 |
| Entre els poetes Ivan Brull i Jaume Pérez Montaner. |
El plany de les lletres ferides
Enric Sanç
Germania, 2012
“I ara que a la fi hem assolit
arrelar les paraules / les fem somiar per la xarxa amb un clic d’esperança”.
Aquests versos del poeta valencià Enric Sanç no són cosa baldera. La seua
aventura poètica deu molt a les potencialitats d’internet com a mitjà on abocar
i difondre les composicions que, en el decurs vital, naixen com ferides
obertes. Sanç, versador resident a la Pobla de Vallbona (el Camp de Túria),
acaba de publicar el seu primer poemari en paper, però moltes de les peces que
el conformen ja havien vist la llum en el teixit electrònic. Fa dos anys, Sanç
inaugurava el seu espai personal amb l’objectiu de compartir la seua
activitat creativa. Qui li anava a dir que, uns mesos després, aquesta ingent
tasca donaria fruits. Un correu electrònic a nom de l’editorial Germania el felicitava
i el convidava a transportar aquells poemes del mur virtual al format
tradiconal de paper i llom. Comptat i debatut, la poesia d’Enric Sanç s’ha
revalorat mercès a una retroalimentació entre totes dues plataformes. “Jeure
junt a la jonca d’estany / amb un nou llibre que rellisca entre les mans”.
I la nova criatura va ser
presentada en societat el passat divendres 19 d’octubre a la Casa de la Cultura
de la Pobla de Vallbona. Acompanyat pels poetes Jaume Pérez Montaner i Ivan
Brull, i sota les notes del cantautor Carles Pastor i el violinista Jordi
Silvestre, Sanç va apel•lar a les planyideres (les dones que, antigament, eren
llogades per plorar els difunts aliens) per justificar el títol del seu volum.
Tot amb tot, resseguint algunes de les lúcides peces del llibre, queda clar que
l’autor no es refrega els ulls amb ceba. És un esperit obertament sentit allò
que el condueix a nafrar uns papers curulls d’amor, desig carnal, consciència
nacional i enigmes interiors. “En la simplicitat de la immensitat, / la
magnitud del desert...”, i podria ser un bon resum del mode de crear
estímuls de Sanç. La col•lecció de ferides sols pot ser resultat d’una revisió
crítica de l’experiència, “una lletra nafrada rere l’altra / vers abaltir
les paraules planyides”. Una reflexió profunda a la recerca i l’evocació de
les coses que es van perdent.
El cas que explica la gestació d’El plany de les
lletres ferides troba experiències semblants en molts altres
lletraferits fills de l’era digital que han emprat els blocs com a contenidors
de la seua inspiració. Sols en la mateixa col•lecció “Mil poetes i un país”, on
s’ha encabit el recull poètic de Sanç, trobem noms com els d’Alba Àlvarez,
Carles Alós, Salvador Lauder, Sandra Domínguez, Xelo Llopis, Rosa Roig o Eduard
Aguilar-i-Lorente, els quals podrien assenyalar un itinerari en la mateixa
direcció que Sanç. Sobta que, al bell mig del ventre d’aquesta crisi, enfront
de l’onatge de les retallades i amb un panorama cultural cada dia més orfe,
l’editorial d’Alzira estiga apostant per donar eixida a centenars de
composicions que, d’altra manera, sols els ulls dels seguidors d’aquestes
bitàcoles podrien consumir. De vegades, també suposa una oportunitat perquè els
autors facen el salt a les prestatgeries. I serveix per acabar amb la creença
que només es pot publicar si surts guanyador en un certamen literari. L’aposta
de confiança amb les noves veus poètiques del país empresa per Germania suposa
un bri d’esperança per a unes síl•labes, uns mots, uns versos, que busquen
aixopluc en els ulls dels àvids lectors.
Publicat a L'ACCENT
Publicat fa 1st
November 2012 per Hèctor Serra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Elogi del no-res