Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dijous, 25 de juny de 2015

Celebració

René Char assenyalava que el poeta no reté el que descobreix; havent-ho transcrit, ho perd de seguida. En això resideix la seua novetat, el seu infinit i el seu perill. Naixem enmig dels homes, morim inconsolats entre els déus. Així, el poema comença amb la creació de l’espai de l’absència i la negror de la pàgina en blanc. Un espai on podem sentir el silenci, perquè la paraula és involuntària i intencional segons Carles Riba. O com coincidien Goethe, Paul Valéry i l’apotegma d’Ingres: el dibuix no és part de fora del traç, és part de dins. «L’ull del poeta, en un transport frenètic, / va del cel a la terra i de la terra al cel, / i mentre el seu imaginar va donant forma / a tots uns elements inexistents, / la seua ploma en fa figures, i, a l’aeri no-res / li sap donar una residència i un nom». William Shakeaspeare. El somni d’una nit d’estiu.


   Comptat i debatut, el títol del recull de poemes, Celebració de Vicent Torres, com bé apuntava Enric Iborra, ressegueix la litúrgia de la missa, com  l’estructura del llibre d’aquesta Celebració a l’amor i la vida. El misteri de la paraula, la melodia que l’envolta, la bellesa encesa que l’embolcalla, la senzillesa i l’imperceptible de la lírica són expressades a quatre mans, les del seu autor i les de Vicent Albert. L’ànima d’aquests exalten la poesia de tradició bíblica, grega i àrab per lloar un amor no tan sols diví sinó també humà com al·ludeix Conxa Garcia al pròleg.

   Un poemari dividit religiosament en cinc parts: I. Introit, II. Verb, III. Epiclesi, IV. Ritu, i V. Comiat. Les cinc ferides de Jesús es mitifiquen en trenta-dos poemes que conformen el veritable leitmotiv del jo líric: la invocació, el desig i l’absència, la consagració, el misteri, la comunió i les gràcies per sempre a la persona estimada. L’amor com a únic fat vertader de l’anima. Un bell homenatge a Vicent Albert i Guaita, amb mots manllevats del seu diari i correspondència, amb admiració poètica i venal. Uns poemes breus d’aparença senzilla i uns versos lliures d’art menor, continguts, però forçament expressius i sensorials, sense més citacions que les del penetrant diàleg amb Vicent Albert.

Que el foc m’abrase,
però que no em creme.

Que la gràcia em cale,
però que no em negue.

Que res no em danye.


Vicent Torres (Picassent, 1956) és autor dels poemaris Quan indagues l’instant (1994) i La mar i els blaus (2013). Amb Poemes de la llum (2014) va merèixer el XVII Certamen de Poesia Marc Granell-Vila d’Almussafes. Llicenciat en Filologia Hispànica i en Ciències Eclesiàstiques, actualment és professor de l’IES Lluís Vives de València. Celebració de Vicent Torres. Onada Edicions, Benicarló, 2015. Amb pròleg de Conxa Garcia Henares. Obra mereixedora del 17è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2014. El jurat estava format per Antoni Ferrer, Begonya Mezquita i Manuel Bellver.

ENRIC SANÇ
Vilafranca del Penedès, 25 de juny de 2015

Article publicat a La Veu del País Valencià.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Elogi del no-res