Blog de l'escriptor ENRIC SANÇ (pseudònim literari d'Enric Sanz Hernández). Poeta i professor de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l'École de Commerce du Solvay i l'Université Libre de Bruxelles. Diplomat especialitzat en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves per l'ADEIT, Fundació Universitat-Empresa de la Universitat de València. (Més info a la biografia).
"El cant i els versos disfressen els núvols que empaiten la ment de l'home absurd."
JORDI TENA i GALINDO
La
gent (inclosos tu i jo, per al·lusions passades i ben estimades de
nostre desaparegut mestre, Joan Fuster al seu Diccionari
per a ociosos, 1964), usem nostre temps de lleure en fer
exercici i esport, connectar-se a la xarxa, veure la
televisió, quedar i xerrar amb amics, viatjar (qui pot), fer sexe
(qui en té la sort), etc.
Tot
això està molt bé, però qui s'atura un moment a pensar? Qui
s'atura eixe precís instant on es trenca l'espai i el temps conscient de nostra solitud perenne? Qui es
baixa del feixuc tren en marxa i s'aixeca murs de vidre per defugir de tothom i fins i tot fer-se salpar d'un mateix? És en eixe ai quan s'escolta el subtil murmuri,
la feble fressa de la naturalesa humana (per què encara hi ha gent
que sent una contradicció entre aquests dos darrers termes?), i
llavors brolla fins vessar el degoteig del fontinyol aveciat de
la paraula indolent. És quan penses la mort, lliges el prohibit, passeges íntim o fas música de la quotidianitat que et cerques més a prop de tu..., o no?
Si
fos així potser podríem enderrocar les llémenes dels ciments
d'aquesta dolenta i cada vegada més fastigosa i decadent societat. Però, jo no en tinc la solució, la tens tu? No cal deixar-se engolir algeps per a tindre ganes de treure convulsivament lletres ferides del més fons del fetge i escopir la seua bilis negra sense dringar.
CATARROJA, situada a la comarca de l'Horta Sud del País Valencià, es troba a 8 km de València i molt a prop de l’Albufera. El seu port és famós, gràcies al qual es va convertir en el bressol de l’all i pebre. S'estén per una extensa plana enfonsada que s'eleva des de la mar Mediterrània fins als turons de l'oest. L'horta i la marjal són els elements més definitoris del paisatge, on l'Albufera amb les seues barques, la pesca, el port i el conreu de l'arròs han sigut sempre la raó de la seua existència. Els camps d'arròs amb les xicotetes construccions que alberguen els motors d'aigua i els horts de tarongers conformen el paisatge agrari fins a l'actualitat. El clima és mediterrani. Malgrat que en les partides de l'Hort de Pepica i de l'Alter, s'han trobat deixalles romanes, la fundació del poble és musulmana. En 1238 Jaume I donà el lloc a Pelegrí d'Atrossillo. A principis del segle XIV el lloc era propietat de Berenguer Dalmau, d'origen català, qui va dividir els termes de Torrent i Catarroja. En 1315 va negar-se, recolzat pel poble, a pagar el delme a l'església per la qual cosa va ser excomunicat...
No és precisament dels orígens i singularitat de l’espai on són les meues arrels que us vull parlar avui, sinó de la meua besàvia Conxa. Aquesta gran dona de les fotos en blanc i negre. Junt a ella ma mare al voltant dels seus setze anys que just ahir, cinc de juny, va fer-ne seixanta precioses primaveres. Elles són al pati de la seua llar, a Catarroja. Fet i fet, tota la meua família, que jo conega fins als rebesavis, són valencians: Catarroja, Albal, València i Vinaròs.
Estic ben orgullós d’ella pel seu coratge, per la seua entrega, per tot el que va patir: guerres, postguerres, dictadures, etc. Però sobretot pel seu seny, per la seua estima a la vida i pel seu desafiament a la mort, als 108 anys. Conxeta va desafiar la mort i va creuar l’altra vora de la vida amb molta dignitat. Tanmateix, un diumenge estava el meu pare a la casa dels seus sogres. Venia de trencar-se el maluc. Ella amb els seus cent-vuit anys i amb tot el seu coneixement encara es cuinava, sortia a fer la compra i feia qualsevulla tasca de la llar. Llavors li va dir al meu pare: “Enric, no vull ser un destorb per a la meua filla (la meua àvia), vull morir-me.” De fet, aquella mateixa setmana va deixar de menjar. I ens va deixar per sempre.
Ma besàvia i un cosí germà l'any 1976.
Nascuda el 2 de novembre de 1872, Conxa Asins Torromé, cinc anys major que el seu marit, Antoni Muñoz Vilaplana. Va tindre 3 fills: Antoni, quan ella en tenia 31, Isidre als 36 i Roser, la meua àvia, als 47 anys. Ens va deixar el 5 d’octubre de 1980. Jo en tenia quatre anyets. Encara que no ho cregueu, malgrat no recordar les seues cançons de bressol si recorde la seua hamaca oscil·lant de vímet, les seues velles i arrugades mans, així com la seua tendra mirada.
Per cert, encara estic buscant per casa la revista de l'entrevista que li van fer per allà l’any 1972 en motiu del seu centenari. Una preciosa foto, al pati de sa casa amb els seus 100 ciris d’aniversari i un gran somriure. Va ser anomenada: la iaia del País Valencià. Era la dona més vella en vida de nostra terreta en aqueix moment. I quina vida: revolucions, restauracions borbòniques, colps d'estat, dictadura de Primo de Rivera, instauració de la República, guerra civil, dictadura de Franco, postguerra, fam, misèria, transició... Per acabar morint en una nova constitució, «autonomia» i nostra actual «democràcia». Història viva! Ai, si encara poguéssim parlar amb ella.
Enric Sanç va estar finalment el guanyador, d'entre les quaranta-dues obres presentades, de la VIII EDICIÓ-2013 dels PREMIS TEODOR LLORENTE de la Pobla de Vallbona en la modalitat de POESIA per a adults, amb l'obra en valencià de 200 versos: "LES HORES CONCÈNTRIQUES. -Set haikus capitals i onze temes de conversació."El jurat ha estat format per persones relacionades amb el món de la literatura i l'ensenyament: Marisa Alcañiz, cap del Departament de Valencià de l'institut IES La Vereda, Laura Rubio, llicenciada en Filologia Catalana i Tècnic lingüístic de l'Ajuntament de la Pobla de Vallbona, Carme Barona, mestra i Directora del col·legi Lluís Vives, i presidit per la regidora de Cultura, Mª Carme Raimundo.
El sopar i lliurament del premis va ser aquest divendres, 26 d’abril de 2013 en el Centre Social al carrer la Senyera, 31 de la Pobla de Vallbona. Allà va rebre un Diploma acreditatiu de mans de l’alcaldessa, Mª Carme Contelles i la regidora de Cultura, després del sopar i ha agraït el Premi.La banda local Jazzbona Big Band amenitzà fantàsticament la vetllada.
Sanç va agrair a la Biblioteca i a l’Ajuntament la creació i manteniment d’aquest Premi de nostre important poeta, així com la possibilitat de presentar-se a ell. El va dedicar a la resta de companys i participants, als assistents a l’acte, amics i família presents. Una dedicació molt especial al seu pare, la seua germana, mare i parella, per estar sempre al seu costat.
El poemari està estructurat en tres parts, conformant un total de dinou poemes: -Set haikus capitals: Lúxuria, Gola, Avarícia, Ira, Enveja, Supèrbia i Peresa.
-Onze temes de conversació: La vida, La felicitat, L’amor, L’amistat, L’atzar, El fat, La bellesa, Els somnis, La nit, La vellesa i La mort.
-Les hores concèntriques.
En aquest nou poemari, Sanç juga amb la forma i el color de les paraules; la mètrica i la versificació. Enceta el llibre tres cites de Teodor Llorente, Ausiàs March i Marc Granell, respectivament. En la primera part fotografia els set pecats capitals, transgressors de la norma moral religiosa provocant la culpa en forma de haiku, poema breu de tradició japonesa. Com per exemple aquesta mostra:
Luxúria
Desig obsessiu
a frec d’un mirallet
de pell de sal.
Seguidament, onze poemes conformen els temes de conversació acompanyades de onze respectives cites d’alguns dels seus escriptors de capçalera, com si mantingués un diàleg amb ells sobre cada tema a tractar: Joanot Martorell, Omar Khayyam, Jaume Gassull, Charles Baudelaire, Mossén Fenollar, Erich Fromm, Francesc Mompó, Rafael Correcher, Joan Margarit, Gabriel Ferrater i Cesare Pavese. Com a exemple d’un d’aquests poemes el que va llegir en el lliurament del Premis:
“No estic trist quan escric, sinó que ric, i l’envellir no m’ha donat encara el trauma que pel que es veu, a tots ens guarda.” GABRIEL FERRATER
La vellesa
El pas del temps
ens envelleix
quan a la casa
arribes i
ja no ningú
t’espera, i el cos
perd el seu encant.
Potser o no,
si fa no fa,
mirem l’spill
i no ens agrada
ço que veiem.
Malgrat això
jo mai no em quede
l’alternativa...
I és que l’arruga
és vella i bella.
I per a finalitzar el poemari, el poema que el tanca, Les hores concèntriques, que comença amb dos cites, una de Joan Alcover i altra de Marc Granell. És tracta d’un poema mitològic on apareixen les deïtats Marduk, déu de Babilònia i Tiamat, una deessa i monstre primitiu que pertany a la mitologia babilònica i que pren un paper destacable en el poema èpic Enûma Elish. Tiamat, seria el principi femení del mar, representació de les potencies del caos. Altre,Eros, déu de l’amor però també de la luxúria, el desig i la fertilitat i Tetis, deessa del mar, és la més jove de les titànides i mare de tots els déus fluvials que amb els seus sis germans formen el grup dels Titans i junt al seu germà l’Oceà van tenir les nimfes del mar i tots els rius del món, així com totes les fonts i els llacs. Tetis va ser qui va convertir per càstig a Cal·listo i el seu fill Arcas en l’Óssa Major i la Menor, i des d’aquell moment donen voltes i serveixen com a punt d’orientació. I la última deïtat i no per això menys important, Febo, nom usat en la mitologia clàssica per a referir-se a Apol·lo, déu de la bellesa masculina, de la música i de la poesia, així com de la medicina en la mitologia grega i déu del Sol en la mitologia romana.
Enric Sanç (València, 1976). Llicenciat en Economia per la UV. Ha publicat un poemari “El plany de les lletres ferides” i ha col·laborat en l'antologia “Estels de paper. Vint-i-un poetes per al segle XXI” en la col·lecció “Mil Poetes i un País”, tots dos a l’Editorial Germania, Alzira, 2012. "Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans" i en el "Recull de poemes en homenatge pel 75 aniversari de Jaume Pérez Montaner" a Ca Revolta. Guanyador de la VIII EDICIÓ-2013 dels PREMIS TEODOR LLORENTE de la Pobla de Vallbona en la modalitat de poesia amb l'obra: "LES HORES CONCÈNTRIQUES. Set haikus capitals i onze temes de conversació." Economista i escriptor, soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), també és soci fundador de LletrAEdeta (Associació d'escriptors del Camp de Túria) del CEL, Centre d’Estudis Locals de la Pobla (Camp del Túria), una entitat cultural. Actualment imparteix un Taller d'Escriptura Creativa en la Biblioteca Municipal de la Pobla.
Lliurament Premi en La Pobla Televisió:(Poesia al minut 1:42)
Per a ell la poesia, com la vida, és un continu aprenentatge, per això segueix llegint i escrivint.
A Jaume Pérez Montaner, en reconeixement i agraïment
XARXA DE COLORS*
L’àliga creu que els seus
ulls grocs suren les flames. I que només hi ha una, dir els silencis, i una manera de ser au rapaç.
(Ai, m’ha llevat un núvol.)
Una pregunta, un lament, una àvida volada... Al cap i a la fi, un gronxador.
El pas del temps, el buit de la paraula. Una xarxa de colors que trencà l’ombra de la fosca desesperança.
ENRIC SANÇ
25 de març de 2013
* Poema inclòs en la plaquette: "POEMES PER A JAUME PÉREZ MONTANER. Qui no ha sentit la fredor de la desfeta no podrà dir-se humà.". Editada per Ca Revolta per primera vegada el 22 de maig de l'any 2013 amb un tiratge de 100 exemplars. Hi recull texts escrits per a l'homenatge a Jaume Pérez Montaner pel seu 75 aniversari, dins del cicle "Poesia per la revolta".
