Papallones silenciades sobre una mar de gel

Fruir la paraula

Vaig conèixer Josepa Montagut en un taller de poesia impartit per Jaume Pérez Montaner a la Universitat de València. Em va sorprendre, gratament, la seua animositat i les ganes d’aprendre. La recorde molt participativa, quan cada setmana escrivíem poemes i els llegíem a classe per compartir-los amb tots els companys. Allà, entre d’altres, hi érem: Hèctor Serra, Alba Fluixà, Laura G. Andreu i Mercè Claramunt. Alguns d’ells ja han publicat i guanyat, fins i tot, algun premi literari. Siga com siga, el cert és que vam gaudir, compartir i aprendre molt amb aquestes classes.

  Amb els versos de Josepa podem sentir el viu plaer per la consecució d’una obra esperada i desitjada amb inquietud per ella. Uns mots senzills, directes per expressar el seu sentiment vers els problemes quotidians: el paper de la dona en la societat, l’estima al poble, la llengua, la família, i el tema etern de la poesia: l’amor. El llibre que els lectors tenim a les mans, Papallones silenciades sobre una mar de gel, és el fruit dels sentiments i dels neguits de la seua autora. Una cursa poètica que Josepa inicia ja en una edat madura, fet que dóna a les seues lletres el do de l’experiència i el to amarg de les pèrdues, les batalles i les esperances esvanides.

 Tanmateix, hi trobem una poesia viva, cridanera, inconformista. Vint-i-vuit poemes que podríem emmarcar com a poesia de l’experiència, però que inclou alguns textos amb unes assolides i belles imatges i, sovint, un cert rerefons estellesià. La primera part tracta la perspectiva feminista, els fets que es produeixen en cada instant sobre la tragèdia de la violència masclista. La segona part evoca l’amor a la llengua com a expressió de poble nostrat. La tercera part tracta del sentit de la terra, de les arrels i la família. Per acabar, la poeta expressa els planys de l’amor, els sentiments perduts i, malgrat tot, segueix fent el camí de la vida.

  Uns poemes madurs dins d’un llibre de poesies amb un clar leitmotiv reivindicatiu i social. També hi trobem, és clar, uns versos íntims adreçats a tot allò que s’estima l’autora. L’emotivitat de Josepa se’n surt mitjançant una senzillesa clara i expressiva. Una veu poètica sensual i dura alhora, quan pertoca. L’escriptora de Montcada de l’Horta ens ofereix el resultat d’una reflexió interior que esclata en un gran crit des dels seus silencis més íntims. Aquest llibre de poesies naix de la necessitat d’escriure i expressar sentiments sobre els fets quotidians que importen al jo líric, que li colpegen i traspassen d’allò personal a un plànol més social. Un cant a la llibertat, que cada jorn vol assolir, i li resulta difícil. Les papallones volen joioses per eixa mar incommensurable que de vegades es revolta i turmenta davant una realitat que ens duu de la desesperança a la incomprensió.

  Ara només ens toca a nosaltres, els lectors, llegir aquest poemari que Montagut ha construït a partir del seu interior. Una evocació a la terra, al poble, a la llengua, a la dona, a la solitud, als records i a les pèrdues familiars. Des del seu àmbit més local a l’amor més universal.

Enric Sanç

Setembre de 2014

Fruir la paraula. Del pròleg del llibre de poemes Papallones silenciades sobre una mar de gel. Josepa Montagut. Onada Edicions, 2015. Col·lecció de poesia, 26. Presenta el poemari la poeta Isabel Robles a partir de les 19:00 el proper divendres, 13 de març de 2015 a Montcada de l'Horta (País Valencià)

Article publicat en La Veu del País Valencià.