Ara mateix, a casa
portem set dies sense eixir. Els aliments s’estan acabant (no hi vaig fer cap
gran compra). A casa estem racionalitzant el menjar el millor que podem,
treballant des de casa preparant materials per a l’institut, escoltant música,
llegint llibres, veient sèries per la nit després de sopar, com no enganxats
tot el dia a les xarxes socials a les notícies que hi arriben per tot arreu
(locals, nacionals i internacionals), fent esport (ara es veu que no podem
fer-ho al terrat, no siga que algun veí ens denúncie), telefonant a la mare
vàries vegades al dia (està sola amb la gosseta, encara que ja hem aconseguit
fer alguna vídeo trucada amb ella. Gràcies que encara somriu i sosté el seu
ànim), descansant, dormint...
Però arriba el
moment que hem de prendre alguna decisió. Sobretot perquè hem de sortir a fer
la compra per a menjar. Les notícies que vénen de fora no són bones que diguem
(i ací estem resistint). El virus entra
per la boca, nas i ulls, aleshores, per què diuen que no cal portar-ne si no
estem infectats? Per què llavors les confisquen i les porten ells, els metges,
etc.? Jo crec que ens estan prenent el pèl, com tantes vegades. Hem de
protegir-nos molt bé si volem eixir de casa. Cadascun de nosaltres haurem d’usar
nostra creativitat per a fer-ho. De moment, jo després de pensar un poc ho tinc
fàcil. Ulleres de nadar, i l’aparell per a l’apnea que em tapa nas i boca, uns
guants de plàstic d’usar i tirar. La roba i les sabates del carrer queden fora.
I quan entre em rentaré les mans i, fins i tot, crec que em dutxaré tot. Ja em
pica el cos sencer de tan sols pensar que he de sortir al carrer.
Va de bo. Açò és
molt més seriós del que pensàvem. Estic escrivint aquestes paraules a les 14:00
del dijous 19 de març de 2020 (tot i esperant que no siga un testament).
Escolte la cassolada de la gent (anit a les 21:00 tan sols la feia jo). El
folklore regionalista i la ignorància ja no pot fer més mal a aquesta cega
societat. Estarem pagant per tots els nostres pecats (que no hi són pocs)? Tant
se val, cap govern, ideologia ni doctrina religiosa ens va a curar la malaltia
(virus, mental...), ni van a salvar nostra economia personal. Sospite pel que hi
pense, hi veig i hi puc llegir que res va ser igual després (si és que hi ha un
després). Cadascun de nosaltres (i pensant en la col·lectivitat i el bé comú)
ens pot dur a algun lloc. “Tant se val.
Tot és efímer, tot és en va”. Així que com deia Pessoa “no em vingueu amb conclusions! L’única conclusió és morir.” Les vides són de vidre. I encara hi és massa dir.
ENRIC SANÇ
Estic d'acord amb tu. Molt guapo amb les ulleres:)
ResponEliminaM'encice el teu look de comprador confinat. Un abraç i molt d'anim. La societat no la podrem canviar, o sí?
ResponElimina