Scribere scribendo, dicendo dicere disces...


Blog de l'escriptor ENRIC SANÇ (pseudònim literari d'Enric Sanz Hernández). Poeta i professor de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l'École de Commerce du Solvay i l'Université Libre de Bruxelles. Diplomat especialitzat en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves per l'ADEIT, Fundació Universitat-Empresa de la Universitat de València. (Més info a la biografia).

dijous, 19 de març del 2020

SETÉ DIA DE QUARANTENA I CONFINAMENT



Ara mateix, a casa portem set dies sense eixir. Els aliments s’estan acabant (no hi vaig fer cap gran compra). A casa estem racionalitzant el menjar el millor que podem, treballant des de casa preparant materials per a l’institut, escoltant música, llegint llibres, veient sèries per la nit després de sopar, com no enganxats tot el dia a les xarxes socials a les notícies que hi arriben per tot arreu (locals, nacionals i internacionals), fent esport (ara es veu que no podem fer-ho al terrat, no siga que algun veí ens denúncie), telefonant a la mare vàries vegades al dia (està sola amb la gosseta, encara que ja hem aconseguit fer alguna vídeo trucada amb ella. Gràcies que encara somriu i sosté el seu ànim), descansant, dormint...

Però arriba el moment que hem de prendre alguna decisió. Sobretot perquè hem de sortir a fer la compra per a menjar. Les notícies que vénen de fora no són bones que diguem (i ací estem resistint).  El virus entra per la boca, nas i ulls, aleshores, per què diuen que no cal portar-ne si no estem infectats? Per què llavors les confisquen i les porten ells, els metges, etc.? Jo crec que ens estan prenent el pèl, com tantes vegades. Hem de protegir-nos molt bé si volem eixir de casa. Cadascun de nosaltres haurem d’usar nostra creativitat per a fer-ho. De moment, jo després de pensar un poc ho tinc fàcil. Ulleres de nadar, i l’aparell per a l’apnea que em tapa nas i boca, uns guants de plàstic d’usar i tirar. La roba i les sabates del carrer queden fora. I quan entre em rentaré les mans i, fins i tot, crec que em dutxaré tot. Ja em pica el cos sencer de tan sols pensar que he de sortir al carrer.

Va de bo. Açò és molt més seriós del que pensàvem. Estic escrivint aquestes paraules a les 14:00 del dijous 19 de març de 2020 (tot i esperant que no siga un testament). Escolte la cassolada de la gent (anit a les 21:00 tan sols la feia jo). El folklore regionalista i la ignorància ja no pot fer més mal a aquesta cega societat. Estarem pagant per tots els nostres pecats (que no hi són pocs)? Tant se val, cap govern, ideologia ni doctrina religiosa ens va a curar la malaltia (virus, mental...), ni van a salvar nostra economia personal. Sospite pel que hi pense, hi veig i hi puc llegir que res va ser igual després (si és que hi ha un després). Cadascun de nosaltres (i pensant en la col·lectivitat i el bé comú) ens pot dur a algun lloc. “Tant se val. Tot és efímer, tot és en va”. Així que com deia Pessoa “no em vingueu amb conclusions! L’única conclusió és morir.” Les vides són de vidre. I encara hi és massa dir.

ENRIC SANÇ

2 comentaris:

  1. Estic d'acord amb tu. Molt guapo amb les ulleres:)

    ResponElimina
  2. M'encice el teu look de comprador confinat. Un abraç i molt d'anim. La societat no la podrem canviar, o sí?

    ResponElimina

Elogi del no-res