Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dilluns, 2 de desembre de 2019

L'ofici d'escriure

Escriure amb ofici i intel·ligència de poesia és fer poesia, i mereix atenció. Ben bé tota l’atenció que es mereix «El bosc de bambú» del poeta Jesús Giron Araque. Altrament, ressenyar un llibre ben escrit i treballat (durant dos anys), com aquest, pot ser veritablement un camí difícil i pot provocar perplexitat. Perquè «la poesia ix a la llum quan se la busca i no quan se la presenta», com escrivia Cesare Pavese. 

El poemari consta de set parts on cada títol assenyala aquesta divisió. Farcit de belles i encertades citacions,  els versos de Giron que pel llibre transcorren son generosos, obren pas a imatges suggestives: «Soc transitori com ho és l’aigua / del riu Groc o la flor de l’hibisc», servides amb la fonamentació del poeta i l’habilitat intuïtiva de l’escriptor i lector voraç de poesia, que hi té i és Giron: «Malgrat la bellesa de les flors silvestres, / per aquest camí em deixe anar indiferent; / no em cal somiar: la lluna ja ha somiat tots els meus somnis». Aquestes pàgines dedicades a la cultura i història xinesa, el budisme i el tao són transparents, escrites amb una senzillesa no aparent o diguem-ne una complexitat eficaç, amb la creació d’un món propi i el compromís absolut del poeta amb la seua pròpia obra: «Escric un manual sobre la humilitat i la benvolença». 

L’autor s’estima l’equilibri, i creu en la seua capacitat de poeta per a elevar la paraula a la categoria que s’hi mereix: «la por també pot ser pura; / ser un fragment també és ser tot». Els seus poemes són alhora concrets i minuciosos, però aspiren a la universalitat «I si soc destronat, cap tempesta em farà oblidar / que existeix la primavera». Un ardu treball de recerca sobre la poesia i el món xinés, des de la referència al savi més erudit al més banal, no podem més que conjecturar que el poema és sempre una ficció que, en realitat, és una variació del jo poètic. En tot cas cert és que tot allò que escrivim reflecteix alguna cosa del món, però sobretot ens reflecteix a nosaltres mateixos: «L’emperador no sap / que els tocs sobre les lloses / són crits de dolor de la meua ànima». 

Giron ens evoca en paper la saviesa xinesa mil·lenària com al més essencial de la suma de records i de les seues experiències personals, vitals i d’infinites lectures com a un testimoni poètic irreemplaçable: «Vull recollir la flor de lotus i lliurar-la als caminants. / Sé de la generositat quan ells em tornen el somriure». Com ésser humà transmet un univers que es dilapida, tan lluny i tan prop alhora, i que ningú no podrà recuperar més que el propi poeta. Fet i fet, ho deia Hölderlin: «el que dura ho funden els poetes». 

D’aquesta manera Giron ens ofereix una esplèndida lliçó d’art poètica, un exemple complet de quina és la seua pròpia tècnica d’artista. Una poesia cenyida, absolutament arrodonida, on s’inicia el treball poètic amb una recerca de l’essencial per a fer de les veus de l’antiga Xina la seua pròpia veu com un eco inconfusible. Així el poeta ha anat afinant cada vegada més els versos fins a poder trobar aquesta pròpia i personal expressió poètica. Recordava Pere Gimferrer un altre escriptor, mig uruguaià mig francés, que morí obscurament i signà amb el pseudònim de comte de Lautréamont: «El plagi és necessari. El progrés l’implica. El plagi encercla la frase d’un autor, se serveix de les seues expressions, esborra una idea falsa, la substitueix per una idea justa». La bona literatura, doncs, sap que el material literari existent és una part del tall de realitat que l’escriptor té a l’abast. És una reelaboració, és un treball propi que ens ho fa veure tot amb un ull més nítid, més actual i acurat en la nostra llengua, com ho fa el nostre poeta a «El bosc de bambú». 

Com escrivia el recentment desaparegut Harold Bloom al seu «The Western Canon. The Books and School of the Ages» (Harcourt Brace & Co. New York, 1994), «els grans escriptors que podrem arribar a conèixer, sovint dóna la impressió contrària: ens porten a la intempèrie, a terra estranya, a l’estranger, i ens fan sentir com a casa». El seu poder d’assimilació i contaminació és únic, i constitueix un perpetu repte a la posta en escena i a la crítica: «T’escric des de molt lluny, a casa nostra». 

L’assumpció d’aquest temps estrany que vivim, de reclam i solitud dóna com a resultat un llibre de poemes on Giron, el seu autor, té la capacitat de dibuixar-nos l’individu des de la col·lectivitat, els seus somnis, pors i mancances des d’un altre univers, aparentment llunyà en el temps i en l’espai. Però que el seu triomf radica en la seua mateixa autenticitat poètica: «Envie els meus soldats a la lluita / contra els bàrbars de la memòria». 


«El bosc de bambú», Viena Edicions, Barcelona 2019, de Jesús Giron Araque (Calles, València, 1956). 19è Premi Literari Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch. El jurat a Badalona estava format per Jordi Subirana (president), Enric Viladot, Paco Fanés, Jordi Pujol, Yolanda Esteve, Àngels Gregori i José Antonio Jiménez Navarro (secretari). 


Jesús Giron Araque és llicenciat en Ciències de l’Educació i Geografia i Història. Actualment està jubilat. Ha fet de professor de valencià a Secundària i abans de mestre de Primària. És autor de diversos poemaris, guardonat en certàmens de poesia i ha participat en diverses publicacions col·lectives. Hi destaquen «Inventari de fragilitats» (18è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt) i l’antologia amb diversos autors «Els déus no abandonen Antoni» (homenatge a l’escriptor Antoni Ferrer). Dirigeix el blog de poesia El cau de Calpurni. Forma part del col·lectiu LletrAEdeta, dels escriptors del Camp de Túria. 


ENRIC SANÇ 
A València, 1 de desembre de 2019

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Elogi del no-res