Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

divendres, 2 d’octubre de 2015

Stefan Zweig

«Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona»

Entre totes les possibles conseqüències del plaer inefable de llegir una petita però rodona novel·la com aquesta, podem trobar una bastant fatal. Hi genera addicció: voler-ne més, com tot just a l'endemà de gaudir d’una bona nit de sexe, ens mirem a l'espill i ens diem: i ara què? En volem més i millor. Però això hi és possible? Perquè no és fàcil acabar d’assaborir la millor mel d’Alta Muntanya i passar-te de cop a tasts agres que et puguen deixar mala boca. Car, t’hi agafes qualsevulla obra d’altre autor, i et trontollen els mots front els teus ulls. Res no encaixa, les frases no flueixen. Les pàgines esdevenen feixugues. Ja no hi trobes al full la brevetat necessària, el silenci just, la paraula oportuna, un món fotografiat al mil·límetre. No sóc jo, però, que pel que fa a penes no en sé de literatura ni res, qui vaja a descobrir tan gran escriptor. Tan sols he tingut el gust de compartir aquesta lectura amb vosaltres. Altrament, alguna cosa tindrà a veure el treball ben fet del seu traductor, Jaume Vallcorba, perquè la seua obra ens arribe a colpir d’aquesta manera.


    Stefan Zweig, amb un estil fi, elegant, concís, la paraula justa, una acurada construcció psicològica dels seus personatges, una gran riquesa semàntica i una brillant tècnica narrativa; perfila una obra personal i universal alhora amb una atmosfera lírica que embolcalla el leitmotiv de la seua humanitat i europeisme convençut. Fet i fet, l’escriptor rus Maksim Gorki va dir de  «Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona», que hi era el més profund que mai no hi havia llegit. Comptat i debatut, la intensitat d’aquesta breu novel·la enlluerna per la tensió i l’atenció que ha de prendre el lector entre crucials descripcions dels fets narrats. Com que cada llibre que he tingut el goig de llegir-ne, em sembla una obra d’art: «Novel·la d’escacs», «Carta d’una desconeguda», o com «Moments estel·lars de la humanitat»; catorze petits relats històrics fascinants, els quals m’hi estic rellegint aquestes primerenques nits de tardor.


    Stefan Zweig, Viena, Imperi Austrohongarès, 28 de novembre de 1881, Petròpolis, Brasil, 22 de febrer de 1942. D’origen jueu, va haver d’exiliar-se d’Àustria després de l’annexió d’aquest país (1938) per part de l’Alemanya totalitària de Hitler. Després de recórrer diversos països, va acabar recalant en Brasil, on es va suïcidar junt a la seua esposa el 22 de febrer de 1942, als seixanta anys d’edat: «Les meues forces estan esgotades per llargs anys de peregrinació sense pàtria. Així, jutge millor posar fi, a temps i sense humiliació, a una vida en la qual el treball espiritual i intel·lectual ha sigut font de gaudi i la llibertat personal la meua possessió més preuada. Salude als meus amics! Potser ells visquen per a veure l’alba després de la llarga nit. Jo estic massa impacient i partisc a soles.»
ENRIC SANÇ
2 d'octubre de 2015
Vilafranca del Penedès

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Elogi del no-res