Això rai

Adélaïde i Anthony han d’anar al centre de València per tal de signar uns documents, casats des de fa quinze anys. Hi arriben, des de l’Eliana, a mig matí. Com que l’afer és un assumpte que els fa trencar el cap durant molt de temps, ja no poden esperar a l’endemà per resoldre’l. Estan cansats, evidentment han passat la nit anterior cardant mentre els veïns sentien clarament el grinyol del matalàs, els gemecs i els esbufecs de la parella. Com diria el seu iaio: “A la taula i al llit al primer crit”. La dona en volia més i l’home no en podia més, car Déu dóna faves a qui no té queixals. Altrament, Adelaïde va haver de morir-se per saber qui era Anthony i si l’havia estimat de debò algun cop. Però això són figues d’un altre paner.

   En el moment de seure en front del gestor de la seua hipoteca, la cara d’Anthony era tot un poema: no manaràs del teu pany, si la clau la té un estrany. Adélaïde no en sabia res dels deutes i el retràs en el pagament de les quotes mensuals del seu habitatge. Fet i fet, les seues llàgrimes començaven a ser abundants i fredes, com la sang que li semblava que ja no li regava el cap. Anthony (ella encara no ho sabia) s’ho gastava tot en alcohol, cocaïna, putes i el joc. Ara amb ell aturat i cobrant tan sols una ajuda de quatre-cents vint-i-sis euros, el sou mileurista d’ella se n’havia convertit en el sosteniment de sa casa i en el de l’única filla que tenien en comú, Anne-Sophie, encara en edat escolar. Ja se sap que qui no guarda quan té, no menja quan vol.

   Tres quotes, tres, tres quotes eren les impagades. Amb comissions i interessos de demora això hi eren molts, molts diners, tants com: dos mil huit-cents trenta-quatre euros amb setanta-sis cèntims. A més hi havien de pagar huit-cents trenta-tres euros amb trenta-cinc cèntims de la quota del mes d’octubre, car si no el seu préstec entraria en morositat amb quatre quotes, el préstec hipotecari entraria en bloqueig judicial, conseqüentment el banc estaria obligat pel Banc d’Espanya a aprovisionar-lo. Tot açò complicaria la situació de la família, augmentarien les trucades de la empresa de recobrament i del contact center del banc, els interessos i les comissions, així com que començarien a tindre avisos, amenaces i burofaxos per una possible execució i embargament de la seua llar. Tot açò era massa per a la carabassa. Però, d’on no n’hi ha, no en pot rajar.

   A Anthony ja se li havia passat pel cap portar a la seua filla Anne-Sophie a prostituir, d’amagades de la seua dona, n’és clar. El seu cap era apunt d’esclatar: com podia fer això amb una xiqueta de 9 anys! Però tot seguit li venia al cap la novel·la que havia llegit quan era més jove i, suposadament, mentalment sa: “Lolita” de Vladimir Nabokov. Així s’hi preguntava: “Llavors, per què no?”. Mentre Anthony perdia la xaveta entre els seus impurs i esquizofrènics pensaments (la seua addició a les drogues ja hi era irremeiable), Adélaïde, fent de tripes cor, era atenta a les paraules del gestor de crèdit. I mira que més veuen quatre ulls que dos. No sentia cap simpatia per aquest homenot amb vestit i el nus de la corbata ben fet, però sabia que el banc, com Déu, pressionaria però no li convenia ofegar. Els bancs ja no sabien què fer amb tant de pis buit, tants impagats i, aleshores, tant de client desnonat.

   De cop i volta, Anthony va donar un cop de puny en la taula fent volar els papers que eren al seu costat i al recer de les injúries del temps, escridassava contra la seua dona: “Me’n vaig, no vull saber res de tu, ni de la casa, ni de la teua filla. Adéu, ens veurem als Jutjats!”. Si l’animal esternuda, segar, que el temps farà muda. Primer, tot són roses i flors; després, tot són penes i dolors. Qui té boca s’equivoca, però qui no el confessa és una mala peça. La llum dels ulls d’Adélaïde penjava d’un fil. No s’hi creia allò que hi era escoltant. Va arrencar a plorar, allà hi va saber que començava a caure tota una vida d’enganys i mentides. Hi havia de ser forta, Anne-Sophie era tot per ella, hi s’ho mereixia. Érem rics, i ens va condemnar la misèria.

   El cap d’Adélaïde va desconnectar per minuts, les imatges del seu cervell recordaven una admirable serenitat, un dolç matí de primavera, on sola gaudia del goig de viure en una vall d’herba alta, un riu clar, milers de plantes petites i flors de colors diferents. Una mar plena d’eternes delícies on s’estenia el crepuscle i el cel blavenc de bat a bat. Tot el que l’envoltava tenia un aire de paradís. Un indret d’encant irresistible. Contemplava l’idíl·lic paisatge de bellesa perfecta, com qui el que canta els seus mals espanta. Però, comptat i debatut, ni així esborrava el record d’una atmosfera desagradable. L’aire que es respirava a la sala era contrarietat, irritat i sobreexcitat. L’ambient enrarit i nefast, feia que el desenllaç d’aquesta desconnexió d’Adélaïde per breus moments del món exterior, no fera capgirar el regust agre que se li havia quedat com un mal sabor de boca. La dissort d’aquesta situació lamentable, la interpretació fal·laciosa i traïdora d’Anthony, el deute insuportable amb el banc, la crisi que no acabava...

Il·lustració: A. Jolly

  Adélaïde, malgrat la pluja, és una dona íntegra a punt de fer quaranta-dos anys, obligada a deixar de la nit al dia el seu marit per seguir endavant en la lluïta de la vida diària. Cadascú que agrane sa endrecera, perquè qui sap, si no hi ha mal que per bé no vinga. El seu rostre es mostrava decebedor, fastiguejat, i interiorment era desfeta. Aquest moment surrealista, kafkià, acabat de viure, la feia sentir com una dona sense importància ni interès per a ningú. Amb cara malaltissa, intentava defugir de l’esguard arrogant i d’incredulitat del gestor. Tic-tac, tic-tac, sonava el rellotge de paret del despatx, mentre hom tocava la porta: toc-toc, toc-toc. En eixe moment va passar a l’oficina Victoire, gestora del crèdit i companya del seu gestor Fréderic. Victoire amb uns mocadors a la mà que hi oferia a la nostra desconsolada Adélaïde perquè s’eixugara les seues llàgrimes la convidava a canviar de cambra.

  Adélaïde es va aixecar, es va arrossegar lentament cap al despatx del costat, eixugant-se els ulls plorosos. Sentia una mena d’excitació i de tensió espasmòdica. A cada pas, a poc a poc, les oïdes li feien un zumzeig vertiginós. Atemorida, mentalment bloquejada i paralitzada, aquest afer inaudit la deixava hipnotitzada. El seu cas esdevenia d’extrema desesperació, d’extrema misèria. Era una dona abatuda, destrossada i angoixosa. La situació s’anava fent insuportable. En eixe moment, Victoire no va saber què dir-li, perquè ni ella mateixa sabia què volia escoltar. De cop, al girar la porta, Adélaïde i Victoire van escoltar darrere d’elles: “Adéu món cruel!”, mentre Dieter, cap de l’oficina bancària, ignorant del que acaba de succeir en l’oficina, saltava rient per la finestra, car s’hi trobava allà una terrassa, on hi fumava cada dia els cigarrets que no consumia al cafè al dematí ni a l’esmorzar.

   Les dues dones van començar a riure a cor què vols, entre sanglots d’Adélaïde. Llavors Fréderic, aprofitant l’avinentesa, implacable va acostar-se al despatx de Victoire, i li va xiuxiuejar a Adélaïde a cau d’orella: “Escolte, pense que per hui vosté ja ha sofert bastants esglais, per què no torna un altre dia, i en parlem més tranquil·lament de la situació de la seua hipoteca al banc?”. Amb el que Adélaïde va respondre: “El meu marit és un malparit, disculpen les molèsties, mai no haguera pensat que fóra capaç de fer una cosa així. Jo faré front a la hipoteca i tot el que faça falta, per mantindre la casa i per la meua filla. Però vostés han de baixar-me el tipus d’interès, augmentar una mica el termini, eliminar la clàusula sòl, perquè puga quedar una quota reduïda. Més ara que suposadament hi seré sola, tindré una capacitat de pagament d’uns dos-cents a tres-cents euros màxim. Pense que a més de pagar la seua hipoteca, tindré totes les despeses de la casa, més el préstec del cotxe i la càrrega de la meua filla. No sé com podran fer per refinanciar el meu deute vençut actual, possiblement fent una novació amb ampliació, tant del capital com del venciment”. Fréderic, Victoire i Dieter, que hi era escoltant des de la finestra, van quedar bocabadats front l’enteresa, fermesa i arguments d’Adélaïde, més tenint en compte, el xoc i el tràngol que la dona venia de passar.

  Adélaïde que ara pren un gelat de xocolata a la barra d’aquesta geladeria italiana sempre ho ha tingut ben clar. Ella és jove, i no pensa passar-se la vida sense un acompanyant. Vol un home que no tinga res a veure amb Anthony. Ha de ser un home intel·ligent, bona persona i, sobretot, que accepte i estime la seua filla. Per suposat, ell també podrà portar la seua pròpia motxilla, però haurà de ser un home amb empatia i emocionalment estable. Adélaïde als seus quaranta-dos anys és una dona alta, guapa, amb els llavis carnosos, ulls grans i brillants. És divertida i intel·ligent. Encara no s’ha acabat la galeta del gelat i un atractiu home la mira amb desig. En una breu presentació els dos s’agraden i se’n van junts al llit del motel de carretera més proper a Sant Antoni de Benaixeve. Carden com bojos tota la tarda i en acabar l’home la mata, perquè sí. Ara és quan morta i des del cel que hi veu clar nostra amiga, Adélaïde. Veu la vida passada i present d’Anthony. Però tan sols es preocupa per la seua filla, qui gràcies als seus iaios acabarà defugint de la prostitució i farà carrera en la Universitat, tal i com sa mare sempre haguera volgut. De gran serà economista, gestora de crèdit i escriptora en el seu temps lliure. Això sí, Anne-Sophie, mai no va saber què li va passar a sa mare aquella tarda al motel de carretera.

   Sempre plou sobre mullat. Les desgràcies semblen atreure’n més. Sembla que sobre una desgràcia en ve una altra. Entre els malastrucs i malaguanyats, com a barca vella, tothom hi fa estella; a gos flac, tot són puces; home vell, cada dia un mal novell... Però, una dona preparada, amb cultura i amb estudis com Adélaïde, pot estar més llesta per poder regatejar els entrebancs que poden arribar-nos en el dia a dia. El saber no ocupa lloc. Així, cal plantar-li cara al sol de migdia. Perquè el qui no s’espavila, l’espavilen. Com qui es pensa saber massa el cap té de carabassa. Ara bé, no digues blat fins que no tingues el sac i ben lligat. I cal desconfiar dels estranys. Però, fes vida: viu, estima, aprèn i riu, que dels problemes, això rai...

ENRIC SANÇ

A Vilafranca del Penedès, 14 d’octubre de 2015

Conte publicat a "El conte del diumenge" a Morvedre.info