Pròleg d'Alexandre Navarro

Enric Sanç és un escriptor aquàtic per tres motius: per l’aigua de la seua mirada i per viure entre dos rius. Les seues passes escrites són vívides i àgils, un caminant expert d’aquells que a força d’interpretar els mapes sol portar-los tots als cap i en fabrica amb una velocitat i una solidesa de cartògraf espiritual. Tota una recomanació, per ser un assidu visitant del purgatori literari valencià, on les penes són grans i els pecadors una deliciosa multitud.

     Viu entre dos rius perquè si bé és edetà, és a dir, ha viscut al Camp de Túria la major part de la seua vida, a hores d’ara viu a la Ribera del Xúquer. Natural de València i criat a la Pobla de Vallbona, fundada pels cristians que eixien del poble islàmic de Benaguasil, per a viure a Carcaixent, bressol de la taronja. Del Túria al Xúquer, doncs, per a esdevindre un poeta sòlid, amb una relació d’amor profund per les paraules. Des que el conec, constate com és un home amb un arrelament i una creença profundes en allò que diem literatura; la viu, l’assaboreix i la treballa amb un entusiasme i una constància dignes. No és fàcil, doncs, trobar tanta veritat dins l’ofici, tan ingrat de vegades, de l’escriptura.

     El tercer motiu és el color dels seus ulls. Li escau bé allò que deia Verdaguer que de tant mirar el cel, els ulls li blavejaven. Sí, potser de mirar els cels, o les aigües, o tot plegat, que la seua mirada literària esdevé més elevada, més incisiva, del que estaríem acostumats. Algú que veu més enllà? Sí, és això. Aquella espurna gojosa que bóta dins un vers i incendia tot el significat, aquella metàfora absoluta que colpeja la porta i aquesta s’obre, aquell altre vers tan breu i tan cru que ens deixa un regust d’ametlles amargues i no podem seguir llegint, enverinats i consirosos.

     Potser el fet d’esperar a publicar quan la persona ja té una mica més de sediment vital, de soll literari assumit, ens desmenteix el fet de trobar ací l’obra d’un poeta jove. És el segon llibre que publica, però es tracta d’una obra que mostra una veu que sap què diu i què vol dir, quins camins ha trepitjat. Sense cap recança, s’endinsa en els viaranys de la desmitificació, de les realitats, del goig de viure –un tant hedonista, sempre coratjós– amb una alegria desimbolta on sap perfectament recuperar ressons del cançoner popular en ritmes i en girs lingüístics admirables. Es tracta d’una fresca i agraïble sensualitat, de vegades sobre l’exquisida forma del haiku, d’altres sobre un vers mil·limètricament mesurat. Una sensualitat que combina amb un to de proximitat a la terra, al país, a tot allò que ens fa ser poble i poble de veritat. No resulta fàcil, però. I Sanç ho aconsegueix amb elegància i amb una fertilitat poc comuna tot navegant per espais tan sovintejats com aquests. Ha sabut, doncs, combinar amb eficàcia diverses tradicions, estils i influències per a que emergira una veu plena i molt sòlida, poderosa en la seua elementalitat i senzillesa.

   Enric Sanç, amb un elegant moviment d’aquell que és més que pescador d’homes, pescador de vides, sap pouar de la millor tradició poètica –oriental i occidental, com si d’un divan goethià es tractara– per a presentar-nos aquesta obra, una obra de maduresa vital. Quin millor present, doncs, que aquest llibre? Sí, un escriptor aquàtic per la fluïdesa de la seua poesia, per la fertilitat que amara la seua lectura i per la visió, sempre més enllà, que la seua obra ofereix.

© del text: Enric Sanç

    editorial Germania, 2013

ALEXANDRE NAVARRO

7 de novembre de 2013

El conte del diumenge

hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té el món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa.

Teodor LLORENTE

com olia la flor del taronger
com olia a la matinada.

Vicent Andrés ESTELLÉS

Com olia la flor del taronger!

Vet ací que en aquell temps que de la palla en feien fems els habitants cristians van fer engolir la majoria de les alqueries mores, enderrocades i convertides en zones de conreu. No els he dit mai però que la meua nissaga ve d'allà i el temps va formant les genealogies, com forma el bon vi.  Tanmateix, el poblament concentrat en viles de traçat ortogonal, de carrers rectes i perpendiculars s'adequava fil per randa a la tipologia cristiana. Les alqueries i horts foren parcel•lades i repartides entre els nous pobladors. En pocs anys el paisatge quedà completament desfigurat: les alqueries s’evaporaren xano-xano i les terres van ser rompudes com les caselles d'un vell sambori al carrer, una vegada desdibuixat el seu guix pel pas del temps. El regadiu estava constituït per una successió de petits masos dispersos, abastits per l'aigua de pous, sénies, fonts i ullals, directament vinculats a les alqueries, que en fondre’s van perdre el seu sentit.

Nogensmenys, uns segles més tard, allà vaig perdre jo també el discerniment. I és encara hui que quan recorde la seua imatge m'hi fonc. I han passat molts anys, han passat moltes coses... L'enyore com l'aigua del plugim quan s'acomiada del núvol per fer saó sota la terra erma. Pensàvem, féiem així madurar les coses. Xerràvem pels descosits, volíem volar junts, escriviure lletres sota la besllum de la lluna, córrer per l'arena de la mar, per nosaltres desconeguda... Ella volia ser la meua musa i jo el seu literat. Música i ritme. Paraula i silenci. Abella i flor. La boca i el seus llavis. El seu esguard d’arrop de xuclamel m’arribava fins al moll de l’os.

L'enamorament es va veure bruscament suspès, però, per una conjunció de calamitats d'efectes devastadors. Per tot arreu, l'encadenament de caresties, fams, i pestes assolava el camp i la ciutat, arruïnava les collites, paralitzava cors i delmava la població. La crisi sacsejava els fonaments del meu foll amor. Ítaca no era encara un món ple, ni un territori totalment exhaurit. Temps difícils. Ella morí. Àdhuc quasi un setanta per cent de la població era llauradora. Qui sembrava mala llavor, no llogaria collidor.  En aquestes condicions, no es podia ser un lletraferit qualsevol, sense musa i sobreviure al mateix temps. Malgrat haver-hi sofert l'insofrible. Pensat i fet: sembraria clar, si volia collir espés.

Necessitava caminar, ser lluny, reflexionar. Andarejava esmaperdut. Deixí allà les muntanyes una vall amena i fèrtil que contrastava amb l'aridesa d'altres terres poc apartades, que no hi podien gaudir de les aigües del riu. Aquest, després de recórrer vint llegües per entre muntanyes, clos sempre entre enclotades gorges, es quedava lliure a les rodalies del mas, començant des d'ací a fertilitzar els abundants camps i ribes que prosseguien fins arribar a la mar. Eren delicioses les tres primeres hores del seu nou curs, on es podia contemplar un encés paisatge i un cel atzur de cotó. El sòl era excel•lent, les aigües abundants, i temperada l'atmosfera. Després, el terreny era desigual i àrid, creixia amb abundància l'espart per aquells erms. Hi havia munts considerables conreats, especialment a les rodalies del mas, el qual a certa distància oferia a la vista com un bosc de moreres. De fet, al seu bell mig, els cultius de major tradició a la fèrtil vall i les seues proximitats havien sigut, a més dels cereals, la vinya, el garrofer i l'olivera. Més tard, una gran part de l'horta es trobava conreada per l'arrossar i per la morera, la ceba i el taronger. Tot d'un plegat, vingué en mi flairosa la flor de tarongina. No hi vaig poder fugir, ad hoc. El meu exili va ser interior i sense retorn.

Llavors, vaig decidir treballar el camp, deixí el conreu de les lletres per a les famílies cristianes, bisbes i altres nobles benestants. Així, coneguí l'excel•lència del sòl, i el llaurí amb cura i constància, assolí abundants fruits que augmentaven cada dia. Regularment agafava, mil cinc-centes lliures de seda, mil cinc-centes de blat, deu de fesols, vint de dacsa, vuitanta cànters de vi, dues-centes arroves d'oli i deu de garrofes, amb ajuda dels meus companys i veïns que acudien a tot estrop de jorn, sortosament. Després d’anys i panys, mai no em vaig casar ni coneguí d'altra dona. Angoixat per la culpa i la riada dels records a les nits d’ombres esvanides, encetava un enfilall de meditacions sobre la fugacitat de la vida, la incertesa del destí i la pèrdua de la meua estimada.

A hores d'ara, vell i esquifit, just adés del meu darrer alè recorde les enceses imatges: com tot allò que és més important passa de sobte. I mai no oblide el seu somriure, ni l'esguard penetrant-me, del seu últim orgasme. Ni aquella matinada quan féiem l'amor com dos joves bandits al mas primaveral. Ni d'un íntim secret: ja no érem infants, i com olia la flor del taronger!

ENRIC SANÇ
7 de març de de 2014

Conte publicat a Morvedre info: El conte del diumenge.

D'històries i surrealisme faller

Fa uns quants anys d'això, recorde que al poble on visc només hi havia dues o tres falles, ara n'hi ha huit o nou. En tot cas, em  disculpareu de no saber-ne exactament quantes, perquè, comptat i debatut, de ben xicotet mai no he sabut mostrar massa interès ni entusiasme per les falles. Tampoc m'havia agradat la multitud de gent, els passacarrers, el soroll i l’olor de la traca, el sarau dels músics, els carrers  tallats, vestir-me de faller; fins i tot trobava ridícul a qui ho feia. Malgrat que els meus pares s'havien apuntat a la nova falla del poble amb els seus amics, i a la meua germana sí que li feia comboi totes aquestes coses. Però, tal com deia Joan Fuster al seu Combustible per a Falles (1967), “a fi d'evitar equívocs imprudents i innecessaris, convindrà que el lector sàpiga, ja des d'ara, que aquest article no és, precisament, un pamflet contra les falles”. No trobaran vostès tampoc cap propòsit de panegíric. Només unes pinzellades, cinc cèntims, d'història i àcida crítica cap a la manipulació certa de la festa, i uns quants mots i experiències afables.

            Però anem pas a pas, entre d'altres coses perquè molts anys després he après a conviure amb elles. No, no us penseu que m'he fet faller, però sí que me les estime en part.  Haver-hi viscut uns quants anys a l'estranger, visitar altres ciutats, conèixer diverses cultures i gents diferents, em vam fer despertar el cuquet que portava als meu interior per redescobrir el meu país a la tornada d'una llarga estada fora, i això incloïa les festes i les tradicions més folklòriques. De fet, quan vénen amics de l'estranger, solc fer sempre la mateixa ruta: una mascletada, unes cassalles, un bon arròs al Palmar, un passeig en barca gaudint del crepuscle roig del vespre de l'albufera, una orxata a Alboraia. I, com no, la nit del foc assaborida amb un tast d'algun bunyol de carabassa o xocolata, i la cremà d'alguna falla.  Fins i tot considere meua la falla Na Jordana (nom del mateix carrer del barri del Carme on va nàixer el meu pare), pels seus monuments, per les seues crítiques, burles i sàtires sempiternes, i és estrany l'any que no passe a visitar-la. No sé si podríem dir a aquest comportament enfront de les falles: veure el bou des de l'entrebanc. Ara bé, jo gaudesc molt d'aquesta festa com un turista més quan vénen els amics o familiars forans que no ho coneixen encara. En cas contrari, puc aprofitar si tinc l'ocasió en fer una escapada fora o simplement tractar de fugir de la gentada i els sorolls.

            Al capdavall, llegesc tot el que em cau a les mans per curiositat i el que les parpelles em poden permetre abans de cloure els ulls a la nit, siguen o no les Falles. Llavors, recorde un text de Santi Cortés Carreres de la Biblioteca Sanchis Guarner on destacava l'any 1937 com a les falles de la guerra i perquè aquesta data marcava l'inici i la fi de dues interpretacions oposades de la dinàmica fallera. En efecte, aquell any, s'organitzaren les darreres falles de la República a València i es plantà la primera falla del franquisme a Toledo. Aquest fet, que hui diríem insòlit per voler trasplantar una festa mediterrània en una població de l'altiplà, tractava d'assumir durant el lapse de la guerra la represa de les falles, en llur dimensió més rància i conservadora. El propòsit fou la instrumentalització ideològica de les festes públiques, per a convertir-lo en arma de lluita simbòlica contra l'enemic esquerrà. No sé si el meu iaio patern sabia aquestes coses, perquè el vaig perdre molt jove. Al capdavall, pels relats de la família i les fotografies en blanc i negre, es veu que ell era molt activament faller, i així li ho va inculcar a algunes de les seues nétes. De tota manera, ara com ara, som persones molt més preparades i informades que no pas fa quaranta o cinquanta anys, en ple règim del Cabdill. D'antuvi, si fa no fa, tothom que siga una mica preocupat per la nostra cultura sap o hauria de saber com personatges de la nostra història de la mida de Jaume I, sant Vicent Ferrer, Lluís Vives, els Borja, foren reduïts a simples titelles, assimilats pel nacionalisme espanyolista i utilitzats alhora com a coartada per demostrar l'esperit connivent del franquisme amb els regionalismes inofensius i sucursalistes, com per dissort amb el pas del temps ha esdevingut el nostre. El món faller, la tabola popular, no deixa de ser un reflex de la mateixa societat valenciana. Ens agrade o no. De fet, tal com es segueix a l'obra de Francesc Viadel No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (assaig molt més que recomanable), podem constatar que el món faller va jugar un paper cabdal a la transició i l'anomenada Batalla de València. On ressalta dos factors de pes: la instrumentalització política d'aquest valencianisme faller i de l'altra, l'abandó de les falles per part del nacionalisme, així com del Corpus o dels Miracles Vicentins. Ens recorda els problemes des del règim franquista, l'any 1962 que va ser cremat un ninot de Joan Fuster i com les autoritats defensaven aquesta vessant conservadora de les falles.

            Parlar de la història i actualitat de les falles, però, també és parlar dels seus Llibrets de falla i dels seus poetes valencians festius i populars. Com de Josep Bernat i Baldoví nascut a Sueca el 19 de març de 1809: “I, per no ser espanyol, / seria jo, en corfa i molla / carabassa o caragol.”, qui va ser autor dels primers llibrets de falla (1855). Llavors, el primer llibret de falla va ser el llibret de la plaça de l'Almodí que data de l'any 1855. Aquesta publicació va aparèixer com una sèrie de fulls enquadernats que contenien únicament l'explicació de la falla , i on venien els nens a peu d’aquesta. Es titulava: El conill , Visenteta i Don Facundo, i en ell es feia gala d'una poesia eròtico-satírica de la qual existeixen encara en l'actualitat mostres. No obstant, el primer premi per al millor llibret de falla va ser anys després per a Rafael Azopardo de la falla de sant Gil en 1903. Va ser la institució Lo Rat Penat amb “deu lliures ab diners i un plat de glòria”. Així els llibrets durant tots aquests anys han anat evolucionat fins a arribar als llibrets que es fan avui en dia en totes les falles valencianes.

            D'altra banda, el surrealisme és superrealisme, un moviment literari i artístic que intenta sobrepassar la realitat impulsant amb automatisme psíquic l'imaginari i l'irracional. Pretén d'expressar amb la paraula, per escrit o d'altra manera, el funcionament real del pensament. Així. el surrealisme es basa en el món oníric dels somnis i en el subconscient. Tanmateix, la definició popular del terme s'acosta més a l'absurd, la realitat destrellatada. Com s'evidència a les Falles. Des de principis del segle XX prenen les Falles model farcit de barroquisme i naturalisme grotesc. Salvador Dalí va fer l'esbós de la falla, anomenada aleshores plaza del Caudillo, la falla oficial del Foc a l'any 1954. La falla reflectia perfectament el surrealisme de Dalí. Però la falla no va agradar ni als fallers ni al Gremi Artesà d'Artistes Fallers. Que per aquell temps eren més acostumats a l'immobilisme i al barroquisme de l'època. Fins i tot Joan Fuster, en una carta enviada a Ernest Martínez Ferrando pel març de 1954, li comunicava que la falla de Dalí “és una cosa insípida”. Una vegada més la innovació a València i al món oficial faller es topetava amb la sacrosanta tradició. No obstant, actualment l'Ajuntament de València la inclou com una de les falles a tenir en compte. Açò és el que hom pot afirmar, finalment, com a justícia fallera.

            A l'últim, amb això, quan parlem de surrealisme -en paraules del professor de la Universitat de València Gil-Manuel Hernàndez i Martí- en les falles ens referim a una altra cosa. Perquè el surrealisme faller és sinònim d'humor absurd i grotesc, de sàtira destrellatada. I accions hilarants producte de situacions increïbles. L'humor faller implica aquest humor que hom popularment bateja com a surrealista. Però aquest surrealisme faller no té res a veure amb Dalí ni amb André Breton. Més bé seria l'estil de José Luis García Berlanga. De fet, els personatges de Berlanga eren autèntics ninots i els ambients que retratava esdevenien falles. Per això l'estil berlanguià és l'estil faller on es cremen uns cadafals efímers, a més de les persones i la seua organització així com les excentricitats de la festa. Ací surrealisme equival a, com diu Hernàndez i Martí, contradicció, esquizofrènia, deliri, estupidesa, rialla, ingenuïtat, coentor, prepotència, ridícul, vulgaritat, entusiasme, exhibició, exuberància, espectacle, il·lusió, és a dir, festa.

ENRIC SANÇ

7 de febrer de 2014

Article publicat a la revista anual del Club A la Nostra Marxa. MARXA POPULAR FALLERA. Núm. 13, València, març 2014.

Triadisses

TRIADISSES. ANTOLOGIA POÈTICA 1998-2012. VICENT PENYA. Pròleg de Jaume Pérez Montaner. Col·lecció de poesia Edicions de la Guerra. Ed. Denes, 2013. ISBN: 978-84-941508-7-6.

Aquest recull de vuitanta-set poemes és el resultat de Poemes solts que fins ara n’eren inèdits i de set llibres publicats, alguns dels quals han sigut premiats als certàmens de més renom al País València com ara el Premi Roís de Corella Ciutat de València, 2010 amb el Llibre de les enrònies. O el Premi Ibn Hamz Ciutat de Xàtiva, 2008 amb l’Homèrides. Doncs, tota una recomanació tant per a qui vulga fer un bon tast de la seua obra, com per a tot  poeta novell que s’estime la bona poesia, aprendre i emmirallar-se de la seua evolució poètica.

            Penya, una veu sòlida i personalíssima ha sabut extraure amb el temps una obra vital i madura amb influències clares de nostres poetes clàssics i més contemporanis. Un lletraferit que a Triadisses ens mostra una evolucionada i acurada poesia en la seua sintaxi, la semàntica i la pragmàtica textual. Aqueixa evolució es manifesta en un leit-motiv que respon a la necessitat del poeta de com saber estructurar externament els seus poemes i sentiments per esdevindre universals. Fet i fet, observem com s’obri i clou el llibre, d’un vers lliure i sense encongiment: “Ara comprenc per què les riberes de tots els rius / no són exactament iguals a les davallades de la vida.” a uns perfectes versos alexandrins:

Puc enumerar cada promesa refusada

o tots aquells fracassos que el deliri ens ha dut,

però no em demaneu un tarannà sectari,

que trie blanc o negre. No hi ha res d’absolut.

            Passant per ritmes i formes variades des del vers lliure, els esmentats alexandrins, decasíl·labs tan assolits com marquians: “Te n’has anat, però has deixat emprenta” i els haikus tan heterodoxos i ben estructurats: “Com una au fènix / em sent tornar a nàixer / dins del teu ventre.”. Un viatge on trobem també nombrosos recursos estilístics i de la llengua, emprats amb jocs de paraules i girs inversemblants. Una temàtica variada i enriquidora on destaca, entre d’altres, l’enyor, el record i la defensa de la seua terra, l’horta valenciana, una identitat perduda i una llengua menystinguda i en vies de desaparició. Amb unes pinzellades sensuals i simbolistes d’estima perfumades amb magnífiques descripcions. Ell mateix, potser, ens dóna la clau a tant de despropòsit, però: “No caldria, doncs, fer-nos tots poetes?”.

          Com diria el mateix prologuista de la mostra poètica del literat Vicent Penya, en Jaume Pérez Montaner, no sóc “ni partidari ni contrari a les antologies”. Això sí, mai no vol dir que no es reconega de la seua utilitat. Però sempre serà millor recórrer directament a cadascun dels llibres de poemes de l’autor o autors, malgrat ser aquest un monogràfic individual i personalment seleccionat per ell. Tanmateix, en aquest sentit l’antologia és un estímul a resseguir l’autor.

ENRIC SANÇ

19 de març de 2014

Article publicat a La Veu del País Valencià.

On the Road

El crit. Edvard Munch.

Propers actes, presentacions i altres esdeveniments:

- Dimarts, 4 de març de 2014. A les 19:00 a la Llibreria 3i4, OCCC. Acompanyat d'Alba Fluixà, Jesús Girón, Jordi Guerola i Pura Peris. Presentats per Manel Alonso, director literari. Farem un tast de nostres respectives obres publicades a Germania: "En el camí de l'alba", "Llibre de contemplació", "Amagatalls", "Tasts de vida", "Les hores concèntriques" i una petita lectura de poemes.

- Dissabte, 8 de març de 2014. A les 17:00 a la Societat Coral el Micalet en la presentació de la revista: "Marxa Popular Fallera" amb Vicent Penya entre d'altres escriptors i col·laboradors que hem participat amb algun article.

- Dilluns, 10 de març de 2014. A les 20:30 a Ràdio Burjassot amb l'escriptor Antoni Rovira farem una xerrada literària.

- Dimarts, 11 de març de 2014. A les 19:00 a la sala de juntes "César Simón" de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Universitat de València. Av. de Blasco Ibañez, 32. Lectura de poemes d'Antoni Ferrer i Perales. Organitzat per "Aula de Poesia de la Universitat de València".

- Dimecres, 12 de març de 2014. A les 20:30 a l'Horiginal de Barcelona. Els companys de la mostra poètica: "Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans", on sóc partícip amb quatre poemes presentaran nostre llibre de versos i il·lustracions. Acompanyats pel cantautor Jordi Montañez.

- Dissabte, 15 de març de 2014. A les 19:30 a l'Auditori Carles Santos de Vinaròs tinc el privilegi de presentar l'obra poètica de Mariola Nos: "Em remou la sinceritat". Editorial Germania, 2014. Amb pròleg de Joan-Elies Adell i organitzat per la Fundació Caixa Vinaròs. Més informació a la pàgina web: 

http://www.fundaciocaixavinaros.com/ca/programacio/details/266-presentacio-poemari.html

- Divendres, 21 de març de 2014. A les 20:00 al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida d'Ontinyent amb l'amic i poeta Josep Antoni Alfonso presentem: "Les hores concèntriques".

- Dissabte, 22 de març de 2014. A les 19:30 al Cafè Bar Benedetti d'Algemesí recital poètic a càrrec de Manel Alonso, Alba Fluixà, Jesús Girón, Xelo Llopis, Antoni Martínez, Vicent Nàcher, Alexandre Navarro, Joana Navarro, Vicent Rubén, Mari Carmen Sáez i Enric Sanç.

- Divendres, 4 d'abril de 2014. A Alzira, la jove escriptora Bàrbara Torres publica la seua primera novel·la a l'editorial El petit editor. On diré un poema introductori al llibre.

- Dimarts, 8 d'abril de 2014. A les 19:30 a la seu de STEPV (C. Juan de Mena, 18 baix. València). Amb els amics i companys Jesús Girón i Jordi Guerola presentarem nostres obres al sindicat de treballadors de l'ensenyament del País Valencià.

- Dimecres, 9 d'abril de 2014. Amb hora per confirmar al Museu de la ciutat de València (plaça de l'Arquebisbe, 2), es presenta una nova obra d'un bon amic en la col·lecció "Viaje al Parnaso" de l'Editorial Germania.

- Dijous, 10 d'abril de 2014. Presentació a la Casa de Cultura d'Alzira del nou llibre de poemes, editat per Bromera, de l'amic, agitador cultural i escriptor: Josep Antoni Fluixà.

- Divendres, 11 d'abril de 2014. Presentació a Benissanó del llibre de poemes "Icària" de Joan Castellano.

- Dijous, 24 d'abril de 2014. A les 20h a la plaça El·líptica de Gandia presentació de Les hores concèntriques amb els companys de versos José Manuel Prieto i Marc Gomar.

- Divendres, 2 de maig de 2014. Al Teatre Centre Cultural d'Almussafes es presenta una nova obra d'una bona amiga i gran escriptora eclèctica en la col·lecció "Plaerdemavida" de l'Editorial Germania. Amb pròleg de Marc Granell.

- Divendres, 9 de maig de 2014. Al Teatre Centre Cultural d'Almussafes organitzat per la companyia poètica i teatral "Argila de l'aire" es dramatitzaran poemes de Marc Granell.

I al Museu de la ciutat de València: per tancar, possible presentació del nou poemari de Mar Busquets "Esbozos" a l'editorial Germania. Col·lecció "Viaje al Parnaso".

- Divendres, 16 de maig. Presentació del poemari d'Antoni Martínez Peris a la Casa Cantonera d'Alzira.

- Dissabte, 17 de maig de 2014. A la Casa de Cultura de l'Alcúdia de Crespins amb l'organització de l'Associació cultural "La Garrofera" i de Josep Manel Vidal. Acompanyat per les amigues i excel·lents escriptores: Alba Fluixà i Mari Carmen Sáez, deliberació del premi de poesia "Antoni Ferrer".

- Divendres, 23 de maig de 2014. A Guadassuar, recital poètic organitzat per l'amiga i jove escriptora Bàrbara Torres.

- Dissabte, 24 de maig de 2014. A Vinaròs, organitzat per la Fundació Caixa Vinaròs i l'escriptora Mariola Nos: 12:00-13:30 Lectura de poemes. 18:00 Poemes musicats. Amb la col·laboració de dos poemes per poeta participant al llibre editat per la Fundació.

- Divendres, 30 de maig de 2014. Presentació de Les hores concèntriques a la llibreria Samaruc d'Algemesí a les 20h.

- Divendres, 6 de juny de 2014. A Ca Revolta, organitzat per Pau Sanchis i l'editorial Germania presentació de l'òpera prima de la professora de dansa i poeta: Gracel Meneu i el seu llibre "Els haikai de la sendera" en la col·lecció "Mil poetes i un País".

Us seguirem informant dels actes, possibles canvis i/o novetats.

Treballadors camí de casa. Edvuard Munch