Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dilluns, 5 d’agost de 2013

Encesa fotografia

Alexandre Navarro i Antoni Ferrer.

A la fresca del corral i de la parra de l'Ateneu de Bétera el poeta Antoni Ferrer va presentar, magníficament, el nou poemari d'Alexandre Navarro “Encesa fotografia”, editat per Germania. Com a assistents a l'acte han figurat noms il·lustres de nostres lletres, entre altres, Francesc Mompó, Vicent Partal, Albert Dasí, Manel Alonso, Antoni Martínez (poeta i editor de Germania), etc., i companys de versos de LletrAEdeta (nou grup de poetes del Camp de Túria), Joan Castellano, Jesús Girón i Enric Sanç, on es troba inclós el mateix autor. Recolzant així al lletraferit de Nàquera, Navarro. Encara que com ell mateix va dir a Bétera es trobava com a la seua segona casa (això sí, no cal dir-ho als seus veïns).

Ateneu de Bétera
 
Independentment del que es va dir allà pel seu autor i el Ferrer, escrivim cinc cèntims del que la lectura del poemari ens ha evocat. Aprofitant també les necessàries explicacions de Navarro sobre els seus versos i la eloqüència i intel·lectualitat dels presentadors, gosem a fer aquesta petita i humil ressenya i exposició. Navarro és un poeta que al menys a nostres terres i una mica més enllà no necessita massa descobriment, però.

Alexandre Navarro i Tomàs (Nàquera, el Camp de Túria, 1972) és un amant de conrear les lletres que està dotat per a fer poesies des de fa molts anys. Ja per l'any 1992, amb tan sols vint anys, li fou publicat un recull “La nit dolça arriba” el qual guanyà l'accèsit als 1ers premis DISE. I allà per l'any 1995 a Sagunt en la editorial Ardeas Poesia ja va publicar un primer poemari “Ex-vot” (Presentalla, retauló). A més a més publicà molts més llibres, obtingué nombrosos premis literaris i ha publicat estudis sobre toponímia, història de la sanitat local i la poesia de Vicent Andrés Estellés, així com abundants articles de crítica literària.

LletrAEdeta: J. Girón, J. Castellano, A. Navarro i E. Sanç

Els que hem tingut la sort de conèixer-lo literàriament i personal podem declarar que ens sembla un escriptor molt detallista i curiós. Que li agrada conèixer i escatir tot allò que l'envolta. Un gran estimador de la història, la llengua, la literatura, al cap i a la fi de la terra que l'ha expel·lit. Ben orgullós dels seus avantpassats i del legat que ens han deixat. Tot açò i molt més podem trobar al seu nou i tan esperat poemari. Però que ho podem resumir amb una tendra i senzilla paraula de tan sols quatre lletres: AMOR. Perquè si alguna cosa trobem en aquest llibre és això, l'amor com a fil conductor entre els poemes. Amor per totes les coses que el poeta s'estima i fa seues. Prova de la seua curiositat i estima vers el passat i nostra terra és el seu poema VIII on hi ha una nota a peu de pàgina que ens aclareix el terme Saloquia al castell de Xàtiva amb paviment d'espiga: “Com si no hagueres estat, tu, és ara quan passe / la mà pel paviment dit de la saloquia / i aquesta espiga sempre granada se m'obrirà”.

Navarro ens presenta un treball poètic, de cinquanta-sis poemes, intens “Una manera, un motiu d'escriure, / amb urgència, amb inquietud, / amb tot allò que no saps i que m'empeny”, engendrat a Nàquera entre els 18 de gener i el 5 de febrer de 2013, i consistent, on l'amor es emprat com mitjà d'una obra sentimental i força comunicada, aparentment obrada bruscament sense a aturar-se a pensar-hi. Res més lluny de la realitat, el seu impuls es meditat i utilitza un llenguatge acurat fruit del seu enginy, bagatge literari i cultural, i la seua habilitat amb les lletres adquirida en el temps. Aquesta “Encesa fotografia” ens evoca a nostre passat recent, al present i a un futur pròxim desitjat. “Així com el pacient picapedrer / alfarrasa, hàbil, la duresa / del bloc de pedra...”, aquest bloc de pedra, el paper i la llapissera, com a la seua matèria primera “com una casa / plena de llapisseres: / sempre a punt / per a ser escrit”. Així amb una tècnica exquisida, Navarro, ens dibuixa mapes i retrats, malgrat que el seu llibre s'enquaderne amb les barbes o els plecs sense tallar “El llibre intons / del teu desig”.

Alexandre Navarro
 
Després de quasi deu anys de silenci, podem dir com ell: “T'he esperat. / Els meus llibres, que m'abracen / captius i desarmats”. També podem gosar a afirmar que aquesta obra no és perfecta, car l'única perfecció segons les tradicions religioses és déu, i així l'ésser humà, amb humilitat, tan sols podem acostar-nos a aquesta perfecció “Afirmen els místics / que la perfecció / és obra exclusiva de Déu.” Però com afirma el poeta açò és un error, car no els místics no coneixen el numen o la musa que els inspira “Quin greu error! / Jo els disculpe, però. / No et coneixen.” Fins i tot Navarro ens sedueix amb la paraula i els seus coneixements sobre els símbols i aquesta “desitjada i cercada” perfecció per tothom: “amb un octògon, que és símbol / de perfecció, per als àrabs / i per als poetes, i saber imperfecta / aqueixa perfecció...”, on per al nostre parer fa una crida novament a la humilitat i al treball del poeta que com Dylan Thomas no escriu per ambició o per pa, sinó per al cor secret dels amants.



Navarro, amb uns mots aparentment senzills i humils, treballats amb poques hores, sempre ens transporta a un món mig real mig oníric acompanyat d'amor i d'una encesa imatge, fotografia, que l'evoca aquesta continua i perdurable estima “El teu goig, / inundable.”, per a així “...recórrer-la tota / en un centímetre / de la teu pell.” Un escultor de les paraules que no sens manca de neguit es dedica a “Enquadernar / els pensaments de tu: / posar-li parets / a tanta ànsia.” Però al mateix temps haguera volgut ser pintor: “M'haguera agradat ser pintor / en estil gòtic internacional, / posem per cas, per fer-te / més o menys immortal”. Pintor, escultor o escriptor, em sembla ben assolida entre estrofes aquesta “desitjada” immortalitat, malgrat que “No sóc pintor, però. / La teua immortalitat, doncs, / morirà amb mi.”

Amb la lectura d'aquest poemari també es pot gaudir de referents grecollatins ja que un poble expressa en la seua literatura, de manera perdurable, la intel·ligència i les ànimes pròpies. Així un escriptor com Alexandre Navarro tracta de donar a la seua obra literària una forma personal del mode possible més bell. Així ens mostra en cada vers afaiçonat el llarg passat de nostre poble. “Havia de ser el moscatell, / el dolç raïm d'Alexandria, / que li parlava de tu al Temps / en àrab i en grec, portat / per llatins...”. “Com els fabulosos aljubs de Constantinoble”.



Moltes més referències i algun vers on s'anomena al poeta portuguès Pessoa, deixàrem d'escoliar per a què l'estrenu lector gaudesca de les seues pròpies troballes. La poesia serveix a l'home per a retornar als seus centres profunds, com escrigué Vinyoli tot viu i mor en el poema”, per això podem tancar aquesta petita ressenya engrescant la lectura d'aquest nou poemari de l'amic Alexandre, i com va concloure l'acte de presentació, el mateix lletraferit naquerà, amb un dels seus versos: “FINS ACÍ ARRIBÀ LA RIUADA”.


ENRIC SANÇ 
3 d'agost de 2013

Ressenya publicada a La Veu del País Valencià.

4 comentaris:

  1. Quantes veritats juntes, Enric. T'ho has "currat". Alexandre estarà content.
    Salut i poesia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt amable, Jesús. He tractat de fer-ho el millor possible. Si a més a més tenim en compte l'alçada de l'autor, la seua obra i el presentador, Antoni Ferrer... Ai, abraçada, company.

      Elimina
  2. Hola, Enric,
    Gràcies per contar-nos la presentació. Ja havia vist la informació perquè Jesús l'havia posada al Facebook, M'hauria agradat anar-hi però tenia altres plans per dissabte (ocupacions de mare)...
    Les meues felicitacions a Alexandre Navarro, hem d'animar la biblioteca local per adquirir el llibre per a poder gaudir d'ell.

    Abraçada

    ResponElimina
  3. Tot i que no vaig poder assistir, la ressenya em sembla magnífica!

    ResponElimina

Elogi del no-res