D'històries i surrealisme faller

Fa uns quants anys d'això, recorde que al poble on visc només hi havia dues o tres falles, ara n'hi ha huit o nou. En tot cas, em  disculpareu de no saber-ne exactament quantes, perquè, comptat i debatut, de ben xicotet mai no he sabut mostrar massa interès ni entusiasme per les falles. Tampoc m'havia agradat la multitud de gent, els passacarrers, el soroll i l’olor de la traca, el sarau dels músics, els carrers  tallats, vestir-me de faller; fins i tot trobava ridícul a qui ho feia. Malgrat que els meus pares s'havien apuntat a la nova falla del poble amb els seus amics, i a la meua germana sí que li feia comboi totes aquestes coses. Però, tal com deia Joan Fuster al seu Combustible per a Falles (1967), “a fi d'evitar equívocs imprudents i innecessaris, convindrà que el lector sàpiga, ja des d'ara, que aquest article no és, precisament, un pamflet contra les falles”. No trobaran vostès tampoc cap propòsit de panegíric. Només unes pinzellades, cinc cèntims, d'història i àcida crítica cap a la manipulació certa de la festa, i uns quants mots i experiències afables.

            Però anem pas a pas, entre d'altres coses perquè molts anys després he après a conviure amb elles. No, no us penseu que m'he fet faller, però sí que me les estime en part.  Haver-hi viscut uns quants anys a l'estranger, visitar altres ciutats, conèixer diverses cultures i gents diferents, em vam fer despertar el cuquet que portava als meu interior per redescobrir el meu país a la tornada d'una llarga estada fora, i això incloïa les festes i les tradicions més folklòriques. De fet, quan vénen amics de l'estranger, solc fer sempre la mateixa ruta: una mascletada, unes cassalles, un bon arròs al Palmar, un passeig en barca gaudint del crepuscle roig del vespre de l'albufera, una orxata a Alboraia. I, com no, la nit del foc assaborida amb un tast d'algun bunyol de carabassa o xocolata, i la cremà d'alguna falla.  Fins i tot considere meua la falla Na Jordana (nom del mateix carrer del barri del Carme on va nàixer el meu pare), pels seus monuments, per les seues crítiques, burles i sàtires sempiternes, i és estrany l'any que no passe a visitar-la. No sé si podríem dir a aquest comportament enfront de les falles: veure el bou des de l'entrebanc. Ara bé, jo gaudesc molt d'aquesta festa com un turista més quan vénen els amics o familiars forans que no ho coneixen encara. En cas contrari, puc aprofitar si tinc l'ocasió en fer una escapada fora o simplement tractar de fugir de la gentada i els sorolls.

            Al capdavall, llegesc tot el que em cau a les mans per curiositat i el que les parpelles em poden permetre abans de cloure els ulls a la nit, siguen o no les Falles. Llavors, recorde un text de Santi Cortés Carreres de la Biblioteca Sanchis Guarner on destacava l'any 1937 com a les falles de la guerra i perquè aquesta data marcava l'inici i la fi de dues interpretacions oposades de la dinàmica fallera. En efecte, aquell any, s'organitzaren les darreres falles de la República a València i es plantà la primera falla del franquisme a Toledo. Aquest fet, que hui diríem insòlit per voler trasplantar una festa mediterrània en una població de l'altiplà, tractava d'assumir durant el lapse de la guerra la represa de les falles, en llur dimensió més rància i conservadora. El propòsit fou la instrumentalització ideològica de les festes públiques, per a convertir-lo en arma de lluita simbòlica contra l'enemic esquerrà. No sé si el meu iaio patern sabia aquestes coses, perquè el vaig perdre molt jove. Al capdavall, pels relats de la família i les fotografies en blanc i negre, es veu que ell era molt activament faller, i així li ho va inculcar a algunes de les seues nétes. De tota manera, ara com ara, som persones molt més preparades i informades que no pas fa quaranta o cinquanta anys, en ple règim del Cabdill. D'antuvi, si fa no fa, tothom que siga una mica preocupat per la nostra cultura sap o hauria de saber com personatges de la nostra història de la mida de Jaume I, sant Vicent Ferrer, Lluís Vives, els Borja, foren reduïts a simples titelles, assimilats pel nacionalisme espanyolista i utilitzats alhora com a coartada per demostrar l'esperit connivent del franquisme amb els regionalismes inofensius i sucursalistes, com per dissort amb el pas del temps ha esdevingut el nostre. El món faller, la tabola popular, no deixa de ser un reflex de la mateixa societat valenciana. Ens agrade o no. De fet, tal com es segueix a l'obra de Francesc Viadel No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (assaig molt més que recomanable), podem constatar que el món faller va jugar un paper cabdal a la transició i l'anomenada Batalla de València. On ressalta dos factors de pes: la instrumentalització política d'aquest valencianisme faller i de l'altra, l'abandó de les falles per part del nacionalisme, així com del Corpus o dels Miracles Vicentins. Ens recorda els problemes des del règim franquista, l'any 1962 que va ser cremat un ninot de Joan Fuster i com les autoritats defensaven aquesta vessant conservadora de les falles.

            Parlar de la història i actualitat de les falles, però, també és parlar dels seus Llibrets de falla i dels seus poetes valencians festius i populars. Com de Josep Bernat i Baldoví nascut a Sueca el 19 de març de 1809: “I, per no ser espanyol, / seria jo, en corfa i molla / carabassa o caragol.”, qui va ser autor dels primers llibrets de falla (1855). Llavors, el primer llibret de falla va ser el llibret de la plaça de l'Almodí que data de l'any 1855. Aquesta publicació va aparèixer com una sèrie de fulls enquadernats que contenien únicament l'explicació de la falla , i on venien els nens a peu d’aquesta. Es titulava: El conill , Visenteta i Don Facundo, i en ell es feia gala d'una poesia eròtico-satírica de la qual existeixen encara en l'actualitat mostres. No obstant, el primer premi per al millor llibret de falla va ser anys després per a Rafael Azopardo de la falla de sant Gil en 1903. Va ser la institució Lo Rat Penat amb “deu lliures ab diners i un plat de glòria”. Així els llibrets durant tots aquests anys han anat evolucionat fins a arribar als llibrets que es fan avui en dia en totes les falles valencianes.

            D'altra banda, el surrealisme és superrealisme, un moviment literari i artístic que intenta sobrepassar la realitat impulsant amb automatisme psíquic l'imaginari i l'irracional. Pretén d'expressar amb la paraula, per escrit o d'altra manera, el funcionament real del pensament. Així. el surrealisme es basa en el món oníric dels somnis i en el subconscient. Tanmateix, la definició popular del terme s'acosta més a l'absurd, la realitat destrellatada. Com s'evidència a les Falles. Des de principis del segle XX prenen les Falles model farcit de barroquisme i naturalisme grotesc. Salvador Dalí va fer l'esbós de la falla, anomenada aleshores plaza del Caudillo, la falla oficial del Foc a l'any 1954. La falla reflectia perfectament el surrealisme de Dalí. Però la falla no va agradar ni als fallers ni al Gremi Artesà d'Artistes Fallers. Que per aquell temps eren més acostumats a l'immobilisme i al barroquisme de l'època. Fins i tot Joan Fuster, en una carta enviada a Ernest Martínez Ferrando pel març de 1954, li comunicava que la falla de Dalí “és una cosa insípida”. Una vegada més la innovació a València i al món oficial faller es topetava amb la sacrosanta tradició. No obstant, actualment l'Ajuntament de València la inclou com una de les falles a tenir en compte. Açò és el que hom pot afirmar, finalment, com a justícia fallera.

            A l'últim, amb això, quan parlem de surrealisme -en paraules del professor de la Universitat de València Gil-Manuel Hernàndez i Martí- en les falles ens referim a una altra cosa. Perquè el surrealisme faller és sinònim d'humor absurd i grotesc, de sàtira destrellatada. I accions hilarants producte de situacions increïbles. L'humor faller implica aquest humor que hom popularment bateja com a surrealista. Però aquest surrealisme faller no té res a veure amb Dalí ni amb André Breton. Més bé seria l'estil de José Luis García Berlanga. De fet, els personatges de Berlanga eren autèntics ninots i els ambients que retratava esdevenien falles. Per això l'estil berlanguià és l'estil faller on es cremen uns cadafals efímers, a més de les persones i la seua organització així com les excentricitats de la festa. Ací surrealisme equival a, com diu Hernàndez i Martí, contradicció, esquizofrènia, deliri, estupidesa, rialla, ingenuïtat, coentor, prepotència, ridícul, vulgaritat, entusiasme, exhibició, exuberància, espectacle, il·lusió, és a dir, festa.

ENRIC SANÇ

7 de febrer de 2014

Article publicat a la revista anual del Club A la Nostra Marxa. MARXA POPULAR FALLERA. Núm. 13, València, març 2014.