La
poesia és sempre al límit entre la paraula i el silenci. Les relacions entre el
discurs poètic i el prosaic ací enlairat. La metàfora com a instrument pel qual
esdevenim coneixedors dels objectes. La ciutat com a àmbit de l’imaginari
líric. Un estil literari caracteritzat per una visió subjectiva i emocional del
món, manifestada en la intensitat expressiva de l’obra. Francesc Viadel teixeix
d’aquesta manera un tapís urbà d’una Ciutat,
dies insòlits amb la consciència cívica d’una comunitat menyspreada i
menystinguda. L’escenificació dels poders polítics corresponen a la indignació
i un total rebuig per part de l’autor, amb un
cert to i un discurs gairebé apocalíptic. De fet, l’autor perboca, es
buida les tripes amb cada mot, com un penell en una ventúria incessable:
«vomiten microbis de l’ànima amb la boca feta una nafra, amb una llengua
podrida». Així, la praxi del discurs literari ha elaborat un lèxic específic:
«la gramàtica de la murmuració, la sintaxi de la traïció». Aquest lèxic presenta
unes organitzacions definitòries com són el món de la ciutat, de la tribu, dels
insomnis. A nivell mètric i fònic hi trobem uns versos plenament autònoms,
independents i lliures. Exempts de ritme, harmonia i música. El nivell
morfosintàctic es caracteritza per l’ús de l’adjectivació, però.
L’organització del poemari és lineal:
trenta-nou poemes sense seccions. Amb un poema introductori que marca la
directriu temàtica. Un sentinella que blasma com un «habitant per sempre més de
la ciutat dels dies insòlits», però que confessa: «Vosaltres i jo mai més no
tornarem a ser un de sol», car «Aquell temps feliç que ja mai més no serà». Entre
les proses trobes gira-sols, perdut en el laberint de la ciutat sense ànima.
Però amb un rerefons estellesià que recorda «un entre tants» o «assumiràs la
veu d’un poble», quan escriu: «i tu, qui ets tu, per reclamar res quan tot un
poble s’extingeix?», «un més, un de tots, un qualsevol, però, i vosaltres?». I,
fins i tot, recorda tènuement Ovidi Montllor, quan diu: «i t’explicaren
serenament / (sobretot per evitar pietosament / desagradables lamentacions
posteriors) / que no tenies futur, ni un sol bri de futur». Ressegueix amb el
que per a mi són algunes de les línies més interessants del llibre: «i les
màquines de la poesia industrial amb el seu brunzit no us deixen conciliar el
vostre son feixuc dins d’un núvol d’encens, i els fills dels jornalers fan de
cirurgians i d’enginyers de la paraula i us desbaraten l’odi amb bells poemes
que no enteneu, i a les vostres terres entre cledes infames naixen roselles i
esbarzers per tots els marges».
Des de la distància lírica corresponent, Ciutat, dies insòlits ens pot recordar el
poemari de Manuel Garcia Grau La ciutat
de la ira. Càntics de rebel·lia amb missatge denúncia i com a testimonis
per a dignificar, en nostre cas la ciutat de València, i en el cas de Garcia
Grau, la destrucció de Sarajevo. Perquè la
paraula no pot sinó alçar-se contra la desolació i la desesperança (Ramon
Guillem). Poc a dir més (la il·lustració de la portada és de Pere Salinas) quan
Enric Sòria ens escriu que «És un llibre que posa en evidència les millors
virtuts del Viadel articulista: la còlera moral, l’observació fastiguejada de l’entorn
que l’envolta, la desinhibició verbal i la força projectiva [...] Ens trobem
davant d’un llibre complex i inusualment aspre que actualitza amb encert la
poesia expressionista». O Marc Granell al mateix pròleg: «la literatura feta
per Viadel participa de la passió, la claredat i la implacable i impecable
contundència estilística que caracteritzen la veritable poesia, més enllà de
les diferenciacions formals». Comptat i debatut, amb el cant triem si fem
música i batem rítmiques les ales de l’esperança o grinyolem amb la
desesperança, perquè «el futur és tot ple d’estels».
Francesc
Viadel (Algemesí, 1968).
Periodista, escriptor, doctor en Sociologia i professor universitari en la
Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat
Ramon Llull de Barcelona. Ha publicat els poemaris Si la lluna és plena(1991)
i Èxode salnitrós (1998), i les novel·les Dies de
Venus (1999),Terra (2002) i L’advocat
i el diable (2004). També és autor dels assajos polítics No
mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (2009) i de Valencianisme,
l’aportació positiva (2012), tots dos publicats per la Universitat de
València. Actualment col·labora en diversos mitjans de comunicació com La
Veu del País Valencià, El País, Serra d’Or, L’Espill o Caràcters.
ENRIC SANÇ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Elogi del no-res