Els haikai de la sendera

Com deia Arthur Terry «qualsevol poema autèntic consisteix en unes estructures imaginatives que depenen simultàniament de la col·locació exacta de mots i de sons dins un context molt precís, i de les relacions més àmplies de sensacions i conceptes que determinen el conjunt del poema». A més, el poeta cal que estiga constituït per una elevada sensibilitat i una bona dosi d'amor propi. Gracel Meneu assoleix, tots plegats, aquests ingredients en la seua òpera prima Els haikai de la sendera. Un excel·lent pròleg de Salvador Jàfer acompanya l'obra junt a les fotografies, a peu de cada poema, pròpies d'ella i de Michael Gutman, Pedro Pablo Hernández i Fernanda Mayrinck. I una citació de Montse Anfruns: «Absent als murmuris de tantes veus parlaires / compta, d'una en una, les flors del gessamí.», a qui li dedica aquest llibre de poesies. Escriu Jàfer a la introducció del llibre: «Cada haiku duu un títol que el sintetitza i una imatge que l'il·lumina. Si, a més, hi afegim la veu del recitat, la música i el moviment de la dansa, tenim les claus per a una conjunció de l'experiència artística com a representació poètica total.»

  El haikú o haikai és una composició anisosil·làbica breu, conformada per versos femenins i, majoritàriament, blancs. D'origen japonès -però força conreats en la poesia occidental-. Composicions que cerquen la impressió de la natura en el poeta, la impressió de la vida sobre l'instant, a través de la suggestió, tenen, en conseqüència, un fort contingut líric. El haikú, doncs, és una composició limitada a tres versos curts -un d'ells, el segon, més llarg que els altres dos-, amb un total de disset síl·labes. La versió més habitual en la nostra poètica és 4(+1) 6(+1) 4(+1). Emperò com escrivia el poeta Enric Casasses: «Els tres versos de l'haikú, la famosa estrofa japonesa de disset síl·labes, sí però, què vol dir disset síl·labes en japonès?, pesa igual que aquí una síl·laba d'allà?, no serà que en japonès totes les síl·labes són tòniques? O simplement que és que ells no tenen síl·labes mig mudes? L'haikú se sol presentar com la suma ideal de 5+7+5=17 ... Això que se'n diu vers, japonès o no, és una jugada del buf del parlar, i aquestes mides de cinc i de set síl·labes són unitats gairebé naturals de la respiració, de les més corrents i freqüents de la parla que es parla, al Japó ho saben tots els nens. Un vers de menys de vuit síl·labes ja és curt, o sigui que s'ha de dir que l'haikú va així, un vers molt curt, un vers curt i un vers molt curt...»

    Fet i fet, Meneu ens regala quaranta-cinc bells poemes breus de tres versos relacionats amb l'amor a la natura. La poeta intenta descriure'ns el plaer que experimenta en recórrer el camí de sa casa a ca sa mare des del formós indret on resideix a Benavites (Vall de Segó, País Valencià). L'impressiona quelcom íntim, omplir-se dels detalls i dels instants fugissers d'aquest recorregut, cada dia i nit igual, cada dia i nit diferent. En veure canviar el paisatge, la satisfacció de les percepcions amb certa necessitat de renovació. El jo poètic es mimetitza amb la sendera, arribant a ser un mateix ésser viu, que camina, respira, sent, i al cap i a la fi: dansa. Dansa amb els mots i amb tot allò que l'embolcalla.

Ets illa, dona
d'onetes desitjoses.
Pluja envejosa!

Seràs com fulla
caiguda a la tardor.
Ai, passatgera.

    El proper dissabte, 4 d'octubre tindré la sort de presentar la seua obra a Betxí, junt a ella mateixa i el regidor de Cultura, en un lloc emblemàtic per a Meneu i la seua família que de ben segur li farà moltíssima il·lusió. Ni cal dir que us esperem: no us podeu perdre la posada en escena d'Els haikai de la sendera amb música i dansa. L'entrada gratuïta i l'espectacle és molt més que recomanable. Un llibre per a gaudir de l'art i dels sentits: Els haikai de la sendera. Editorial Germania. Alzira, 2014. El podeu aconseguir entre d'altres llocs a la Llibreria Tres i Quatre del CCC Octubre, al bell mig de nostre cap i casal.

    Gracel Meneu i Berenguer (València, 1960) és escriptora, ballarina i coreògrafa de professió. Una de les protagonistes del moviment emergent de la dansa contemporània al llarg dels anys 80. Becada amb el J.W. Fulbright a Nova York, 1983. Directora artística de la companyia Vianants Dansa dels anys 1984 a 1995. Obtingué el Premi de la Generalitat Valenciana a la millor direcció coreogràfica, 1995. Actualment, a més d'escriure, exerceix com a professora titular de dansa contemporània al Conservatori Professional de Dansa de València.

ENRIC SANÇ
17 de setembre de 2014

Article publicat a La Veu del País Valencià.