En la nostra llengua una
expressió, formada per la fusió de dues paraules, que va tindre un cert èxit i
que ha perdurat en el temps ha estat lletraferit, és a dir ferit per les
lletres, malalt, addicte a la creació literària, encara que en un principi
aquest adjectiu es va emprar també com a sinònim d’instruït, d’individu que ha
llegit molt. El que pocs fan o han fet és donar-li la volta a aquesta expressió
i parlar directament de lletres ferides, que a més es planyen com és el cas del
poeta nascut a la ciutat de València Enric Sanç, amb el seu primer llibre El
plany de les lletres ferides (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial
Germania, Alzira, 2012).
Potser aquesta expressió
fóra més adient en la relació que manté un escultor a l’hora d’esculpir i la
seua matèria primera, la pedra. L’escultor amb les seues eines ferix la pedra
per a extraure’n les formes que l’element té dins, però també les que té ell.
La pedra, amb cada colp del cisell, es queixa, es plany. Enric Sanç, quan es
posa a escriure, assumix la tasca de l’escultor, del feridor de la seua matèria
primera, el llenguatge, i a través de l’element bàsic, la paraula, cerca una
música, una melodia amb el seu ritme, amb el seu missatge, conformada per una
cadena de fonemes, una música que és dins del llenguatge, però sobretot dins
d’ell.
El plany de les lletres
ferides és un llibre conformat per quaranta-tres poemes (més fins i tot,
ja que per exemple «Les nafres del seu dolor» està fragmentat o conformat per
un total de sis poemes) de caràcter unitari, encara que són diversos i variats
els temes tractats: l’amor, el fet d’escriure, la condició humana, la
necessitat de revoltar-se davant la injustícia generada per la crisi que ens
ofega... i fins i tot les formes, ja que hi ha poemes amb una marcada i
clàssica mètrica: «El pas del temps torna al mateix camí: / mar de silenci,
records de color cel. / Cauen les fulles i en gronxe en les paraules / (núvol
de somnis, trencaclosques del cor» i altres en vers lliure com ara aquest amb
cert gust al Raimon més existencialista: «Som pols d’estrelles / d’una nit de
lluna plena / en l’univers infinit. / Creiem haver-ho vist tot, / i no sabem
res», poemes carregats d’imatges i d’altres que fluïxen com un riu d’escriptura
gairebé automàtica com ara el que porta com a títol Dos mil dotze: «Una
freda vesprada, / d’un hivern no qualsevol / un passeig / amb els ulls ben
oberts / creuant l’avinguda del Cid / a pas de / caragol» i que el porta a
creuar quasi tota la ciutat fins acabar al carrer d’Arts Gràfiques.
El llibre està tocat per
un cert impressionisme, naixen molts dels poemes de la impressió que la
realitat o les realitats amb les quals l’autor es va trobant en la seua vida
diària: «Cada racó de València / em recorda a tu / cada carrer estret / una
part del teu cos / cada plaça rodona / un pensament profund / cada sentiment
viscut / una espenta pel futur».
Un dels poemes on Sanç fa
d’alguna manera una sinopsi del llibre és Ideals i temps ferits, quan
entre altres coses afirma allò de: «Lletres ferides de tendresa, esperança, pau
i / amor. / Ulls d’un entre tants, / que assagen d’il·luminar la foscor».
Les paraules ferit,
ferida, ferir, nafra, nafres, nafrades es repetixen com si a través d’elles es
buscaren nexes d’unitat en la fragmentació que sovint imposa un poemari
iniciàtic. Sanç ens suggerix que els versos estan ferits per la violentació que
ell procura intencionadament a rimes i ritmes amb l’objectiu de donar-li forma
i color a les paraules. Unes paraules que d’alguna manera corroboren allò que
els parlava en un principi.
Enric Sanç és un individu
que té la ferma voluntat de ser poeta i treballa dur per ser-ho, conscient que
en l’ésser humà la creativitat s’aprén. La seua lluita, el seu interés està en
aconseguir dominar l’ofici, però també en fer possible una cosa més difícil
encara com ara tindre una veu pròpia. La constància, la perseverança, sempre
acaben oferint resultats.
El poeta se’ns apareix en
aquesta obra com un feridor també en el sentit vinculat a la pilota valenciana,
vull dir el que fa el paper de ferir, de traure la pilota i posar-la en joc.
Els seus poemes ens inviten a participar-hi, alguns amb tast de versos de la
revolta a prendre una posició i potser a replicar-li de carxot o de manró, això
ja ho trien vostés.
MANEL ALONSO
Casal Jaume I, Llíria, 18 de gener de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Elogi del no-res