Scribere scribendo, dicendo dicere disces...


Blog de l'escriptor ENRIC SANÇ (pseudònim literari d'Enric Sanz Hernández). Poeta i professor de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l'École de Commerce du Solvay i l'Université Libre de Bruxelles. Diplomat especialitzat en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves per l'ADEIT, Fundació Universitat-Empresa de la Universitat de València. (Més info a la biografia).

dilluns, 29 de juliol del 2013

El haikú i el tanka



Els tres versos del haikú, la famosa estrofa japonesa de disset síl·labes, sí però, què vol dir disset síl·labes en japonès?, pesa igual que aquí una síl·laba d'allà?, no serà que en japonès totes les síl·labes són tòniques? O simplement que és que ells no tenen síl·labes mig mudes? El haikú se sol presentar com la suma ideal de 5+7+5=17 ... Això que se'n diu vers, japonès o no, és una jugada del buf del parlar, i aquestes mides de cinc i de set síl·labes són unitats gairebé naturals de la respiració, de les més corrents i freqüents de la parla que es parla, al Japó ho saben tots els nens. Un vers de menys de vuit síl·labes ja és curt, o sigui que s'ha de dir que l'haikú va així, un vers molt curt, un vers curt i un vers molt curt...

ENRIC CASASSES

¿No vol receptes
la música del somni?
Quatre, sis, quatre.

Deseiximent.
-Fes la paraula teua,
sí és que a a tant goses.

ENRIC SÒRIA

Seguint l'estel dels meus homònims construesc els haikús i les tanques amb la mida del vers: quatre, sis, quatre, (sis, sis) independentment de si la darrera síl·laba tònica recau en plana o aguda. És a dir ja bé siga mascle o femella el darrer mot. Llavors sent versos masculins de quatre o sis síl·labes, no sempre es respecten les disset síl·labes del haikú ni les trenta-una síl·labes del tanka. Tampoc necessàriament ha de ser sempre un vers blanc (aquell que no té rima regular i la seua mètrica es limita al ritme, al nombre de síl·labes o un patró estròfic concret). I no seguesc la teoria fil per randa perquè, -tal i com Casasses ens explica, una síl·laba japonesa no ha de ser equivalent a una catalana, i com segons aplica Sòria-, no ho crec necessari per a ajustar el haikú i el tanka a nostra mètrica.  Així que una cosa és el que diu la teoria i altra és el que fem o apliquem d'ella. El que jo faig no és el més heterodoxe, perquè si comptem un vers de quatre síl·labes acabat en paraula aguda -com ja he esmentat adés- no s'acomplirà la suma ideal del haikú de 17 síl·labes (ni de 31 del tanka). Ara bé no sóc l'únic que ho ha utilitzat comme ça. Joan Salvat-Papasseit o Enric Sòria, sense anar-se'n més lluny, ho han fet d'aquesta manera. Bo al cap i a la fi no són més que llicències poètiques: desviacions admeses (o no) de les normes del llenguatge i de la mètrica en un poema. O el que equival en música a la infracció tolerada de les regles, en la pràctica de l’harmonia.

ENRIC SANÇ

Camí de sol.
Per les rutes amigues,
unes formigues.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT


Ignores d’on
sorgeix aquesta música
que t’arravata.

Tampoc les canyes saben
i dansen en el vent.


ENRIC SÒRIA

TEORIA
El haikú i el tanka són composicions anisosil·làbiques breus, conformades per versos femenins i, majoritàriament, blancs. D'origen japonès -però força conreats en la poesia occidental-. Composicions que cerquen la impressió de la natura en el poeta, la impressió de la vida sobre l'instant, a través de la suggestió, tenen, en conseqüència, un fort contingut líric.

El haikú, doncs, és una composició limitada a tres versos curts -un d'ells, el segon, més llarg que els altres dos-, amb un total de disset síl·labes. La versió més habitual en la nostra poètica és 4(+1) 6(+1) 4(+1). Com a mostra, aquest haikú de SALVADOR ESPRIU, d'una assonància:

Quin preu? La vida. 4(+1)'
Si volies pagar-lo, 6(+1)'
la salvaries. 4(+1)'

DOLORS MIQUEL ens mostra diverses possibilitats com per exemple:

Fàbriques mudes, 4(+1) A'
magatzems, tanques rudes, 6(+1) A'
filferros, homes. 4(+1) -


El tanka, que també manté una unitat temàtica de caire líric, presenta 31 síl·labes distribuïdes en cinc versos. En el seu recompte cal tenir presents, com en l'haikú, les síl·labes àtones finals. La seva estructura més habitual en mètrica catalana és: 4(+1) 6(+1) 4(+1) 6(+1) 6(+1), mantenint, doncs, la característica de ser habitualment versos femenins, acabats en paraula plana, i de combinar versos curs en altres una mica més llargs. Exemple:

La nit somia 4(+1) -'
riu avall de la lluna; 6(+1) -'
els morts, dins l'ombra, 4(+1) -'

comprenen les paraules 6(+1) -'
obscures dels poetes. 6(+1) -'

CARLES RIBA


Fonts:

-JOSEP BARGALLÓ. “Manual de mètrica i versificació catalanes. Edició ampliada”. Biblioteca Universal Empúries. 1991, 2007.

-ENRIC SÒRIA. “Arqueologia”. Ed. Bromera. Premi Alfons el Magnànim València de Poesia, 2012.

Imatge: Plafó de l'Escola Oficial d'Idiomes de València. Concurs d'haikús, juny 2013.

1 comentari:

  1. No m'ha servit de res però. Felicitats per l'esforç. Segueix així!! :)

    ResponElimina

Elogi del no-res