Quaranta-tres poemes
conformen El plany de les lletres ferides, un llibre que abraça diferents
temes amb ritmes, formes i tons molt variats, amb una clara estructura de
díptic on la primera de les parts abraça els poemes amorosos, molts d’ells amb
un clar destinatari, la persona amada, a la qual es dirigeix amb una propera 2a
persona; i una segona part, on trobem els poemes més crítics i compromesos. Podem
apreciar ja des dels primers poemes la influència de la mètrica clàssica amb
l’endecasíl·lab ausiasmarquià, també sonets, quartets, quintets, versos amb
rimes capricioses i versos amb rima lliure, la majoria. El mateix autor ja ho
diu a una entrevista que li feren: s’ha d’aprendre a versar mètricament si
volem fer un vers lliure amb un mínim de qualitat i dignitat.
Els temes que hi
predominen són l’amor en totes les seves vessants, de fet el mateix poeta
arriba a escriure la paraula amor precedida pel prefix entre parèntesi (des);
el fet d’escriure; la mort; els records; l’esperança; la crítica social; la
crida a la lluita; la recerca de la llibertat... Tots ells amb el nexe comú la
ferida, la nafra, l’escletxa, el descosit, la cicatriu. Però malgrat tantes i
tantes ferides, el poemes ploren però no sagnen, perquè a dintre dels versos
batega una esperança, un optimisme vital, unes ganes immenses de llegir,
escriure, aprendre, estimar... viure. En diversos moments el poeta ens parlarà
de caminar, córrer, com a sinònims d’avançar, créixer, viure. Així per exemple
llegim caminar i escriure, / escriure i caminar o tant hem
escrit, / i ens queda tant per llegir, / entendre i caminar del
poema Dos mil dotze; o córrer i llegir, / tan necessari / com
l’aire per respirar del poema Vides ferides.
Són aquests uns poemes que
naixen de la realitat que abraça el poeta: des d’allò que sent, el seu paisatge
interior; fins allò que observa, el paisatge exterior; i encara més, allò que
se li escapa a la mirada, per inimaginable, insuportable o injust, que més que
envoltar-lo, l’estreny amb força. Una barreja entre el silenci del jo poètic i
el crit social i necessari. Poemes escrits amb tota la paleta de tons, des de
la tendresa més exquisida que observem en poemes com A un clic d’escletxa o Ésser
d’aigua, fins al to més corrosiu i crític que veiem al poema Voltors
abatussats de la usura verdugada. Són evidents les referències a Estellés
i Ausiàs March, per exemple, en el poema Ideals i temps ferits, un poema
que conté, potser, el leitmotiv de tot el llibre: lletres
ferides de tendresa, esperança, pau i amor, dirà el poeta; perquè malgrat les
ferides del dia a dia, les reals (crisi de valors, retallades socials, temps
obscurs...), al poeta li resten els versos plorats, suats, soferts, sagnats,
però també la tendresa, l’esperança, la pau i l’amor, o almenys el desig de
tenir-los, així com les ganes d’aprendre, avançar, lluitar.
Enric Sanç té la capacitat
de dominar les rimes i els ritmes, per la qual cosa es pot permetre la
llicència de transgredir-los, i per tant ferir-los. Però no solament això, sap
jugar amb les paraules, els ha ensenyat a ballar, a fer tombarelles, a parlar i
a cridar, a emmudir si cal. I les lletres, en aquest sentit, no es planyen, que
riuen, i de quina manera! una riallada ben sonora. Trobem en el llibre de Sanç
un llenguatge acuradíssim abillat amb elegància d’aparents paradoxes (una cosa
/ tenim clara els dos: / que som tres); d’oxímorons, en moltes ocasions en
forma de quiasme (morir com un nadó! / nàixer com un difunt; o estimar, com un
enemic! / Odiar, com una mare!); de jocs de contraris (no haver-te
conegut / mai, / per no haver d’estimar-te / ...sempre); de mots inventats, com
ara el substantiu espaitems; d’encabalgaments (el poema Tancant el cercle en
va ple)... I tot per trenar la realitat i el record amb els somnis, les
quimeres i els impossibles., a la recerca des de qualsevol espaitemps dels
tresors més preats: la cultura i la llibertat. Amb llum sobre la
foscor i esperança pel futur, malgrat els planys i les ferides.
MERCÈ CLIMENT i PAIÀ
Centre Ovidi Montllor
d'Alcoi, divendres, 12 d'abril de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Elogi del no-res