«Simfonia
per a set veus» és l’òpera prima del jove Raül Francés d’Ontinyent. Amb un
extens i generós pròleg del poeta de Burjassot, Alfons Navarret. L’estructura
del llibre està basada en l’escala del grau musical, en els seus set diferents
tons: Tònica, Supertònica, Mediant,
Subdominant, Dominant, Superdominant i
Sensible (o subtònica), per acabar amb un octau to: Tònica, tancant el cercle amb el poema Crescendo final. Fet i fet, com als graus tonals, els capítols
primer, quart i cinquè són els que d’una manera especial determinen la “tonalitat”,
mentre que el tercer, el sisè i el setè són els que marquen la “modalitat” del
conjunt del llibre de poesies. L’inici promet amb tres versos de capçalera:
...i eren
set veus,
set
graus,
set
vides.
A partir d’ací, però, esdevé una prosa
retallada a l’atzar amb versos llargs com un atzucac sense sortida. Uns crits en la muntanya, de la música, de
la filosofia, de les angoixes qualssevol del pensador, com escriu el mateix
Francés: “Al cap i a la fi, tots som
pensadors”. Manllevant uns mots del propi prologuista, Navarret, o millor
encara, citant-lo explícitament: “ens
trobem l’obra iniciàtica d’un poeta que, alhora, és un pensador, un filòsof amb
la sensibilitat del músic i amb la mirada de l’observador nat d’un paisatge que
li és imprescindible per entendre el món que li ha estat donat”. Perquè
pense, no tan sols defineix perfectament l’escriptor d’aquest llibre, sinó més
bé l’obra que ens hi presenta, alhora. Tanmateix, l’atzar, els atzucacs, els
crits, el silenci, els camins, el fet d’escriure, la seua motivació, dies
qualssevol omplen l’essència del full en blanc del jove Francés, perquè “Tot era poesia”.
Comptat i debatut, un amant de la música, de
la paraula escrita, de la filosofia. On Zaratrusta, Rousseau, Nietzche, Sartre,
Hesse i Heidegger són alguns dels protagonistes d’aquesta odissea polièdrica
que ens acompanyaran en el viatge de la seua lectura. Així, Francés ens endinsa
en un espai de idees nihilistes o existencialistes, perquè: “Tant se val. Simplement un poema, unes
paraules, una / successió de lletres i suposicions atzaroses donen sentit a
/aquest escrit”. Finalment, caldria agrair-li la gosadia d’escriure aquest
llibre, el regal de lliurar-nos-el, la frescor i l’originalitat d’una veu
iniciàtica però totalment pròpia. Tant de bo com el desig de poder veure la
seua evolució com a un escriptor més madur i consolidat en el temps que, en tot
cas, ja des de la seua primera obra promet ser diferent, sincer i únic: “Filòsof, poeta, músic? Les diferents arts es
barrejaven en un / munt de simbiosis atzaroses”.
Raül Francés (Ontinyent, 1990) és llicenciat
en Filosofia per la Universitat de València. Col·labora amb diversos mitjans de
comunicació com La Plaça, Morvedre.info,
Diari de Sagunt i el Camp de Morvedre. Actualment s’endinsa en un projecte
literari de una revista amb diversos autors. I podeu trobar més informació
sobre les seues reflexions al seu blog: Meditacions
a la muntanya.
ENRIC SANÇ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Elogi del no-res