Les claus del canvi per a una literatura d’oportunitats

“Si no avivem els sentits amb olors dolces o agres, i si després no som capaços de fer-les viure i reviure amb paraules, potser ni tan sols no val la pena posar-se a escriure. I sobrarien molts, moltíssims llibres.”

JOAN FRANCESC MIRA

LletrAEdeta és un col·lectiu d’escriptors del Camp de Túria. Entre d’altres formem part els avui presents, Alexandre Navarro, Jesús Girón i jo mateix. Fou creat l’estiu de 2013 amb la finalitat de divulgar i promocionar l’activitat literària en català en aquesta comarca del País Valencià. Entre les activitats que hem realitzat ens agradaria destacar l’homenatge a Vicent Andrés Estellés a Nàquera l’any passat i enguany a l’Eliana  al nostre amic, poeta i membre del col·lectiu, Antoni Ferrer. A l’acte, una amalgama de poetes (entre ells molts dels ací presents) ens vam unir -i reunir-, posant sobre la taula que, malgrat tot, València és terra de poetes, i prova d’això és el llibre on setanta-set poetes li dediquen un poema a l’amic Toni.

Com escrivia T.S. Eliot, la poesia és diferent a la resta de les arts, fins i tot la lírica és molt més nacional que la prosa. La poesia és vehicle de l’expressió de sentiments i emocions. Perquè aquests s’hi expressen millor en la llengua comuna del poble.

Encara que semble mentida, el País Valencià està viu. Enrere queda la sensació de que qualsevol temps passat va ser millor. Tenim a nostres Ausiàs March, Roís de Corella, i fins i tot Estellés en l'imaginari social -o almenys en el cultural- valencià. De fet, no és gens estrany trobar-te en els carrers de Russafa o de Benimaclet pintats en les parets alguns versos dels nostres grans poetes. I aquest bagatge ha creat planter. Un planter que a dia d'avui és palpable al País Valencià, des del Maestrat fins al Baix Segura. I així ho demostra la llarga nòmina de poetes que dia rere de dia van sorgint i fins i tot consolidant-se al llarg del territori.

A més a més, des del meu humil punt de vista, a poc a poc, la literatura actual al País Valencià s’està lliurant del jou de la satel·lització que hi feia referència Jaume Pérez Montaner sobre reflexions de Joan Fuster i T.S. Eliot, en qualsevol consideració sociològica de la literatura moderna catalana al País Valencià. Cada vegada la nostra cultura recupera la seua pròpia visió del món, reprenent així els referents intel·lectuals propis. També estic convençut que estem en un moment dolç respecte a quantitat i qualitat literària. Darrerament estem gaudint d’una literatura amb un elevat grau d’exigència i professionalitat. El que ens falta és fer-nos més visibles, recuperar els mitjans de comunicació i coordinar-nos, com estem fent avui, els diferents col·lectius d’escriptors del País. Tenim un panorama esperençador. Ara més que mai, (en les darreres dècades), cal fer nostre l’estatut d’autonomia i la llei d´ús del Valencià. Que el recent canvi polític, puga consolidar la normalització educativa, cultural i literària. Que el moviment cultural es convertesca cada vegada en un moviment social més que individual, hi és a les nostres mans. En tot cas mai no podrem obtindre una literatura vigorosa com al segle XV d’or valencià, si o bé no assolim un estat propi o un estat federal que iguale en drets i obligacions nostra llengua amb el castellà. A més, hem de seguir fent esforços en el sistema educatiu, així de gran ajuda seria seguir l’espenta de l’escola valenciana i implantar el seu model en totes les escoles del País.

Aquests darrers mesos estem veient el naixement d’un gran nombre de petites editorials. Des del meu punt de vista, pense que totes elles fan la seua tasca. No obstant, cadascuna aposta per diferents modes de treball. Les sinergies entre totes elles i els escriptors poden ser molt positives. Ara bé, caldria treballar amb humilitat i exigència alhora. Cal cercar la viabilitat dels projectes, sense deixar de banda el rigor, la qualitat i la professionalitat. Les crítiques haurien de ser constructives, en tot cas, i els projectes compartits. Al cap i a la fi, la poesia en català és un petit mercat on caldria especialitzar-nos i no tapar-nos els uns als altres, no creant competències absurdes, sinó unir aquestes sinergies positives, defugint del caïnisme. Creant una veritable i sana comunió entre escriptors i editors, pel bé de nostra poesia i literatura en general.

Com recentment ha dit l’escriptor i poeta Jordi Cornudella: la tipologia d’editors és tan variada que impossibilita qualsevol intent de definició per aquesta via, per aferrar-se a la realitat sustentada en la documentació administrativa: editor és qui té un contracte laboral on hi figura, generalment, com a tècnic editorial. Així hi apareixen una sèrie de tasques que algú ha de fer: contractació, fer el pressupost, fabricació, distribució, però que no necessàriament impliquen allò que hauria de ser central en tot editor: llegir el text, discutir-lo amb l’autor, fer-ne de llevadora. Les editorials, avui, cada cop més externalitzen aquest procés i en redueixen els costos. I els editors a l’antiga, els que van més enllà de la gestió comercial, queden relegats. Cal oferir una mirada externa a l’autor, com una particularitat més de la feina editorial. La intervenció de l’editor sobre el text depèn molt de la relació amb l’autor. Perquè els escriptors catalans presenten un grau d’inseguretat respecte a la llengua. A banda de les òbvies raons històriques i sociolingüístiques, tenim la qüestió del model de llengua, la relació entre la llengua escrita i la llengua parlada.

Cal fer revifar les ventes i els lectors. Saber arribar-hi. Entre les claus del canvi per a una literatura d’oportunitats hi trobem:

-          Promoció del llibre.

-          Aconseguir lectors.

-          Augmentar l’índex de lectura.

-          Fer més visibles els autors.

-        Fomentar la bona relació entre l’autor i l’editor. Trobar vies alternatives de finançament: com la promoció d’empreses privades.

-          Incentivar la lectura a l’escola.

-          La normalització lingüística i educativa.

-          Recuperar els mitjans de comunicació.

-          Promocionar la crítica.

-          L’ús adequat de les xarxes socials.

-          Divulgació cultural.

-          Fer les llibreries dinàmiques.

-         Tornar-li a la paraula el prestigi que s’hi mereix.

-         La col·laboració entre escriptors i els seus respectius col·lectius.

Com va dir Fuster, la nostra posteritat serà de paper, perquè els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

ENRIC SANÇ
A Vila-real, 30 de maig de 2015