Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dijous, 15 de maig de 2014

La set intacta

Jo també ho confesse: des que vaig llegir La set intacta, i, sobretot, després de llegir-ne tota la seua obra poètica que he gaudit al meu abast, no he pogut deixar de pensar que, –i amb açò no descobresc res nou ni estrany- Ramon Guillem és una de les veus més excel·lents i creatives entre els lletraferits actuals del País Valencià en llengua catalana, i molt probablement de tota la resta dels Països Catalans. Encara que amb diferents estils, al nivell de Ponç Pons, Marc Granell, Antoni Ferrer, Jaume Pérez Montaner, Manel Rodríguez-Castelló o Enric Sòria, per dir-ne uns quants. Recentment, Guillem ha rebut per aquest llibre el ben merescut XVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2014, i publicat a Pagès editors amb el núm. 164 de la col·lecció Biblioteca de la Suda.

    La contemplació del seu numen és suggeridora, expressiva i, fins i tot, plena d’una bellesa emocionant: «Com el núvol blanc / que voreja la borrasca / i fuig, / som el somni / que no vol despertar-se, / el desig de l’aigua / en la terra eixorca». Igualment suggeridors són els recursos formals utilitzats: un llenguatge plàstic que basteix l’edifici del poema, ric en múltiples matisos que aporten interrelacions lèxiques com l’adjectivació, metàfores imaginatives i sorprenents: «Sols el desig / entén la fúria / d’un mar en calma». Un treball acurat de llengua i d’expressió. El poeta busca respostes en un estat de quietud, amb el desig encès i la mirada encesa. Una poesia, tanmateix, eixuta i senzilla amb un gran poder evocador, la qual transmet imatges sensorials d’un món terrenal i proper. Fins i tot, Guillem invoca la llum i el coratge del vent:

A vosaltres us invoque,
corprés en la distància.
Tot i no escoltar-me
és per vosaltres que visc.

Fet i fet, una poètica intimista, que estilísticament presenta un domini del vers lliure: «Tenies set / i has begut».  Uns versos blancs que amaguen tota la saviesa, tota la força poètica, el sentit de la llengua del concepte de literatura que Guillem simbolitza. No segueix lleis mètriques, ni sil·làbiques, ni rítmiques, i la mesura resta a la lliure decisió del poeta. Malgrat, com diu el poeta Ramon Ramon, tots els seus poemes posseeixen un ritme treballadíssim com un mirall d'un ritme interior harmònic. Amb la bella excepció del poema Cos indefens: mil·limètricament estructurat en quatre estrofes de cinc versos tetrasíl·labs cadascun d’ells. On els quatre primers versos de cada estrofa són masculins i el cinquè vers femení en cada una de les estrofes, també. La longitud dels versos recorda, inexorablement, l’estil de Jaume Roig al seu Spill, o llibre de les dones. A més, el poema Un dia (pàg. 61) hom no ho podria assegurar, sobretot pel dubte del tercer vers, si la intencionalitat del poeta fou construir-se'l amb versos parasíl·labs.


El llibre de poemes, escrit a Catarroja entre els anys 2008 i 2013, s’inicia amb l’Exordi, una introducció de la composició literària on el poeta demana l’atenció i la benevolència del lector. Trenta-sis poemes dividits en el poema de l’Exordi i les dos parts, I i II, composen la resta d’aquest poemari. El primer poema La set intacta, tota una declaració d’intencions, li dóna el nom al llibre: «sempre a l’espera / del prodigi del cor i la paraula, / tan àvids de viure, / amb tota la set intacta». Ja la part I comença amb una citació d’Anne Sexton: «Something / cold is in the air, / an aura of ice / and phlegm». Classificació decimal universal és el poema on el poeta parla del seu ofici professional, a més d’escriptor: «Difícil ofici / aquest de classificar llibres». Al poema Ataràxia ens trasllada a un estat de tranquilitat, d’impassibilitat de la persona que no és torbat per cap desig ni passió: «Vaig morir / ja fa molts anys». Trist com un vaixell en un mar clos, cendra sobre cendra, en un malson i el seu cos indefens li deixen al poeta una pàgina en blanc fins arribar-hi al posicionament del poeta vers la seua professió d’escriptor: «plagis indecorosos / intertextualitats perverses, / síl·labes mal comptades / amb el terrible dubte / del dolent poema». La part II és encapçalada per una citació d’Adam Zagajewski i traduïda per Xavier Farré: «Qui sap, potser darrere el núvol negre / es diverteix una petita estrella». El primer poema d’aquesta segona part del poemari Roses en la neu està dedicat a Montserrat Bayà, fundadora i una de les ànimes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana que es va jubilar l’any 2012: «La fosca és ara / el cadàver d’un arbre / per on repta en secret / el cuc voraç de la llum ». Altres poemes interessants com Ocells, Atzar o Ars poetica, fins arribar a una nova dedicatòria a Marc Granell, que no tem l’incendi, Perill de foc: «Fes-te fosca, / vilesa còmoda / i cendra». O a Teresa Pascual, poeta i traductora saforenca: «Per la més petita escletxa / del mur més ferm i obstinat / la veritat del vers / s’escola».

Llavors, endinsant-nos en el seu món poètic, la poesia esdevé per a Guillem una eina de coneixement, amb què reflexiona sobre la fragilitat de l’existència i la fugacitat del temps. Expressa un món personal com un gran creador d’imatges que simbolitzen les seues idees i sentiments. Com els simbolistes, busca elaborar una poesia pura, perfecta i acurada, en què la bellesa es manifeste en aqueix valor simbòlic i en la musicalitat de les paraules. Com Baudelaire, iniciador del simbolisme, el poeta considera que la llengua literària és en si mateixa l’objectiu primordial de l’acte creatiu. El llenguatge poètic parla d’ell mateix, donant-li així un gran valor a les paraules en el poema: les paraules esdevenen símbols amb molts significats, que evoquen imatges suggerents. Deixant córrer la imaginació i interpretant la realitat amb metàfores i imatges agosarades, produint un efecte plàstic per la seua capacitat d’evocació de colors i formes, com un desig amagat del jo poètic. El poeta s’hi troba desolat per la realitat que l’envolta i es veu incapaç de transcendir-la mitjançant la paraula, ni explorant els instants ni el sentit més pur de les coses.

Fondíssim hivern, punyal fred
corglaçant-nos. Ara la pluja
és amarga com fruit de baladre.

    Deia Vicent Alonso del primer llibre publicat de Ramon Guillem: D’on gran desig s’engendra (1985) que centrava la reflexió poètica en «l’activitat demiúrgica del llenguatge i de la memòria», o «des de l’aillament que s’entotsola a bregar contra paraules sense carn». Seguidament al poemari L’hivern remot (1987) destaca el compromís amb la poesia com a dedicació de la vida a la bellesa, un ofici d’«esmoladors de paraules, de fetillers, de mags, d’estranys bojos». Un llibre de poesies com «un poema és el desig de la memòria», per curar ferides i interpretar la vida. Acceptava, així, l’ideari romàntic de l’art -el qual pense- no ha abandonat mai. Un llibre reflexiu amb un ritme cadenciós, equilibrat entre les idees que expressa i el simbolisme creat. Les ombres seduïdes (1990) ressegueix el seu camí de creació de la bellesa, l’edifici simbòlic bastit per elements de la natura. Després vingueren Terra d’aigua (1993), Solatge de sols (1999), Maregassa (2002), Celebració de la mirada (2005), Abisme i ocell (2010), com també l’antologia L’íntima realitat (1981-1996). Lectures totes elles amplíssimes i atractives, pel tractament dels grans temes de la literatura i l’art apassionat de fer versos. Hom pot entreveure el llegat de poetes romàntics com Blake, Keats, Coleridge, Novalis i Hölderlin, i poetes simbolistes com Baudelaire, Rimbaud, Nerval o Mallarmé o autors del segle XX com Cernuda, Valéry, Rilke, Dylan Thomas, T.S. Eliot, Saint John Perse, Trakl, Riba, Vinyoli, Martí i Pol..., en la poesia guillemiana.


    La dignificació de la poesia, separar la literatura de la política, per a concebre la poesia com a eixa experiència pròpiament poètica, com un exercici preciosista i un cabussament en el món interior propi. Aquesta manera d’entendre la poesia com l’han mantinguda les generacions dels setanta i vuitanta entre d’altres: Pere Bessó, Salvador Jàfer o Joan Navarro. Com Mallarmé digué: «la poesia està feta de paraules i no d’idees». Així, observem al poemari de Guillem gran part dels recursos estilístics emprats: els símbols, el ritme sincopat, l’ús sistemàtic de la metàfora i de tots els recursos basats en l’analogia. On els poemes giren al voltant de la percepció subjectiva de la realitat. La poesia de Guillem esdevé un esclat i una fuga per als sentits: «Després d’aquell silenci / que res no invocava, / ja no em pertorba cap silenci / ni el vent blanc de l’absència. / Potser no he nascut encara». Uns poemes, bàsicament preocupats pel llenguatge, més intimistes i evocadors de la realitat que l’embolcalla expressant una llengua emotiva i dúctil, un versos mínims, del silenci, amb pinzellades simbolistes per dir la paraula justa i imprescindible en un viatge interior de realisme intimista de reflexió del mateix poeta, meditatiu, i els temes que li persegueixen entre els estralls del temps: «Quina edat miserable / és aquesta? Més a prop / de l’esquerda voraç / que ha d’engolir-nos».

    Comptat i debatut, dit tot açò sobre el poeta i la seua obra, per a finalitzar el meu argumentari, cite, del pròleg de la Poesia reunida 1976-1999 de Marc Granell, el gran escriptor Vicent Alonso: «no se m’acut cap altra cosa que reivindicar el caràcter rigorosament individual de les lectures de textos poètics». I amb els darrers versos del darrer poema de Ramon Guillem, La fi del mot: «És per tu l’afany del sol / contra tot vestigi de naufragi».

ENRIC SANÇ
15 de maig de 2014
Article publicat a La Veu del País València.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Elogi del no-res