Agost és el mes més cruel

José Luis Parra

AGOST ÉS EL MES MÉS CRUEL

A Enric Sòria

No és l'estiu el temps de la benaurança;
ja no.
Ni tan sols és agost
el mes del més radiant, ple del seu poder
de la carn. No ací, no ara, en l'aire estancat
del suburbi . Hi va haver, sí,
estius més hospitalaris,
qui sap si feliços -tantes trampes
ens tendeix la memòria...-, però el cos era jove
i intacta l'esperança floria.
Ja visc en el després aquest futur
lluminós que ara es revolta
desoladora pèrdua del regne.
Ni en el més neguit de la cruïlla
haguessis pressentit aquest desert.
Es podreixen els records, s'evaporen;
de vegades reverberen com ossos calcinats .
Has desgastat la paraula mort,
has omplert la boca amb la paraula mort
fins a deixar el seu nom sens tast i gairebé sens sentit
en un festí inacabable.
Com nomenar llavors el tremolor que, bruscament,
a la nit et desperta?

                                     Aquesta pau...,
aquest pànic fred
en escoltar en el silenci
el gran cruixit de la vida...

Tant de bo arriben aviat les pluges de la tardor,
dilueixen la calitja de la llum,
torne algun amic...

Perquè pesa la vida clausurada,
el salt de la bèstia suspès en l'aire.
Han cremat els boscos i respire les seues cendres.
NO;
no és l'estiu el temps de la benaurança.

(Traducció del castellà: Enric Sanç)

AGOSTO ÉS EL MES MÁS CRUEL

A Enric Sòria

No es el verano el tiempo de la dicha; ya no.
Ni siquiera es agosto
el mes de los radiantes apogeos
de la carne. No aquí, no ahora, en el aire estancado
del suburbio. Hubo, sí,
veranos más hospitalarios,
quién sabe si felices -tantas trampas
nos tiende la memoria...-, pero el cuerpo era joven
e intacta la esperanza florecía.
Ya vivo en el después. Ese futuro
luminoso que ahora se revela
desoladora pérdida del reino.
Ni en la más inquietante encrucijada
hubieras presentido este desierto.
Se pudren los recuerdos, se evaporan;
a veces reverberan como huesos calcinados.
Has desgastado la palabra muerte,
has llenado tu boca con la palabra muerte
hasta dejar su nombre sin sabor y casi sin sentido
en un festín inacabable.
¿Cómo nombrar entonces el terror que, bruscamente,
en la noche te despierta?

                                             Esa quietud...,
ese pánico frío al escuchar en el silencio
el gran crujido de la vida...

Ojalá lleguen pronto las lluvias del otoño,
diluyan la calima de la luz,
regrese algún amigo...

Porque pesa la vida clausurada,
el salto de la bestia suspendido en el aire.
Han ardido los bosques y respiro sus cenizas.
NO;
no es el verano el tiempo de la dicha.

JOSÉ LUIS PARRA. "La pérdida del reino" POESIA EDICIONS DE LA GUERRA & CAFÉ MALVARROSA. València, 1997.