podem trobar fragments amb escenes eròtiques en el «Quixot» de Cervantes, en el «Tirant lo Blanch» de Martorell o, ja més proper, en l’«Ulisses» de Joyce.

    Segons Josep Pla la literatura catalana era: «pobra de tendresa, de voluptuositat, d’erotisme i de pornografia distingida». Potser per això, nostre autor Manel Alonso en aquest poemari: «Si em parles del desig», Premi de Poesia Antoni Matutano 2010, Vila d’Almassora i publicat per Onada Edicions, rendeix-hi un petit tribut o homenatge a alguns dels nostres escriptors, autors entre d’altres gèneres de novel·les i poemes eròtics com l’otosí Joan Olivares, el catarrogí Ramon Guillem o el cullerà Manel Joan i Arinyó. Alonso ha sabut barrejar l’art amatori entre els seus versos de forma enriquidora. Com Octavio Paz afirmava: «l’erotisme és una metàfora de la sexualitat, i la poesia, una erotització del llenguatge». Alonso revaloritza en uns versos lliures i una poesia blanca, l’erotisme subtil i la idea de l’amor en un llenguatge eròtic, sovint acurat i suggestiu. Vint-i-cinc poemes esparsos, on en l’últim s’inclouen trenta-un petits versos o breus poemes, encabits en un similar motlle estilístic.

    El subjecte líric es dirigeix a un “tu”, un subjecte amatori com resseguint un diàleg. Aqueix “jo” que hom suposa “dominador” i no es deixa dominar, per tant, en el terreny sexual per la repetició en les pàgines 11 i 20 d’un “Calla!” o en la pàgina 35 d’un “Abaixa’t les bragues!”. D’altres vegades el poeta s’adreça directament al lector en tercera persona com en una crida al voyeurisme i segons li convé en el seu temps poètic. Alonso, hedonista i coratjós, també es mostra i no s’amaga en el poema LA CASA A FOSQUES on el jo poètic s’escorre com a satisfacció del desig dels instints bàsics individuals. Per això el sexe li dóna plaer propi en els següents versos: «en l’inesgotable afany de fer l’amor / amb tu mateix». Podem apreciar-ne en alguns d’altres poemes les influències estellesianes o de Bernat i Baldoví en versos com: «SOBRE una taula el seu pubis» i «Com un bodegó, / el teu cos fruita i càntir. / Sadolla’ns de llum!» o la ja esmentada “Abaixa’t les bragues!”. També recorren el cos de l’estimada les traces de la tinta del paper amb la repetició de paraules com geografia o cartografies. En GANIMEDES, un dels meus poemes favorits, el poeta ens mostra aqueixa mitologia grega on hom suposa fa una denúncia de la pederàstia. Car, Zeus segrestà a Ganimedes com a catamita (amant jove homosexual i passiu), i li mostra la copa com a lluïssor del desig i el gaudi. Important quan obri i tanca aqueix poemari amb el verb agombolar. Alonso tracta ací de tenir sol·lícitament cura per fer tot allò que ell tot sol no podria o no sabria fer-ne. I no demana més que ser llegit pels seus lectors –allò que tot escriptor volgués.

    Per últim, Manel Alonso, veterà escriptor de trinxera, conrea diversos gèneres i temàtiques: l’assaig, la narració, l’article d’opinió, els contes, ressenyes literàries, la poesia, etc. Amb una ferma voluntat de ser-hi cada dia més una de les veus destacades de les nostres lletres va escriure aquest poemari sensual en la mirada. Com un intent agosarat, que va tindre el seu fruit en el Premi de la Vila d’Almassora, d’escriure aquesta poesia perquè arribe a un ampli lector. Des de la meua humil opinió, recomane la seua lectura, malgrat –pense- no és el millor que ha escrit. Sobretot, tenint en compte tot el que ha evolucionat els darrers quatre anys en quantitat i qualitat literària. Trobaran vostès ací una poesia íntima, eròtica -sense pujar-se massa de to-, evocativa en l’expressió i la construcció d’un ésser poètic amb un esperit concupiscent i voluptuós.

ENRIC SANÇ
10 de maig de 2014

Article publicat a La Veu del País Valencià.