Variacions Goldberg

Han de saber vostés que aquestes ressenyes les estic improvisant molt poc abans de què les puguen llegir ací: com Julio Cortázar, no sóc sistemàtic, ni sóc un crític ni un teòric, així doncs a mesura que se'm van plantejant els problemes de treball, cerque solucions. Fet i fet, resseguim el mestratge de Harold Bloom, Marcel Reich-Ranicki, Enric Sòria, Jaume Cabré, Ponç Pons i del mateix Cortázar, entre d’altres, i intentaré escriuré ací per què pense que l’obra completa, fins al moment, d’Antoni Ferrer hauria d’entrar dins del cànon literari. També em centraré, més concretament, en el seu darrer poemari Variacions Goldberg. 

   El cànon significa la tria d’un catàleg o llista de llibres o d’autors literaris proposats com a model. El qui llig ha de saber triar, doncs literalment no hi ha temps suficient per a llegir-ho tot. Un signe d’originalitat capaç d’atorgar l’estatus canònic d’una obra literària és eixa estranyesa que mai no acabem d’assimilar, o que romanem cecs a les seues característiques –diu Bloom. L’olor agradable de l’originalitat ha de surar sobre qualsevol obra que d’una manera inapel·lable li guanye la contesa a la tradició. Però no pot haver-hi cap escriptura vigorosa ni canònica sense el procés de la influència literària. L’angoixa de la influència no és una angúnia relacionada amb el pare, real o literari, sinó una angoixa conquerida en el poema. Un ver escriptor canònic pot interioritzar o no l’ànsia de la seua obra, però això importa poc: la gran obra que hom assoleix escriure és l’angoixa. Tal com afirmen els clàssics, la fortuna ajuda els audaços. Hi ha que arrossegar la càrrega de les influències si se desitja atènyer una originalitat significativa dins de la riquesa de la tradició literària. La tradició no és tan sols un lliurament del testimoni o un afable procés de transmissió: és també una lluita. Els poemes naixen com a resposta a anteriors poemes,  i eixa resposta depén d’actes de lectura i interpretació per part dels nous escriptors. Una nova metàfora, o una figura retòrica inventiva, sempre implica partir d’una metàfora prèvia. La crítica estètica ens retorna a l’autonomia de la literatura de la imaginació i a la sobirania de l’ànima solitària. Al lector no com un ser social, sinó com el jo profund de nostra més amagada interioritat.

  En un gran escriptor com Antoni Ferrer, barroc i extàtic en paraules d’Enric Sòria, el profund d’aquesta interioritat constitueix la força que assoleix espolsar-se l’aclaparador pes dels aconseguiments del passat. Els grans textos són sempre reescriptura o revisionisme, i se funden sobre una lectura que obri l’espai per al jo, o per a reobrir velles obres a nostres recents patiments. La contingència governa la literatura i se manifesta essencialment en aquesta angoixa de les influències que forma, i en cada nou text que aspira a romandre. La literatura no és tan sols llenguatge; és també voluntat de figuració, el desig de ser diferent, de ser-hi en altra banda. Açò significa en part ser distint d’u mateix, però principalment ser diferent de les metàfores i imatges de les obres contingents (que poden ésser o no ésser, esdevenir-se o no esdevenir-se) que són patrimoni d’u: el desig de fer una gran obra és el desig de ser en altra part, en un temps i un lloc propis, en una originalitat que ha de combinar-se amb l’herència, amb l’angoixa de les influències.

   El gran llibre d’Antoni Ferrer, segons Sòria, i jo n’estic d’acord, és el Cant espiritual. En mots del mateix Sòria, «és segurament el llibre més poderós i més ben articulat que ha produït la poesia valenciana en les últimes dècades, és a dir, des de l’obra de Vicent Andrés Estellés fins ara», al pròleg d’ell mateix en Els déus no abandonen Antoni. Homenatge a Antoni Ferrer. Onada Edicions. Benicarló, 2015. Ara bé, què dir de Fragmentos con figuras para un vaso minoico, Partitura laberint, Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies, Bagatel·les, Pietà, Cant temoporal, La dansa de les hores i Poesia reunida?

   Variacions Goldberg. Editorial Denes. Paiporta, 2015. Es tracta del darrer llibre de poesies publicat per Antoni Ferrer. El leitmotiv de la seua obra, que sap com enllaçar espiritualitat i humanitat tal i com indica el poeta Jesús Giron, una poesia clàssica i moderna alhora, tostemps rítmica i musical. Diríem que Ferrer escriu sempre una mateixa obra, unitària i excel·lent en la forma, el significat i l’execució dels tempos. La sintaxi textual ressegueix, com Vicent Roncero escriu al seu Post scriptum del llibre de poemes de Ferrer, la forma musical que pren nom el títol del poemari Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach. Una forma com una expressió formal, una recreació al voltant del tema com a base de la composició, així s’introdueixen tota una sèrie de canvis rítmics, melòdics i harmònics que transformen el tema inicial a voluntat del literat, en aquest cas. Un poemari cíclic, mesurat 4+6 o 6+4 en decasíl·labs perfectes. On justament després de la introducció amb les VI Bachianes, i les citacions introductòries d’Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, sant Joan, György Lukács i Karl Barth, apareix i tanca el poemari Ària i Ària da capo (Ad libitum); amb dos petits i insignificants canvis: podràs per pugues i cride per crida. El mateix Ferrer ens confessa en el Prefaci la seua gran admiració pel ja citat, Jordi de Sant Jordi, per Bach i Barth. Però entre aquests meravellosos versos cisellats durant anys rep influències de diversos estils i èpoques. Farcides d’un elevat bagatge literari i cultural. Assolit amb un acurat i rebuscat llenguatge poètic. La Bíblia, Hèraclit, Virgili, Horaci, Ovidi, Dante, Petrarca, Kavafis, Emily Dickinson, Cesare Pavese, Berthold Brecht, Carles Riba i un llarguíssim etcètera són alguns dels seus grans referents. Però també s’uneix amb l’època contemporània amb poetes i amics com Alexandre Navarro, Josep Porcar, Lluís Roda, Manel Rodríguez-Castelló, Begonya Mezquita i Joan Navarro, entre d’altres. Un gran poemari aquest de Variacions Goldberg que va completant una obra d’Antoni Ferrer en la recerca d’unes senyes d’identitat pròpies i hereves de la cultura mediterrània, la mitologia grega i el món bíblic. Mitjançant l’art i la vida, el poeta ens teix i ens regala la paraula com un logos poètic misteriós i permanent. Com ell mateix va dir un dia al voltant de l’any 2001: «allò que voldria la meua poesia potser no siga sinó una sola cosa: refer-me com a persona per damunt de les fractures i esgarraps, i comptant paradoxalment amb ells; saber tremolar, sota la pell renovada, amb les velles cicatrius que m’han fet viure; reteixir inconsútil la túnica que cada dia esquince; saber cada nit que un mantell benigne pot cobrir de sentit i de pietat els meus dies i els dies del meu món. I la història sencera dels vius i dels morts».

   André Gide: «Vous avez fait un éffort d’incompréhension dont je vous espérais incapable». Tant se val. Ara, per a justificar-me com un dia va escriure el professor i poeta, Vicent Alonso, reivindiquem el caràcter rigorosament individual de les lectures de textos poètics. «¿Que no escoltes com canta en tu el Silenci?»

ENRIC SANÇ

24 de febrer de 2015

Article publicat en La Veu del País Valencià.