 |
| "Istanbul". Toni Vidal (Xacal). Oli damunt tela. 114x70 cm. |
“La
terra era deserta i buida.
Hi havia tenebres sobre la faç de l’abisme...”
GÈNESI 1, 2-3
“das schwerste Gewicht”
NIETZSCHE
LEVITAT DE L’ÉSSER
CAMINEM en silenci entre les pedres
no en tenim de respostes a (moltes) qüestions.
Aturem el rellotge d’etern retorn:
un crit en el desert, pel coit i l’àpat
recorrem la nit fosca a la temptació.
no en tenim de respostes a (moltes) qüestions.
Aturem el rellotge d’etern retorn:
un crit en el desert, pel coit i l’àpat
recorrem la nit fosca a la temptació.
Les
mil agulles apunten l’atzur zel
d’Istanbul com els darrers vestigis
d'un bressol límit. Civilització?
L’esfinx xerraire hissa les veles,
d’un bri manyoc de fils. Mes no oïm res, res.
d’Istanbul com els darrers vestigis
d'un bressol límit. Civilització?
L’esfinx xerraire hissa les veles,
d’un bri manyoc de fils. Mes no oïm res, res.
Però
què som sense l’amor, amor?
Som l’ombra de l’oblit la insuportable...
Som l’ombra de l’oblit la insuportable...
ENRIC SANÇ
Poema inclós al poemari: "Les hores concèntriques"
Editorial Germania, 2013.
bonic.... "Però què som sense l’amor, amor?"
ResponElimina